Animals cal·ligrafiats

Els animals també estan presents en els caràcters xinesos. La seua evolució cal·ligràfica ha anat fent-los més complexos i estilitzats. També l'escriptura dels egipcis i dels maies podria haver evolucionat però la desaparició d’aquestes cultures les ha deixat completament fosilitzades. En aquesta selecció d'ací dalt es veu la transició, gradual, de la imatge al caràcter escrit de l'actualitat, a través d'alguns dels períodes més importants de l’avanç cal·ligràfic del xinés.

Bou i vaca placejats a Llucena

El bou, o la vaca, intenta fugir

Tots els anys hi ha ferits i morts

La majoria de diputats del Parlament de Catalunya votaren per la prohibició de les corregudes de bous a Catalunya, quan estaven més o menys ferides de mort. Els diputats de l’Asamblea de Extremadura han prohibit els toros “ensogados y embolados” quan allí ningú no practica eixa activitat. Sembla que uns i altres volen deixar ben clar que no són com els altres i això supose que ho fan perquè dóna vots. Si vols saber com és la gent d’un lloc escolta i atén al que diuen i fan els seus polítics. I sobre tot: què callen i què no fan. Si en Extremadura foren sensibles i raonables legislarien per a acabar espectacles tan lamentables com Los empalaos; no poden prohibir "ensogar" un bou i deixar que s'"ensogue" un ser humà ni que ell vullga. I els catalans anirien deixant ja de promoure i subvencionar amb diners públics activitats tan primitives i poc recomanables com els correbous

Aquest cap de setmana he sigut espectador, per primera vegada en la meua vida, de tres espectacles amb bou o vaca placejats. Quina cosa més avorrida i casposa! Ni sabent que està prohibit a Extremadura i beneït a Catalunya em semblava un poc més estimulant. Llastimós! Per altra part com quasi tots els espectacles on participa gent, perquè participa la gent, perquè hi ha gent i etcétera, perquè hi ha gent que vol fer el que fan tots quan ho fan tots, i així un cercle infinit. I em preguntava si tota aquella gent, en el fons, no hi acudia a veure si la vaca o el bou banyegaven a algun descerebrat que no té més aspiracions en la vida que ficar-se en perill davant d’una bèstia i procurar no acabar amb alguns forats més al cos.

 

El gat modelat, llegenda urbana

Imatge del gat modelat que oferia un lloc web

A principis de la dècada que ara acaba va aparéixer una de les llegendes urbanes més consolidades: un japonés, a Nova York, oferia gats modelats dins d’ampolles rectilínies. Es van publicar notes de premsa servides per Associated Press, New York Post i, no podia faltar, Usa Today, etcétera. S’armà un bon rebombori, amb una gran mobilització per part de les persones amants dels animals.
La distribució s’efectuava a través d’una pàgina web, bonsaikittens.com, que ho justificava d’aquesta manera: “Durant segles, els occidentals s'han meravellat de la bellesa delicada produïda per artistes i escultors orientals. Des del jardí al tatuatge, la dansa i les arts marcials, aquests artesans ens han captivat amb formes complexes i una perfecció exquisita. Una de les més fascinants de les tècniques visuals que ha eixit d'aquesta regió, de gran cultura, és l'art oriental de l'escultura en miniatura. ¿Qui no ha estat alguna volta sobtat amb la gràcia expressiva dels bonsai japonesos? […] Amb això en ment, estem orgullosos d'oferir ara el complement d'aquest art, el gatet de bonsai”. Fins i tot l’FBI arribà a investigar el cas d’aquest individu que volia modificar l’obra de Déu per un mòdic preu.

Resultà ser una broma. L’autor, que es feia passar per japonés fent-se dir Dr. Michael Wong Chang, cognoms clarament xinesos, era un estudiant nordamericà que mantenia una pàgina per a burlar-se de la tècnica de fer bonsais. Ara mateix encara hi ha una pàgina dedicada a negar la veracitat del fet, www.snopes.com, i al mateix temps trobem còpies de l’original bonsaikittens que ensenyen gratuïtament, per amor a la ciència, com fabricar-te el teu propi gat bonsai. Proveu a demanar-li imatges al cercador després d’escriure bonsai kittens; el que crees al web la teranyina d’abast mundial ho continua, ho continua…

Drogues a l'Albufera de València

Llegia ahir a Las Provincias que un estudi de la Universitat de València ha descobert fins a vuit drogues diferents en les aigües de l’Albufera de València. No imaginava que les séquies foren un canal de distribució d’estupefaents i l’Albufera un centre comercial que proporciona tals productes. La sorpresa s’ha matisat en entrar a llegir la notícia: es tracta de quantitats modestíssimes de “cannabis, anfetamina, codeína y morfina en concentraciones que van desde los 0,06 a los 78,78 nanogramos por litro. Las principales cantidades halladas son de cocaína y éxtasis”. Serà per això que ha tornat a l’Albufera el Picatort? S’aviciaran la resta d’habitants? Si ja no hi ha recursos per a facilitar-los la vida normal, com ho farem per a atendre ànecs, rates i peixos enganxats?
El mateix estudi ha determinat de quines zones venien els abocaments més ben assortits: la zona nord i Benifaió-Almussafes.
Si després de tants anys encara no arriben les aigües depurades a l’Albufera, per pura desidia, ara tenen diverses possibilitats de rentabilitzar un líquid element tan complet i en la línia de la política turística euforitzant del PP. Els mateixos lectors de la versió digital comentada avancen diversos usos i algun aventura una hipòtesi curiosa: “¿Y si se pone un balneario para que los adictos vayan a tomar las aguas?” diu un, “¿Esta noticia es un reclamo turístico? Una semana a Proyecto Hombre y otra a la Albufera” afegeix un altre i un tercer es mostra disposat a experimentar “Ahora entiendo el porque de los patos mareados, de ahora en adelante pasaré mis vacaciones en la Albufera de Valencia, voy a comer pato y lisas hasta por los codos” i encara un més que especula sobre si no serà això el motiu d’una de les patologies valencianes “Això explicaria el perquè de tant de vot PPerro a València”. Catarroja descoberta! Mai millor dit.

Faules d'Isop: el llop i el corder

Llop i corder il·lustrant la faula original

Un llop (la banca) i un corder (una persona qualsevol), per separat, entraren en el Fons Monetari Internacional a traure diners. El llop estava assegut a la taula del director i el corder dret, fent cua, davant una finestreta. Als pocs minuts mirant el llop al corder li digué: ¿per què has gastat tant i m’has encarit el meu deute? I li respongué l’anyell, carregat de paciència: ¿com puc jo haver gastat si just estic ací perquè no tinc, de fa temps, ni una aguileta? El llop ni se l’escoltà ni atené a raons i va dir: ¿i per això em maleeixes? I el corder contestà: jo no t’he maleït! Però el llop el mirava amb mals ulls, i ple de còlera li digué: fa anys que m’obligues a donar-te crèdits que no em pots tornar. Però l’anyell se’l mirà i li va dir: visc en el mateix pis fa molts anys i el vaig heretar del meu pare, és ara que m’han acomiadat del treball que necessite un prèstec. I en eixe moment, descontrolat, el llop digué: eres insaciable, insolidari i venjatiu, tu i els teus només m’heu donat una part, clarament insuficient, de la vostra sang per a refer-me i continuar exprimint-vos. El corder encara intentà fer un aclariment: justament som, jo i els meus, els qui hem rebut tot el colp i el pes dels teus actes. Finalment li va dir el llop: no tinc ni temps ni ganes de rebatre els teus arguments, jo vull devorar-te. I així prené al pobre corder i li clavà els ullals al coll, el matà i se’l menjà.
Aquesta faula significa que entre les males institucions no té lloc la veritat ni la raó; ni val amb ells altra cosa sinó la força. Semblants llops els trobarem en cada lloc, mirant d’imposar la seua tirania, bevent la sang dels innocents i pobres.
Poc aprofita la veritat i la raó amb els mals i els perversos.

Concentració de cavalls a Sueca

Bon moment per a la vida social dels cavalls

El cavall mostra el que ha aprés

Finalment, dissabte passat dia 18, es va portar a cap la concentració de cavalls que estava prevista per a una setmana abans dins de la Mostra Esportiva de Sueca. No entenc de cavalls, però estic segur que aquelles bèsties se sentien observades i feien els gestos i poses que havien aprés amb ganes i diligència. Supose que la meua apreciació és clarament antropocèntrica, què hi farem, digueu-me poeta!

L'humà i el teuladí

El teuladí troba el lloc i espera la mort

Gravat de Virgili per F. Huot

Conta Pedro de Silva a Levante-EMV que un vigilant d’un cementeri es va trobar un home mort ocupant un nínxol buit. Delicadesa o humor? És la pregunta que llança de Silva. Ves a saber per què aquell home es va deixar caure allà, justament allà, en el lloc administrativament correcte, quan es va sentir defallir sense remei. Hi ha persones que passen per la vida i eviten tant com poden molestar o causar transtorns. El més probable es que aquell home acceptava, ho sabera o no, el que diuen els budistes i la resta de religions: la mort forma part de la travesia que en diem vida i cal afrontar-la, quan arribe, amb la millor disposició.
Els animals, a diferència dels humans, quan senten la mort li deixen fer. Res dins d’ells, ni fora, sembla impulsar-los a allargar un poc, o un molt, més la vida. En els humans trobem diverses actituds front a la cridada de la mort. Alguns tenen coses tan importants a fer que no poden morir, almenys de manera immediata. Vegeu sinó com estirà Virgili, el gran poeta èpic romà, el fil de vida que li restava quan arribà a Brindisi l’any 19 aC. Virgili es veia impulsat a acabar l’Eneida per tal de satisfer la pressió moral de l’emperador August que l’havia mantingut a cor que vols tants i tants anys. La humana gratitud o la seua concepció de l'estètica li donaren forces per viure uns mesos més. L’humil teuladí que vaig trobar a un metre de la mar, arraulit en un cau de la roca, esperant immòbil la mort, entre els vas i véns dels banyistes no semblava tenir pendent cap obra per acabar. Era el més fervent budista, esperava pacient, sense desesperar-se. Justament de desesperació i acceptació parlava Ingmar Bergman en aquella obra seua sobre la mort: El seté segell. Una reflexió espesa sobre l’actitud diferent entre els mortals creients i els no creients davant la fi de la vida.
¿I la gent normal i corrent que no té grans coses a fer, ni grans interrogants que contestar-se? Solen ser pragmàtics, com ha quedat reflexat en una cançó popular molt bonica. Conta que la mort ve a per una dona jove i aquesta, resistint-se als plans de la parca, li diu:
La donzella
   Mata al pare que és vellet, i té un peu a la caixa
   i a ma mare després d’ell, i a mi deixa’m viure encara.
La mort
   Jo ara he vingut per vos, pus vostra hora es arribada
   que quan jo vindré per ells, ja serà una altra jornada

En qualsevol cas que quede ben clar: l’ocell ha sabut triar millor que ningú, si més no, el lloc.

La mort del "toro" de la Vega

Imatge publicada per El País / Uly Martin

“The townspeople then threw the lances into the animal before one of them finished it off with a knife in the neck, in a bloody spectacle that lasted about half an hour” així resumia, en l’edició electrònica del Brisbane Times, un periodista australià la notícia de l’agència AFP. Eren els primers però no els últims en llançar la notícia dels fets esdevinguts a Tordesillas, província de Valladolid, on una gentada a peu i alguns a cavall acorralaven un bou i el picaven fins matar-lo. Allà on ha aparegut la notícia de les festes d’aquesta població castellana, i el Toro de la Vega és la seua culminació, ha produït reaccions d’indignació i fins i tot alguns que estan disposats a arrasar el poble si cal. De tot s’ha vist a internet.
Contrariament, els mitjans informatius de Castilla i León, com ara El Norte de Castilla, han preferit amagar els fets tal com han passat i que tot el món ha vist (veure vídeo), per a suministrar als seus lectors una sèrie d’imatges on desapareixia la violència, i podíem acabar pensant que el bou moria per respirar tanta pols com alçaven el cavalls dels genets llancers.
M’ha cridat l’atenció que alguns dels participants entrevistats definien aquesta lamentable pràctica con un acte cultural (?) i com l’esència de l’espanyolitat tant minvada en altres llocs. He notat que aquella gent havia sigut alliçonada pels seus polítics. Si no vaig errat, una “festa” tan bèstia com aquesta s’havia deixat de fer i fou la Junta de Castilla y León, en 1999, qui l’ha recuperat. Si el PP fa això és perquè dóna vots, en són més els que no li veuen cap importància a què una multitud acace un bou i el liquide al mig del camp amb arma blanca. La gent sensible pot anar deixant, com ha fet, tota mena de comentaris al llarg de tot el món.
Açò ve de lluny, ens ha tocat fer el paper de Juvenal a l’antiga Roma i denunciar, dos mil anys més tard, el panem et circenses amb vessament de sang del bou Platanito i donant gràcies que no demanen encara un humà.

Penitència a la pederàstia?

El Papa ha dit que n’hi ha prou amb la penitència contra els abusos del clero. Home, no caldria sinó! I quina serà la penitència? I a qui li l’aplicaran? Als moltíssims casos que es coneixen o a tots els qui, d’ara en avant i vista la lleu condemna, confesaran espontàniament els seus actes?
En els inicis els cristians, aquella secta de galileus arribats feia poc a Roma, era una mena de Germans Musulmans actual. Eren una comunitat d’autoajuda, de servicis, diríem, socials que en un viver d’inseguretats, a tots els nivells, com era l’Imperi romà va fer que es multiplicaren els seus adeptes ràpidament.
Els últims dos mil·lenis, els cristians –primer catòlics i després també protestants– ja institucionalitzats, han conformat les societats occidentals. Amb l’ajut inestimable de la seua estructura el poder de cada moment ha portat cap al ramat, assimilant-los, els elements humans més dissipadors o estèrils. Han predicat, incansablement, les virtuts del treball, de la sobrietat i la honradesa. Han pogut conciliar l’estimular els valors patriòtics, fins a la mort, d’un bàndol i el contrari. El poder els ha tingut al costat quan calia demanar als fidels que no defalliren per peresa, ni per covardia o per la simple i natural tendència a la disbauxa. I parlant de disbauxa, han pogut “controlar” una de les poderoses forces que mouen als humans: el sexe. Hi ha la seua mà en la construcció de societats sense moltes alteracions de l’ordre públic per satisfer aquesta pulsió i, el més important, han promogut la subjecció a les lleis hipotecàries –per dir-ho a la manera de Josep Pla.
Si havien de tenir cura del ramat els calia, als seus components, clergat i monges, una major disciplina, una renúncia total als plaers i la cega obediència a la jerarquia. Els costà però, almenys formalment, ho aconseguiren: gent dedicada full time a la seua obra, a ser possible pagats pels mateixos que som al ramat.
Però no han pogut subjectar a tots els seus militants, que s’han lliurat a la concupiscència amb violència i violació, estupre, rapte, nocturnitat, alevosia, etcétera, etcétera, especialment contra els més febles: les criatures i les dones. No coneguem més casos que els que ells han volgut difondre. La violació només va ser contemplada, en l’antiguitat, com a delicte en l’antic Egipte. El codi penal francés, per exemple, només contemplava la violació si es tractava d’una monja –el seu marit era Déu– si era fadrina se la ignorava sense cap altre formulisme i si era casada es veia el cas en funció de l’estatus del marit, afirma Thomas Laqueur en Història de la violació. Pel que fa a la violació infantil, tant abans com ara, “una anècdota sense importància” “un greu error” com han dit importants membres de l’Església catòlica.
Ells que havien d’aplacar la bèstia la tenien dins i mai assaciada.
¿Ens explicaven aquelles ingènues històries de vides de sants i santes –sempre víctimes dels cruels pagans– per a lloar-los o per a exposar un pur catàleg de malifetes possibles?
Sense voler ser exhaustiu, hi ha exemples de santes forçades a prostituir-se com santa Agnés, santa Àgueda, santa Llúcia, santa Daria, santa Teodora d’Alexandria; de passejades i despullades davant les multituts com les santes Basilisa i Anastàsia, santa Bàrbara, santes Perpètua i Felicitat, santa Sinclètica i les seues dues filles, santa Irene de Tesalònica, santa Eulàlia de Mèrida, santa Simforosa, santa Blandina, santa Epísteme, santa Teodòsia de Constantinoble, santa Cristina de Bolsena, santa Teonila, santes Àgape, Quione i Irene i també homes com els sants màrtirs de Tiro; les que moriren defensant-se d’una violació o bé se suicidaren per a no patir-la, com, santa Eutàlia, santa Dula, santa Eufràsia de Nicomèdia, santes Domnina i les seus filles Verònica i Proscúdia, santa Pelàgia d’Antioquia, santa Saturnina d’Arràs, santa Belina de Landreville, santa Tomaide d’Egipte, santa Solange, santa Úrsula i companyes màrtirs, santa Sofia de Fermo, santa Laura de Constantinoble i companyes trinitàries màrtirs. I els centenars de santes que defensaren la seua puresa, ja en el segle passat, com santa Maria Goretti. També hi ha adolescents masculins com san Pelayo de Còrdova i san Carles Lwanga i els seus 12 companys que es resistiren a les propostes homosexuals dels seus agressors.
Què faran amb les víctimes, sabudes i per saber, de les agressions dels religiosos, els santificaran? Exposaran en les trones els casos on hi ha implicats religiosos, demanant, com a mínim, reparació per a les víctimes?
Tornant al principi, si el Papa vol tancar un tema tan brutal amb una penitència es que no vol que passen els casos denunciats pels tribunals. Allà on siga possible indemnitzaran en metàl·lic, on el jutge siga confrare ja li trobarà ell mateix una eixida discreta, altres causes aniran prescrivint i la immensa majoria se silenciaran per mil i una raó.
Per mi fiquem-los una penitència, sí! Però que la decidisquen tribunals populars i públicament s’execute.

Noves espècies de peixos al riu Congo

Un dels grans depredadors del riu, un peix tigre (aquest és un Hydrocynus vittatus), comparteix el riu amb el seu parent, el peix gegant Tigre (Goliath Hydrocynus). Aquest peix pot arribar a fer un metre de longitud, mentre que el Goliat pot arribar a prop d'un metre i mig. Foto: CongoProject AMNH

Com més al fons del riu baixem veiem que els seus habitants presenten característiques com allargament del cos, disminució o absència d’ulls i despigmentació. Aquesta imatge mostra una selecció d'espècies del fons del riu. Foto: CongoProject AMNH

El riu Congo és un dels grans cursos d’aigua del món. Però no és un riu diguem-ne normal, quan la resta de rius grans desguassen en un delta aquest riu africà ho fa canalitzat per un canó submarí que entra 80 quilòmetres dins de l’Atlàntic i és tan gran que es pot veure en els mapes de Google (proveu-ho).
La doctora Melanie Stiassny és l’Encarregada del Departament d’Ictiologia del Museu Americà d'Història Natural, i acaba de tornar d’una molt profitosa exploració en Malebo on es troben els rius Congo i Kasai en la República Democràtica del Congo. L’equip de la doctora Stiassny ha portat una gran quantitat d’espècies, algunes desconegudes, cap als Estats Units on seran degudament investigats i catalogats, i passaran a formar part del fons del Museu on ja hi ha més de dos milions d'exemplars de peixos conservats en alcohol. Es tracta, doncs, d’un autèntic contenidor de la varietat ictiològica de tot el planeta.
La importància d'investigar el riu Congo és deguda a la seua morfologia, en alguns punts arriba a tenir uns 230 metres de profunditat, en altres hi ha grans corrents i remolins, que ha propiciat una autèntica multiplicació de les espècies que hi viuen. “Parlem d’un lloc que és com una fàbrica de fer noves espècies evolutivament parlant”, ha declarat la doctora Stiassny al Canal National Geographic.

L’exhibició d’humans

Una de les escenes del film Vénus Noire

Imatge de la Venus Hottentot

La tradició d'exhibir la gent de color en les societats occidentals ha existit des de les primers trobades entre europeus i indígenes en el nou món i a l'Àfrica. De fet, al seu retorn a Espanya després del seu primer viatge a Amèrica, el 1492, va portar Colom diversos natius amerindis a la cort dels Reis Catòlics, i fins i tot un d'ells va romandre d’exhibició durant dos anys.
Exhibir aquells “especímens”, que no creien que foren humans sinó salvatges exòtics, fou una pràctica molt popular en les societats europees amb colònies en Amèrica i Àfrica. La fòrmula més elaborada com a espectacle, i econòmicament rentable, la passejà Buffalo Bill en el seu circ pels Estats Units ja en el segle XIX.
Ara, hem tornat a sentir-ne parlar d’aquestes pràctiques per la pel·licula Vénus Noire que Abdellatif Kechiche ha presentat al Festival de cine de Venècia. Aquest director francotunisià ens conta el cas d’una dona negra, Saartjie Baartman, de la tribu joi-joi que un metge anglés portà amb ell, a principis del segle XIX, al seu país. Durant la seua estada a Londres i, posteriorment, en París fou exhibida com un animal mostrant el seu cul enorme i un sexe de mesures extraordinàries. Kechiche vol mostrar-nos com ens sentim menys responsables o culpables d’ultratjar un ser humà si ho fem en grup.
Com advertia Cioran “la barbàrie és accessible a qualsevol” i més fàcil de suministrar que no la cultura, afegiria jo. Tant abans com ara, es tracta de llançar algú que siga diferent, a ser possible rar i perillós, al circ o a la televisió, voluntariament o no, i vexar-lo. Automàticament ens farà sentir, als espectadors, unànimament satisfets per la degradació infligida a aquell o aquella que ens mostren inferior. Ja ho deia Joan Fuster, “necessitem proclamar-nos superiors als nostres veïns: sovint, si més no. Amb una mena o altra de superioritat, no importa quina. No se’ns amaga que és una superioritat probablement falsa, o almenys deliberadament exagerada. Però la necessitem. Ens ajuda a anar fent”. Sospite que és una manera d'actuar menys elaborada i més espontània: mentre li ho fan a aquell desgraciat no m’ho fan a mi! Tan bàsica és la barbàrie en els humans que porta milenis i milenis entre nosaltres i, tot i que pateix transformacions, no remet. Mentre que els períodes de plena civilització i subjecció a la raó solen ser dispersos en el temps i en l’espai, sovint purs miratges.

Clòtxines valencianes

Clòxina valenciana intentant sobreviure en un roquer artificial

L’estiu és el millor moment de consumir les clòtxines valencianes (els catalans en diuen musclo) cultivades, tenen bon preu i millor menjar. Si vols tastar-ne de salvatges te les hauràs de buscar per les parets rocoses, naturals o artificials, si es que en trobes de grans. Aquest estiu, que he bussejat, he vist molts, moltissims, depredadors humans, amb poca traça i provists de tot d’estris amb punta, escarbant fins l’últim racó marí i llançant a perdre tanta vida.
I com qui no vol la cosa he caigut en el compte que les clotxines, les ostres, les vieires, etcétera, són bestioles amb tot allò que sol conformar un ser vivent. Confesse que les he menjat sempre de forma automàtica, com qui menja enciam o pipes. Només en veure com han espremut aquella vida incipient, per pur entreteniment, m’he procurat informar sobre la vida dels bivalves. Aquests mol·luscs, que ens arriben a casa amb el seu propi envàs, tenen, sense ser exhaustiu, ulls, ovari, testicle, boca, cor, intestí, sistema nerviós, un peu per a caminar de joves i fixar-se d’adults –el “biso”–, i fins i tot un aparell urogenital que arriba a ser un 50% de la massa corporal –oh!– de l’animal en alguns moments concrets de la seua vida. I si tenim en compte que aquestes saboroses criatures solen arribar a la maduresa sexual pel tamany i no per l’edat se’ns presenta un panorama trist: no en tastarem de salvatges!

Les troballes i les mules

Al penell de l'església de la Mare de Déu de Sales veiem Andreu Sales llaurant amb les mules

Avui en el meu poble és festa major. Aquesta vesprada trauran la Mare de Déu de Sales en processó. És la festa de les marededéus trobades, que no deixa de ser l’antic culte a la fecunditat, la deesa mare, o la Pachamama dels indis precolombins. Se solen representar amb el nen Jesús al braç. I prova de la laboriositat suecana, el personatge que se la trobà, Andreu Sales, no estava ociós pel camp: estava llaurant diligent amb dues mules. Tot el mèrit de la troballa se l’ha quedat el llaurador, de les mules, que amb la seua genuflexió marcaven el lloc, ningú fa massa cas. Aquell fet queda escrit en els gojos a la Mare de Déu de Sales, que en la part musical són obra de José Silvestre Tortajada.
Segons en quina partida de Sueca, fa segles que la gent ve trobant “coses”. Uns amics meus, i jo que els acompanyava, trobàrem en un camp de plantons de taronger en l’Ello una basa romana de pedra de factura rústega. I dispersa per tot arreu hi havia terra sigil·lata, la ceràmica romana de color roig brillant. Segur que dos-cents o tres-cents anys abans hauríem trobat més “coses” sense cap ajut de dòcils i pacients mules.

Les sirenes de la mar

Com canvien els temps: sirenes amb aparell reproductor de música

Pròsper Bofarull, que fou l’arxiver que al segle XIX va recuperar un molt abandonat Arxiu de la Corona d’Aragó, va fer diverses publicacions sobre els continguts de dit Arxiu. Una d’elles, que conté molta informació en brut sobre la vida de cada dia del país, fou el Recull de textos catalans antics (segles XIV i XV), Barcelona 1857. Entre les moltes obretes menors n’hi ha una d’un pare que instrueix els seus fill en les coses de la vida. Una lliçó, imprescindible, per a aquell home de mentalitat medieval, era advertir la seua fillada de la perniciosa activitat de les sirenes de la mar i com són un mig animal fabulós, i diu “La serena de la mar segons que legim es del melich amunt axi com una verge molt bella e del melich avall es axi com a ocell canta ab molt dolce veu e ab grans melodies e ab molt gran dolçor fa diverses concordançes empero sovin se esdeve que ab dolces cantilenes enguana los mariners els posa en gran perill. Sovin se esdevé quels mariners navegans per la mar hoen les dolçes vous de les serenes e son enguanats per les dolces vous e ab los cantars suaus e son portats a perdicio de mort”.
Les sirenes inicialment eren representades amb mig cos d’ocell o rèptil i mig de dona. Pel temps s’ha consolidat la seua representació com mig dona mig peix, supose que per a millor adaptar-se al medi marí que ja assenyala el nostre autor medieval "la serena de la mar". No està clar quan passa d’uns animals a l’altre, almenys per a mi no.
Però és una forma animal mitològica que encara inspira els artistes actuals, això si, convenientment modernitzat. És el cas de l’anònim grafiter o grafitera de València que ha deixat a les parets la seua visió del tema: una sirena amb un aparell reproductor de música.

El gos rater a Sueca

Gos rater, amb cara d'espavilat

Alguns dels premiats

Aquest matí, a Sueca, s’ha celebrat la III Exposició del Gos Rater Valencià. He fet algunes fotografies d’aquests bonics i espavilats animals que tan apreciats són en les nostres terres i les teniu a la vostra disposició en Picasa. En la Vikipèdia trobem una definició molt exacta d’aquest gos “El Gos rater valencià és una raça de gos  de talla menuda i capa variable. La seua complexió atlètica li proporciona agilitat i força malgrat la seua reduïda grandària. Aquesta raça ha estat lligada tradicionalment a la caça de petites peces com són els rosegadors i conills. També se'l considera un excel·lent guardià de la casa, i encara que el seu aspecte no és massa ferotge, avisa amb lladrucs davant qualsevol cosa que li cride l'atenció”. Per si en voleu saber més aneu ací. El nostre gos, però, no ha estat reconegut per cap organització cinològica internacional. Això el fa més nostre, o no?

Animals fabulosos a mida

Un dels animals fantàstics dels escolars d'Eivissa

Amb aquest programa es pot combinar la fauna a voluntat

Si voleu acostar xiquets i xiquetes al coneixement dels animals trobareu moltes maneres de fer-ho. Els que sou docents en podeu fer molts de treballs, fins i tot amb animals reals i tangibles que les criatures només veuen, si els veuen, als documentals de la tele i en algun llibre dispers i poc interactiu. I en aquest aspecte ja podeu trobar, sense buscar massa, programes online que poden acoplar-se tant a l’aula com a la llar. Mireu sinó una mostra del Treball sobre animals fantàstics que han fet els alumnes de 6é del CEIP Can Cantó de la ciutat d’Eivissa.
Si a més, els treballs o l’oci, els lligueu a alguns del animals fabulosos que poblen les nostres rondalles populars veureu disparar-se la imaginació del vostre alumnat i fills. Canteu-los la cançó de la Quarantamaula, tal com jo la recorde la melodia era la mateixa que la de les catalinetes, i a veure que ix...

La Quarantamaula va per les teulades,
agarrant xiquets i tirant cudolades.

Les granotes en perill

Una granota damunt d'un peix mort l'octubre passat

El meu amic Emili Piera parlarà –dimarts dia 7 en El Corte Inglés de l’Avinguda de França– de la cultura gastronòmica de l’arròs, nascuda, criada i proveïda entre marjal i aiguamoll i entre València i Sueca. Crec que parlarà especialment de granotes. “Fa anys que no menge granotes” es lamentava Joan Fuster en una ocasió. I el portàrem a menjar-ne, mai no ho haguérem fet! Eren grans i lluidores, i omplien el plat d’arròs caldós, però dessaborides. Una experiència frustrant. Segons poguérem saber eren xineses, i férem algun comentari sobre la procedència a compte de la fama de menjar-s’ho tot que tenen guanyada els xinesos.
Ara tornem a veure, sense ser les quantitats i tamanys d’abans, alguns exemplars de granotes pels camps i séquies que envolten l’Albufera. Fins i tot n’he vist l’octubre passat enmig de la mortandat de peixos provocada per la palla podrida dels camps, allà encara resistia alguna granota que aprofitava els cadàvers de peix per parar-se a prendre el sol de la vesprada. Ja sé que no en tornaré a menjar i que hauré d’arxivar aquell sabor i textura com un record que no s’actualitzarà mai més. Tampoc les aniré agarrant, quan isquen botant en alçar una garba d’arròs o un menat de rastoll, ficant-les en un saquet de tela. Això s’ha acabat, m’aconforme poder fotografiar-les a la tardor –sense peixos morts si pot ser.
Els anfibis són uns dels animals més amenaçats del planeta. Hi ha un terç de les espècies prop de la desaparició. Robin Moore serà l’investigador que conduirà un grup que actuarà en 14 països on hi ha espècies especialment amenaçades en el marc d’un projecte que pretén concretar el seu estat actual. Ha sigut financiat per Conservation International (CI), Amphibian Specialist Group (ASG) e International Union for the Conservation of Nature (IUCN).

Tanca un blog d'animals

Paul Kraaijer, un periodista independent i editor, ha decidit no continuar penjant entrades al seu blog: Animals and animalrights in the media worldwide. Aquest holandés de Zwolle ha anat penjant cada dia, durant uns quants anys, i de manera desinteressada, tot de notícies a nivell mundial sobre els animals i els seus drets. Aquest esforç ha acabat per restar-li moltes energies que, ara, considera que necessita per a altres tasques. Gràcies Paul pel teu treball de tot aquest temps i espere que et trobem en un altre projecte semblant. En la despedida ens ha recomanat la visió d’un dels seus vídeos favorits.