El dinosaure de Monterroso

La entrada del blog atén a la crida feta per Jesús M. Tibau a participar en el 214è joc literari, homenatge a Monterroso.

En el meu somni jo cridava dinosaure!, dinosaure!, dinosaure!... i no el podia despertar perquè no dormia sinó que era sord. Somnis!

Molèsties humanes

Missatges sobre pedra

Les persones ens fiquem a fotre’ns entre nosaltres, segurament, perquè a la resta d’espècies emprenyadores ja les hem bandejat de la nostra vida quotidiana. I una de les coses que més molesta als mascles humans és que els toquen el cotxe i/o els limiten el seu ús. Recordeu aquell jutge que va traure una pistola per una discussió de si tu o si jo passe o passes? Què se n’haurà fet d’ell? Encara atendrà casos en algun jutjat? Deixeu-me aventurar una resposta: sí, encara jutja i quan li cau algun cas de trànsit sol desbaratar-se.
En la imatge es veuen els missatges lítics que un propietari de cotxe li deixà a un altre que li dificultava el traure el seu. Tornem al principi: la pedra. “Otra vez piensa en los demás” i “Hijo puta”, li deixà ben a la vista i, a més, uns clots en la porta per si l'especimen que l’havia irritat no sabia llegir. Cada dia fiquem més difícil la convivència, per què ens encabotem en molestar-nos sistemàticament?

La revolució de tigres i panteres de mossén Alcover

Els militars ocupen Cullera, quina edat dirieu que té el soldat de la dreta?

Ara fa cent anys, el dia 18 de setembre de 1911, es van produir Els fets de Cullera. En esta població de la Ribera Baixa, els afiliats a la Unió Agrícola Obrera –uns 2.000 en un poble de 13.500 habitants–, s’havien sumat a la vaga general pacífica convocada per la CNT –la Confederació Nacional del Treball creada feia poc– en solidaritat amb els miners bascs i en protesta contra la guerra del Marroc que tantes vides de gent pobra s’estava engolint. Les autoritats provincials declararen l’estat de guerra en tota la província i el capità general, Echagüe, ordenà que tots els efectius dels voltants de la capital s’hi concentraren per a reprimir tota resistència obrera. En Cullera, els vaguistes, provaren de sabotejar les vies del tren per impedir l’eixida de guardies cap a València. El jutge local va alertar al de primera instància amb seu a Sueca, Jacobo López de Rueda, i este va prendre la decisió de traslladar-se, armat amb un revolver, amb quatre acompanyants –un algutzir, un actuari, l’habilitat i el seu fill– tots amb fusells, a Cullera per a “ficar ordre”. Entrà a la població pel barri del Raval fent ostentació de les armes i amb un parell de persones detingudes lligades al seu carruatge –un dels dos era Joan Jover Corral el Xato de Cuqueta. La multitud es va llançar sobre ells i alliberà els dos hòmens, en l’atac fou apunyalat l’actuari i un veí en va resultar malferit d’un tret.

Com van poder arribaren a l’Ajuntament, on es feren forts i dispararen a la gent.

Mossén Antoni Maria Alcover i Sureda –reaccionari i polemista intransigent, el seu caràcter fort el féu intervenir en furioses polèmiques sobre l’escola laica i les idees socialistes i republicanes del moment– va publicar un article titolat “Dimonis de carn humana” en el periòdic La Aurora de Palma on solia publicar articles i cartes, que, quan convenia, apareixien amb seudònim. Va escriure un article sobre els fets ocorreguts a Cullera seguint el que assegura que li va narrar un natural d’aquella ciutat. El canonge Alcover es bota la intervenció provocadora del jutge i passa a relatar, amb bona cosa de ficció i teatralitat, com anà “aquella revolució de tigres i panteres”. “Ses turbes [diu ell] feren saltar ses portes [de l’Ajuntament de Cullera], i se tiren demunt es Jutge i es seus dependents. Es Jutge s’agenoya devant aquells tigres, demanant clemencia. Sa clemencia va esser qu’un ab una destralada li taya’s coll i li deixa’s cap penjant ab un broll de sanc … altres envesten s’escrivà i ab una guya de fer espardenyes li travessaren sa caixa des cos un perey de vegades, mentres ell fogía … [mig mort al mig la plaça demanava confessió i combregar i] un d’aquells tigres revolucionaris … agafa una roca ben afavorida, cridant: —¿No dius que vols l’hostia consagrada? Vet assí aquesta. I li tira aquella roca demunt es cap, i n’hi fa una coca… An es pobre esgotzí l’encalsaren ferintlo de mala manera…”. Segons mossén Alcover aquella gent actuava al crit “¡Visca sa Republica!” quan perpetrava “aqueys crims horribilíssims”. El fet que els pobres estigueren farts d’enviar els seus fills a morir en la guerra de Marroc, conduïts per militars francament incompetents, no apareix en la crònica del capellà mallorquí. Ell es limita a exigir “justícia” i “tribunals militars”, els quals van dictaminar diverses condemnes menors i set penes de mort de les quals les instàncies superiors reduïren a una. La pressió popular, les protestes dels ambaixadors d’alguns països europeus i de molts intel·lectuals i polítics moderats i progressistes va fer que el cap del govern, Canalejas, no actuara com el conservador Maura durant la Setmana Tràgica de Barcelona i, finalment, el rei indultà a l'últim condemnat a la màxima pena.

Mossén Alcover no s’estranyava gens que entre els acusats estiguera Josep Crespo Solanes el Clavell que ni estava en Cullera durant la vaga general. Ell pensava i actuava com el clero valencià, sempre majoritariament reaccionari i integrista, que ja li va bé que desaparega Crespo i la seua escola laica, la Societat Instructiva Escola Moderna. Als poderosos els incordiava el Xato de Cuqueta, un activista, sí, però els molestava molt més el Clavell que aplicava les idees de l’escola racionalista de Ferrer i Guardia.

Tornem a viure als arbres

Podem observar la fauna africana des d'un tree-top hotel...

Fa molts milers d’anys la nostra espècie va començar a baixar dels arbres i a caminar i a ficar-se dreta. Fins ara que torna a pujar-se’n.

No em referisc al personatge d’Italo Calvino, Cosimo Piovasco de Rondó, que als dotze anys es va rebel·lar contra la tirania de la seua família i se’n pujà als arbres a viure-hi –el dia 15 de juny de 1767 exactament. Pel que recorde d’El baró rampant, el seu protagonista feia una vida arborícola semblant a la dels primats més pròxims a nosaltres, els ximpanzés, que es tomben a dormir sobre un improvisat llit fet amb quatre branques, amb fulles això sí, dalt d’un arbre. Parle d’un costum adquirit recentment pels humans: el tree-top hotel. El retorn als arbres però amb unes certes comoditats irrenunciables.

He trobat habitacions-hotel en els arbres –en això consisteix el tree-top hotel per si no ho sabieu– des de 1915 en les muntanyes de Califòrnia. La mania d’habitar els boscs va anar fent-se més complexa i passà de ser una experiència de boy scout de mitjana edat interessat en relaxar-se a una experiència “emocionant” i/o “romàntica” per a totes les edats al bell mig de la selva africana.

En 1952 es va fer famós l’hotel Treetops Lodge –ja en funcionament en els anys 30– ubicat en el recentment inaugurat Aberdare National Park, en Kenya –el nom del país, mira per on, es pronuncia igual en suahili i en català. En aquell any, dic, es va produir la visita al parc de la princesa Isabel d’Anglaterra i el seu marit Felip. La jove parella real es va allotjar en la ja molt famosa cabana dels arbres junt amb un guarda. Tenien una exel·lent visió nocturna dels animals del parc que s’acostaven a beure a una bassa a tocar de l’habitatge. No sabem si els joves esposos s’excitarien amb les baralles i còpules dels animals salvatges en directe, ells ja tenien un hereu i no n’estaven obligats a més, a més aparellaments i còpules vull dir. En tot cas Isabel entrà princesa i va eixir reina, el seu pare, el rei Jordi VI, havia faltat aquella mateixa nit mentre ells contemplaven la fauna africana al viu.

...o escoltar els ocells a les Guilleries

Lluny d’aquelles terres, plenes d’animals ferotges i imprevisibles, també s’ha insta·lat la necessitat, esporàdica si més no, de viure uns dies dalt d’un arbre: “Cabañas en los árboles [així es diu una de les empreses que proporcionen allotjament] ofrece a los amantes de la naturaleza el gozo de entrar en contacto directo con el árbol y su ecosistema, de saborear los placeres de un exilio entre el follaje, y pernoctar en un nido situado en el entramado de las ramas de un majestuoso árbol” diu la publicitat, no hi ha ni llum ni aigua corrent “Para respetar al máximo la naturaleza”. Com ens podrem resistir a tornar als origens? Només per provar-ho, sense quedar-nos per a sempre com Cosimo o com Tarzan, en Sant Hilari Sacalm.

Artefactes molt humans

La tortura, un invent humà prescindible

“L’ésser humà, [diu Lluís Duch] tot projectant i fabricant els seus útils, es fa, es crea ell mateix, pren una distància decisiva respecte a l’àmbit predeterminat, exclusiu i tancat de l’instint”. Però no sempre ha encertat la mida i el profit dels artefactes. Fins ara mateix hem hagut de suportar “invents” molt útils però mal dissenyats, com per exemple la cadira. Algunes de les nostres invencions més antigues són tan elementals i efectives que no les hem canviat durant segles, el llibre sense anar més lluny. D’altres han avançat de manera espectacular, són les que solen produir sofriments de tota classe, com ara la tecnologia per a fer la guerra i les múltiples maneres d’infligir dolor a un altre ser humà o bèstia.

El dogging, el cottaging i el crossing d’Estellés

València, foc i flames en sant Josep

Em toca parlar de Vicent Andrés Estellés i els animals, però el nostre poeta deixà anar entre els seus versos poques bestioles i només en algunes escassíssimes ocasions en són mig protagonistes. Estellés és més d’Horaci que no de Marcial, què hi farem! En tot cas hi ha un "animal" omnipresent: ell mateix!

     Animal de records, lent i trist animal,
     ja no vius, sols recordes. Ja no vius, sols recordes,
     (…)
     tota València en flames la nit de sant Josep
     mentre fèieu l’amor en aquella terrassa
     (…)
     Animal de records, lent i trist animal.

             “Demà serà una cançó”. Llibre de Meravelles

Aquell “animal” que feia l’amor en una terrassa desconeixia el cruising, el cottaging i el dogging, no sabia anglés ni tenia allò que els pedants deien món, ell en diria fer-ho de qualsevol manera perquè, en els anys 50 i 60, no es podia pagar un hotel.
Vaig anar a conéixer l’Estellés al seu pis d’El Perelló, quan ja havia publicat aquells versos, jo tampoc no sabia que existien noms per a determinades pràctiques sexuals, érem tan ignorants! Ho trobàvem, però, normal i no ens importava que algú ho fera en una terrassa o dalt dels cavallets de la fira, teníem vist bona cosa de cine francés i, fins i tot, havíem improvisat espentats pel desig i obligats per les mancances. Al llarg de la visita, del calaix d’una taula del menjador, el poeta de Burjassot va anar traient grapats de papers que assegurava que acabarien sent un llibre. No sé si, finalment, aquelles notes –escrites durant les seues estades perellonenques– es transformaren o no en llibre, espere que algú veja la necessitat i ho esbrine algun dia.
He imaginat, moltes vegades, com passaria Estellés les hores mortes mirant àvidament, des del seu balcó a cinquanta metres de la costa, els cossos al sol sobre l’arena de la platja. He fet una nota apòcrifa, imaginant els seus inventaris: “Aquella morena de carn suau m’ha fet armar tres voltes…”.
A vore si, entre tots, podem fer realitat aquella por –del millor poeta valencià del segle XX– fent més gran la seua digna memòria:

     allò més fotut de la mort no és la mort en si
     sinó que els altres viuen
     i t’editen els papers que comprometran la teua molt digna memòria.