Joan Fuster i El Corcó

A finals dels setanta un grup de joves suecans fabricàrem una revista satírica, El Corcó. El corcó era, i és encara, una bestiola que fa minvar les collites d’arròs, i ens va semblar que podria servir per a fer algunes bromes locals. Va tindre la seua gràcia, ens divertírem sacsejant la reserva política local. Al segon número ja acusaven Joan Fuster d’estar al darrere d’aquell paper incendiari. Mentres m’ho explicava, ell, redactava una nota —l’únic escrit, amb un clar i visible estil fusterià, que li publicàrem en la nostra revista quinzenal— negant que ell contaminara aquella empresa: “Diuen que Joan Fuster inspira El Corcó. Malament! Si Fuster inspirara El Corcó, El Corcó no seria El Corcó, sinó la Revista de Occidente. I mosatros volem fer El Corcó. El reactor (sic) en cap”.

Fuster, era molt treballador i seriós en el seu ofici, però tenia la veneta de suecà: no sabem fer una xarrada distesa sense acabar precipitant-nos en un in crescendo a vore qui la diu més grossa. Digam que som seriosos o destarifats, a parts iguals, segons el lloc i l’ocasió. Lawrence Sterne li fa dir a Yorik, un dels seus personatges del Tristram Shandy, que la seriositat no és sinó “la màscara que es posa el cos per a amagar la putrefacció de l’esperit”. Els contertulis de Fuster podíem acceptar ser qualsevol cosa, sí, però putrefactes mai!

A Fuster li agradava l’humor intel·ligent, i amb dosis de salfumant calculades, que gastava la revista catalana més càustica dels anys trenta: El Be Negre. Mentres nosaltres contàvem coses que acabaven de passar pel poble o anècdotes de l’imaginari col·lectiu suecà,  Fuster —home llegit— relatava, amb tot un acompanyament de gesticulació facial i d’extremitats superiors, facècies i ocurrències publicades a la revista. En recorde una de molt bona que crec que li la vaig escoltar més d’una volta. Eren les eleccions municipals de Barcelona, i com tenien per costum, promocionaven gratis un candidat qualsevol. Bé qualsevol no, triaven el més pintoresc i atrotinat dels aspirants. Li tocà aquell any a Ramon Pociello Forradellas ser portada. Van trobar la fòrmula de riure’s del seu candidat defugint tota responsabilitat, i en lletres ben grosses titolaren “Ara com sempre, el nostre candidat és en Pociello Vorradellas. Foteu-lo”. Aquell bon home, d’un minúscul partit conservador, els volia matar ja què era la risa de tots allà on anava.

Joan Fuster solia dir “el meu joc és donar joc”, i donava joc i inspiració. En sóc testimoni!

El vot animal

La rateta que agranava l'escaleta, esbòs de Mercé Llimona

Els animals voten? Sí, voten, a la seua manera. Cada dia i a cada moment, alguns animals, prenen decisions que afecten immediatament el comportament del ramat, la bandada o l’eixam que els acull. Als animals també els hem fet votar en relats tan antics com el Llibre de les Bèsties de Ramon Llull, però no és eixe el cas. Parle de decidir cap a on pegarà la bouada, on instal·laran la nova bresca o quan començar la migració.
El seu vot és elemental i es manifesta, majoritàriament en el regne animal, pel consens que els reporta molta estabilitat i pocs sortits. Els humans som, com bé sabeu, molt més complexos o complicats. Es clar que partim de tot un embolic de lleis, drets, deures, obligacions, responsabilitats, poders deóntics que hem inventat per a viure millor i que si ens convé alterem o oblidem segons ens apanya.
El nostre sistema de votacions és, també, molt més farragós i cansat que el dels animals. Triem —alguns més primitius ni això— entre nosaltres els qui ens conduiran cap a fèrtils planures. Escollim els hàbils constructors del rusc més confortable o ens fiquem en les mans de qui ens garantix una travessia sense riscs. I entremig hi ha un temps llarg, que deixem als aspirants, per a què es llancen simbolismes, més o menys elaborats, uns contra els altres i que ben sovint només ells entenen.
El pròxim diumenge dia 20 de novembre, jo, com molts humans més empadronats en la província de València, haurem de triar a qui li donem la nostra confiança. Ens demana el vot Esteban Gavinot, Baldoví El Pato Lucas, Sixto Marmota i Inmaculada La Rateta. El Gavinot el trobe molt egoïsta i mentirós, El Pato Lucas és una completa estafa, Marmota millor que no es desperte i que seguisca somiant i la Rateta és l’única que veig sencera i treballadora. Si, a més a més, mentres fa el seu treball troba un dineret, com en el conte, igual va i ens trau del clot on estem.

Montserrat Roig i el temps de les revoltes

Montserrat Roig, a primeries dels setanta. Foto: Pilar Aymerich

En la novel·la El temps de les cireres, 1976, Montserrat Roig fa parlar un home i una dona sobre la mort i la vida. Diu ella “M’agradaria no morir-me mai” i ell li contesta “Doncs jo, el que vull, és no envellir. Si no, faré com en Paul Lafargue” i provoca la pregunta d’ella “Qui era en Paul Lafargue?” i ell l’empoma madura “En Lafargue era el gendre d’en Marx i, li agradava tant la vida, que decidí de treure-se-la quan començà a sentir-se xacrós … En fer setanta anys es van injectar [ell i la seua dona] àcid cianhídric” i va deixar una carta adreçada als vius per si volien tenir-ho en compte en els seus dies de decrepitud: “Sa de cos i d’esperit, em mato abans que la cruel vellesa em tregui un a un els plaers i les joies de l’existència i que em despulli de les meves forces físiques i intel·lectuals…”. Lafargue acabava la nota amb els visques de rigor al comunisme i al socialisme. La protagonista situava en una època remota uns fets que no entenia, com volent afirmar que això ara no podia passar. El xicot li precisà “no veig per què el desig de plaer i el desig de canviar el món han de ser d’una altra època!”, i la xica callà un poc desconcertada.
Els títols dels llibres de la Montserrat són bonics, senzills i aclaridors: Molta roba i poc sabó... i tan neta que la volen, Ramona adéu, L'hora violeta, la comentada El temps de les cireres… fins acabar amb l’últim Digues que m'estimes encara que sigui mentida. Crec que era ella qui ficava els títols i que tenien missatge, a part de ser cridaners. He triat el text que parla de Lafargue, i les seues idees sobre la vida i la mort, perquè el veig molt relacionat amb el títol. M’explique. És, al meu parer, un homenatge de l’autora a la revolució que coneguem com la Comuna de París i a la necessitat i vigència del “desig de canviar el món”. Li dóna entrada a Lafargue perquè fou un dels caps dels socialistes, un comunard important i l’autor socialista més llegit, va escriure El dret a la peresa, que cantaria, com tots en París, una cançó del seu amic i camarada, Jean-Baptiste Clément: Le temps des cerises. La cançó no té un missatge revolucionari, però els revoltats la feren seua i li transmeteren el sentit de la seua lluita.

     J'aimerai toujours le temps des cerises:
     C'est de ce temps-là que je garde au coeur
     Une plaie ouverte!

Molts anys després, cantada per Charles Trenet, fou un himne contra l’ocupació nazi de França. La cançó encara mantenia força i calor en les veus d’Yves Montand i Nana Mouskouri previes al Maig del 68. Aquestes són les que, segurament, va escoltar la nostra autora.
Tant si no volem envellir, com si la vida se’ns en va massa aviat com en el cas de Montserrat Roig, que hui fa vint anys que ens deixà, sempre tindrem un moment per recordar...

     Quand nous chanterons le temps des cerises.

Homenatge blogaire a Montserrat Roig

Ramon Llull i la faula electoral

Elegit rei el Lleó, amb l'ajuda de Na Renard, el destí del jònec és ser devorat

Una part del Llibre de Meravelles, de Ramon Llull, és una espècie de reflexió i manual de consells per a la política dels poderosos de la seua època. És el Llibre de les Bèsties, aparentment un relat sobre fets d’animals que amaga una relació de consells per a l’ocupant del poder que vulga conservar-lo. El relat de Llull és deutor del Panxatrantra hindú, adaptat pels àrabs amb el títol de Calila i Dimna i de les moltes adaptacions que circulaven per l’Europa medieval acomodades a les necessitats de cada cort i moment històric.

Si durant tants segles l’hem contat i adaptat és per una raó: capta en essència actituds i situacions que els humans repetim al llarg dels temps. En el cas de la historieta luliana es tracta de l’elecció de rei de les bèsties

“En una bella plana, per hon pessave una bella aygua, estaven moltes bèsties que volien elegir rey”. El candidat dels animals carnívors era el Lleó. Els herbívors, aconsellats pel Bou, s’inclinen cap al Cavall ja que no els és acceptable elegir una bèstia que menja bèsties. Però apareix Na Renard que amb astúcies va furgant en els temors, recels, febleses i contradiccions entre els animals per a indisposar-los uns contra altres. Així els herbívors, majoritaris, dividiren els seus vots i el Lleó tiomfà.

Entre les primeres decisions del rei, com no podria ser altra, hi ha la confirmació de la naturalesa dels carnívors: poden menjar carn de bèstia. El Lleó i els seus amics devoren l’Ase i el Jònec. El Bou i el Cavall marxen a l’exili i comencen a treballar per a l’home. Amb la relació amb els humans la història es fa més complexa, deixem-ho ací per ara.

En el seu moment el relat, que Llull escriví en París entre 1288 i 1289 suposadament adreçat al rei Felip el Bell, servia a una finalitat concreta de la política d’aquell príncep. Vista ara, i ací, davant d’unes eleccions, esdevé una faula amb la seua corresponent moralitat: ¿per què els herbívors, majoritaris, anem a consentir que guanyen els carnívors, minoritaris, que no amaguen les seues naturals intencions de devorar-nos?