Home, si paguen millor!

La crisi aprima, també, les conviccions més fermes

En 1729 circulava per les illes Britàniques un paper insolent de Jonathan Swift, Una modesta proposició, on l’escriptor irlandés proposava una solució al gran problema d’Irlanda: com que els camperols no podien pagar l’arrendament de les terres als propietaris havien de vendre els seus fills als anglesos rics per a rostir-los i menjar-se’ls. No només no li feren cas, sinó que, no captant la ironia, la classificaren com de molt mal gust.
La situació dels valencians i les valencianes és, ara mateix, igual de catastròfica o més que la dels habitants de la pobra Eire d’aquells temps. Hem tingut, i tenim, més lladres –institucionals, parainstitucionals, banquers i bancaris, pròxims i acostats al ppoder– que la resta d’autonomies espanyoles. Hem votat polítics fulleros, embolicadors, rucs, imbècils, egòlatres, incompetents, lladres [complete cadascú la llista d’adjectius al seu gust]… que ens han volgut fer creure que compartien el botí –l’assalt a la fiambrera de la rejola i la reconversió d’un país en un solar, la merda com a negoci i els edificis fantasiosos, etcétera– amb nosaltres. Alguns d’eixos nosaltres, massa, sí que han fet caixa, són “els seus” i el capital estranger que vingué a l’olor de la sardina. Quan la bufa ha rebentat i tot això ha fet figa ens han llançat als lloms el gran deute generat. A qui? A qui va a ser?: A nosaltres! Eixos nosaltres som tu i jo!
Els governs, d’allà i d’ací, mostren poques iniciatives per a traure’ns de l’estacada, i algunes de les que impulsen van en sentit contrari o són insuficients, deficients o, pitjor encara, una comèdia. ¿O no és per a ficar-se a plorar que vulguen financiar les autonomies amb 6.000 milions d’euros procedents de Loterías y Apuestas del Estado?
La canciller alemanya ens ha aplicat un humiliant tractat de Versalles –com els aliats, guanyadors de la I Guerra Mundial, li aplicaren al seu país vençut– més que no un rescat de la banca insolvent. El País Valencià està expoliat, escorregut i sense alé suficient per a eixir avant en els pròxims deu anys. Si ja no tenim soberania, ni Espanya ni el P.V., per què hem de dissimular-ho? Més i tot, per què no ens resignem? Si fa 774 anys que no som catalans ni moros, si des del 1707 tampoc no som plenament valencians, per què no mirem al present i al futur i ens oferim a Alemanya com a fillols. Entre ser intervingut, totalment o parcial, ser un protectorat o un estat lliure associat jo opte per una fòrmula més enginyosa: l’adopció. Eixa seria la meua modesta proposició: demanar per al nostre País l’estatus d’Estat Lliure Adoptat dins la República Federal d’Alemanya. Com a úniques condicions demanaríem que ens respecten un calendari festiu generós i la nostra imprecisió identitària. Segur que molts, com aquell de la cançó d’Ovidi Monllor, exclamarien: Home, si paguen millor!