Tornen les falcies o falciots

Tornem, a vora mar, les falcies i jo

Hui he vist passar volant els primers falciots o falcies (apus apus) de l'any, a vora mar, prop del far de Cullera. Ara s'instal·laran en els seus nius de sempre i ens alegraran la primavera i l'estiu. Mireu, si voleu, el post de l'any passat on ja en parlava.

Gos poregós en Sueca

El gos sembla pensar "Què volen que faça?"

Em va sorprendre, el diumenge passat, que molts dels gossos i gosses que participaven en el concurs caní de Sueca es mostraven reticents a pujar a un entaulat i desfilar davant del jurat. I no era una rebequeria de cadell, no, n’hi havia de totes les edats i races. Tenen por escènica els cans, em preguntava, o és vergonya? Hi ha gossos poreguites, clar que si, i ho transmeten als fills. No sé si els animalets s’ho passen mal fent-los protagonistes, ves a saber!, però per si de cas no hauríem de forçar-los a eixir –encara que a tots ens feia gràcia com es feien els ronsos per a no pujar a la passarel·la– si ells no volen. Sovint oblidem que són gossos i no lleons, bé no tots. Cánovas del Castillo, un polític conservador espanyol, en tenia un que atenia al nom de León i segons contava ell mateix se n’avergonyia més el gos que l’amo de tal exageració.

Poema de pedra el dia mundial de la poesia

J. V. Foix. Poema de pedra número 9

J. V. Foix passava llargues estades al Port de la Selva (l’Alt Empordà), allà s'estava hores i hores mirant la mar i les pedres del cap de Creus. Va experimentar la màgia del paisatge geològic, ara antropomòrfic, ara zoomòrfic, i ho traslladà als seus escrits i, cossificant-ho, als seus poemes visuals. Diu Foix, en l’últim número de L’Amic de les Arts, març de 1929: “Estirat damunt la platja sense fi he vist com les ones furioses llançaven una còrpora idèntica a la meva, en estat fòssil. He pretés, inútilment, d’aixecar-me; pseudo-morfitzat, el meu cos era un teixit estès de caragols petris, de petxines antediluvianes, de delicioses miniatures peroxidades d’animals desapareguts”. Aquells materials poètics –treballats per la mar– no foren batejats pel poeta de Sarrià seguint el vell costum local de ficar noms a les pedres més visibles, com ara Es Conill, el Camell, el drac de Portaló, Sa Rata, la Calavera, etcétera. De tot això en va fer una sèrie poètica numerada, poc coneguda. Este mussol que il·lustra el post n’és una mostra explèndida.

Ens afonen!

Ens afonen!

Hui les dretes, espanyoles o no, han aprovat la primera llei de les moltes que vindran a desmuntar tot el que socialmente havíem avançat en les últimes dècades. La imatge que millor pot mostrar com em sent és aquella que Goya deixà en la Quinta del Sordo, antic municipi de Carabanchel prop de Madrid, i que jo anomene Gos afonant-se. Mireu-lo allà, tot sol i absolutament desvalgut. El veiem com si l’haguera abandonat tota esperança, afonant-se en un lloc que se’ns antoixa inhòspit. La mateixa ambigüitat de la situació, de la imatge vull dir, ha fet que s’hagen formulat tota classe d’interpretacions. Em quede amb la de José Ricardo Morales. Per a ell Goya deixà bocins del seu estat anímic en aquelles “pintures negres”, just abans de 1824, poc abans d’exiliar-se a Burdeus. Serien un reflex i una denúncia de la situació espanyola i personal resumida en una frase castissa: “Esto se hunde”. Morales va més enllà i insinua que “Goya quizá representó en su perro agónico el hecho de que todo se le hundía –sus sueños, su casa, el país– por haber ido contra la corriente”. Cada volta que anem més enllà, quan ampliem la nostra llibertat i consolidem drets, sempre “contra la corriente” –conservadora, reaccionària i carcamal– “ells” ens aïllen, ens dispersen i, si poden, ens afonen. “Esto se hunde” una volta més. Li va passar a Goya que fugí a França i a Morales que es va transterrar a Xile, i tornen a afonar-nos i centrifugar-nos! Demà, quasi segur, ja m’haurà passat i tornaré –tornarem?– amb recobrada força, com diria el nostre Ausiàs, per destruir aquell qui ens ha desert.