Jean-Jacques Lequeu, la dona i el pardal

Una de les imatges més truculentes de Lequeu

Catul, Gaius Valerius Catullus en llatí, va escriure un poema al pardal mort de la seua estimada Clàudia Clodia –anomenada Lèsbia en els seus poemes ja que era una dona casada. D’aquell episodi hi ha diverses interpretacions imaginades per diversos artistes i plasmades en diversitat d’estils. Però no havia vist –o cregut vore– mai la primera part del poema quan el poeta llatí descriu els jocs de Lèsbia i el pardal “que saltironant ara ací ara allà piulava continuament per a ella sola”.
La meua immensa ignorància perd un tel en cada troballa. És el cas que he vist un treball de Jean-Jacques Lequeu i he trobat l’inici de la seqüència, quan Lèsbia juga amb el pardal. No tinc cap element per a relacionar la imatge que il·lustra esta entrada amb una lectura de la poesia de Catul, i què! Quina degué ser la intenció de Lequeu? Pura procacitat visual? Com se sol dir, ves i busca, ara, qui t’ha pegat! Les imatges d’aquest personatge que fou aprenent d’arquitecte, funcionari de la república eixida de la Revolució Francesa, divulgador pseudocientífic del sexe femení i dibuixant de somnis i fantasies diverses, successivament, no et deixen indiferent tot i la seua àmplia truculència.
La imatge de la dona que trau el seu tors d’esquena per la finestra, a fi d’atrapar l’au al vol, té molta bellesa i em resulta colpidora. No li demane més. Si evoca Catul, doncs millor!

Cançons republicanes

Alegoria de la República del pintor suecà Alfredo Claros

La proclamació de la Segona República espanyola, hui fa 81 anys, és un dels grans projectes de canvi, frustrat, dels pobles ibèrics –dit siga en el llenguatge de l’època.

La gent del poble pla, interpretava a la seua manera els canvis. I ho feia a través de les seues expressions més populars i expansives: les cançons.

De les que he escoltat en Sueca –i recorde– algunes són un crit, bastant primari, contra la monarquia i el clero:

     La monarquia ha caigut,

     la República ha guanyat,

     ara diuen les beates

     aupa! ara si que mos han fotut

amb la música de l’Himno de Riego i text antimonàrquic:

      El rei demana corona,

      donem-li-la de paper,

      perquè la corona d’Espanya

      està colgà en un femer.

amb la mateixa música i una lletra simplement destarifada:

     Si vols sopar no te’n vages,

     sardines salaes tinc,

     safanories en vinagre

     i olives del pinyol dins.

Iguals temes i semblants cançons trobaríem en altres ciutats i pobles.

Com ara esta que, en Barcelona, li cantaven a Cametes –malnom del rei Alfons XIII:

     Si el rei en vol corona,

     corona li darem,

     que vingui a Barcelona

     i el coll li tallarem

o esta dedicada al clero regular o no

     Visca la República,

     ara més que mai,

     capellans i frares

     que vagin al carall!

i encara una més de Barcelona amb la tonada de la Marxa Real –actual himne d’Espanya– i text bastant surrealista

     Tinta xina,

     magnesia efervescenta,

     un bon mal de ventre,

     xeringues d’hospital,

     burros amb calces,

     canons i escopetes,

     que mori en “Cametes”,

     que es un animal.

Monarquia i clero representaven –per a la gent del poble– un món medieval, injust i opressiu, que volien deixar per sempre. El seu rebuig entre ingenu i festiu quedava propalat amb cançonetes com estes que hui he recuperat.

[La imatge que il·lustra el post, Alegoria de la República, obra del pintor i republicà Alfredo Claros, és propietat de l'Ajuntament de Sueca. Va ser descoberta, durant unes obres, en l'últim domicili de l'escriptor Joan Fuster i ha sigut restaurada. Claros i el pare de Fuster, Juan Bautista Fuster Seguí, foren professors de l'escola de dibuix local i l'autor, segurament, li confiaria esta obra a qui millor la podia custodiar ja que era membre del govern franquista local]