divendres, 20 de setembre de 2019

Carabasses

Carabasses en l'Everest. Il·lustració: Nepali Times

Marc és un jove agricultor de Cullera que té un compromís personal, i molt fort, amb la seua professió. Enguany ha implantat la festa del «Tall de la carabassa», la primera collita del fruit de la carabassera en el terme cullerenc. Part de la campanya li la fa el seu pare, l'escriptor Manuel Joan i Arinyó, tot siga dit. Només en el camí del Pont de Polit ha treballat enguany tres camps que estaven perduts. Per a l'ocasió, i per a estimular l'agricultura, les autoritats li feren un bon netejó al camí –que és un tram de la senda PR-CV-336. Com que a més és un agricultor jove i usuari de les xarxes, «agroinfluencer» li diu un amic, no para de penjar vídeos reivindicant les genuïnes virtuts agropecuàries amb una certa dosi de conya.
En cada intervenció, l'agroinfluencer contesta a dos o tres temes d'actualitat, com ara a les veganes de les gallines, o als ciclistes finolis «que van amb malletes apretades que pareixen croissants». L'últim, coincidint amb l'acabament de la campanya de la carabassa, el dedica «al iaio del Mondúver, al Cristalero i al Jaki Xan». Però la major crítica li la fa a un amic seu, Aaron, que vol anar-se'n dos mesos al Nepal a escalar l'Himalaia, «si vingué a collir creïlles i no durà ni mig dia» diu Marc desaprovant-ho. Per a ell doblar el llom collint carabasses és el millor esport possible… i barat.
En això del turisme a l'Everest li done tota la raó. ¿Recorden vostés la foto d'una cua d'escaladors que volien arribar a fer el cim, passant pel mateix lloc que sir Edmund Hillary i el Sherpa Norgay Tenzing passaren en 1953? La penjà en Instagram, el passat mes de maig, Nirmal Purja, militar i alpinista nepalí, i immediatament es va fer viral arribant a ser portada del The New York Times. Curiosament, són pel·lícules com Mal de altura o el documental Everest les qui han estimulat el turisme al cim del vell Pic XV quan haurien d'haver provocat tot el contrari: dissuadir els aficionats. Si tenim en compte que la contemplació del paisatge des del cim costa entre 25.000 i 100.000 dòlars, viatge a part, que alguns d'ells moriran en l'intent i la immensa majoria patiran, per la mateixa inexperiència i l'aglomeració, moltes penalitats, només podem pensar que eixes persones estan mal de la carabassa.
Pitjor estan uns dos milions de desficaciats que s'han apuntat a la quedada Storm Area 51, They Can't Stop All of Us, convocats en féisbuc fa uns mesos pel jove Matty Roberts, que ja ho ha desconvocat, per tal d'alliberar els extraterrestres captius en la base Area 51 en el comtat de Lincoln, Nevada, EUA. Hui és el dia, 20 de setembre, alguns dels friquis més carabasses s'acostaran i muntaran un circ. Altres s'ho miraran des de Las Vegas, la cervesa Bud Light els ha patrocinat una atracció alternativa, i els més convencionals s'apuntaran a la canònica excursió a l'Area 51 per 189,06 €.
¡Món de carabasses!

Publicat en el Levante-EMV, 20-9-2019

divendres, 6 de setembre de 2019

Infrafinançament i despoblament

Mapa d'autonomies receptores de contractes de treball i d'emissores. Font: SEPES, dades de 2018

En juliol he visitat, poble a poble, la comarca aragonesa que vertebra el riu Matarranya –i he nadat en cada bassa, toll, rebals o assut disponible– i m'he trobat com a casa, allà dius bon dia en valencià i la gent del país contesta bon dia en lapao, ¡i ens entenem! ¿Tinc jo el do de llengües de sant Vicent Ferrer? Que va! La cosa és molt més prosaica. En realitat la gent de la comarca del Matarranya parla cada dia el que els estudiosos de la llengua diuen «valencià de transició», ¡milacre resolt! Però, com que les dretes espanyoles, en l'Aragó, s'inventaren la «lengua aragonesa propia del área oriental, LAPAO» eixe és, oficialment ara, el nom de la llengua que parlen en tota la franja oriental aragonesa –mentre no la puguen fer desaparéixer s'entretenen creant conflictes, com en este cas inventant-se un circumloqui per a no dir el glotònim correcte.
Rodant per la contrada he trobat l'empremta dels poblats prehistòrics, els castells i fortaleses d'una zona que fou frontera, bonics palaus i llotges, i pobles poblats i molt cuidats. S'han invertit diners en consolidar el seu patrimoni i la gent que hi habita. Això no es veu en les poblacions de l'interior valencià. El que ha robat i balafiat la dreta local i el pèssim finançament que hem patit ho ha impedit.
És per això que m'encén la sang que un personatge com Marcos de Quintos –de Ciudadanos, a qui podríem ubicar en la dreta sociòpata– llance missatges en les xarxes, fanfarró i bafaner, oferint lliçons d'economia al nostre Consell i lloant la baixada d'imposts del govern de Madrid. ¿Quin seria el balanç de govern de la dreta madrilenya sense el centralisme econòmic, sense la capitalitat que crea un remolí d'atracció empresarial i funcionarial, sense una legislació fiscal que fan de Madrid «un paraíso fiscal» amb un «dumping fiscal» insolidari –paraules de Susana Díaz fa dos anys–, sense absorbir recursos d'altres autonomies per economies d'escala? Una cova de lladres, i ja hauria pagat el seu mal govern, els seus robatoris i balafiaments i possiblement algú més net governaria allí evitant que Madrid siga un vèrtex centrípet insolidari i depredador de recursos humans i econòmics (unes males polítiques que van incrementant el despoblament de l'«España cerealista», i ara ja comença a incidir també en el nostre País. Feu-li una ullada a l'informe de l'Observatorio de las Ocupaciones Contratación y movilidad geográfica de los trabajadores de España 2019: «el saldo neto de Madrid, con casi 245 mil contratos, supera los saldos acumulados de las otras seis comunidades receptoras de contratación»).
I encara pot empitjorar si els governs autonòmics de les dretes, Andalusia, Castella i Lleó, Múrcia o Galícia, apliquen la recepta màgica madrilenya d'abaixar imposts. Si ho fan s'hauran d'incrementar les aportacions i restar ingressos tant del nostre País com d'altres autonomies mediterrànies que ja estan infrafinançades i esquilades. ¿Ho consentiríem? Sé la resposta, però vullc pensar que no seria la de sempre.

Publicat en el periòdic Levante-EMV de 6-9-2019
Related Posts with Thumbnails