Bones festes i millor cap d'any!

El grafiter, anònim, explica una història

Les catalinetes i el gos caçador

Xiquetes suecanes que s'han fet el rotllo de catalines

La festa de santa Caterina d’Alexandria, més coneguda com Les Catalinetes, era inicialment la festa de les xiquetes com sant Nicolau era la dels xiquets. Pel temps ha acabat sent, a diversos llocs del País, un dia per a retrobar-se, xiquets i xiquetes, amb la naturalesa. És, ara, una festa escolar. Hi ha, en tots els pobles que fan catalinetes –Sueca, Xàtiva, Ibi, La Llosa de Ranes, etcètera– una versió de la mateixa cançó per a ser cantada pels infants. La que cantem a Sueca és la més bèstia i gens adequada per a ser cantada el mateix dia que ens revoltem contra la violència de gènere. Diu “als xiquets un dineret i a les xiques una surra p'a que vagen a costura”. Per això he preferit reproduir la que canten a La Llosa de Ranes on només resta un anacronisme: resar el rosari "engenollades".

Les catalinetes / mengen culleretes, / i els catalinots / mengen cullerots.

Les catalinetes / roden el calvari / engenollades / resant el rosari.

Tu catalineta / tu que vas i véns / dis-li a ta mare / que vinga correguents.

Que els pardals són grossos / i se’n ixen del niu, / i a la matinà / faran xiu-xiu!

Al voltant del dia de la santa d’Alexandria, que sembla ser pura invenció interessada, també trobarem activitats per a adults. A Arbeca [enllaç], les Garrigues, ciutat coneguda –entre altres coses– per haver donat nom a una excel·lent varietat d’olives importades el segle XVIII de Palestina, fan una fira convencional i una dedicada al gos caçador.

Palla i mort

Aquesta carpa intenta salvar-se atrapant l'oxigen que pot fora de l'aigua

Ja ha passat el temporal de pluja i vent, i a la mar li ha donat una bona raó per a traure tota classe d’objectes que els humans hi aboquen –precisament per a desfer-se d’ells. Quanta varietat! Primer em cansaria que els podria anomenar tots.
També ha deixat una bona quantitat d’aigua als camps acabats de segar. Ahir vaig fotografiar un canal, a Cullera, on aboquen els camps d’arròs, es veu com baixava de marró i plena de restes de la sega recent. En pocs dies, si ningú no ho impedeix, començarà a podrir-se la palla i emetrà gas metà, tòxic per a la fauna, i deixarà una multitud de peixos morts pels camps, per les séquies i acabarà dipositant-los a vora mar. Si us fixeu bé ja es veu com boquegen fora l’aigua.

La falta d'oxigen mata els peixos

Metamorfosi: de persona a "borrego"

Ja ni m'enrecorde quan vaig veure, per pròpia voluntat, aquest canal del PP. No puc llevar-lo com proposen els promotors de la campanya perquè no hi és. Però col·labore amb una tira de Quino modificada, la intenció del seu autor amb Canal 9 encara cobra més sentit.

Europa vista amb diferents ulls

Europa tal com la veuen els nordamericans, segons Yanko Tsvetkov

Quan ens fiquem davant d’un mapa d’Europa, tots veiem el mateix? Segurament no, i això és el que intenta plasmar en diferents mapes Yanko Tsvetkov al seu web: diferents visions de la vella Europa. Hi trobarem el que veuen els nordamericans, els britànics, els polonesos i fins i tot els homosexuals. Ja sé, ja sé,  que són els tòpics de sempre i que és una bestiesa fer-ne cas. Però, si volem ser una Europa unida i amb futur, conéixer-nos el millor possible i saber d’on comencem no ens pot fer mal. I per l’èxit que ha tingut –segons diu l’autor dels mapes– en poc de temps els veurem en samarretes i altres articles de consum.

El bestiolari de Guinovart i Desclot

Albert Guinovart, Barcelona 1962, és pianista i compositor –té una important producció simfònica i cambrística– i un dia va rebre l’encàrrec del Cor Infantil Amics de la Unió de Granollers de ficar-li música al llibre de Miquel Desclot –Barcelona 1952– El Bestiolari de la Clara.
En conjunt, el resultat de la confluència de les respectives obres en una peça coral El Bestiolari –que al final interpreten meravellosament els components del cor– és un joc amb els animals a través de la música que ja m’agradaria a mi per al meu particular bestiolari. Entre els setze poemes musicats hi ha: Aranya de Sostre, Llop de Rondalla, Gripau, guineu, perdiu i bou a l'hospital, Rossinyol viatger, El poll de cap i la puça de gossa, etcétera.
Veieu i escolteu com explica l’experiència Albert Guinovart a youtube. El llibre  és apropiat per a primeres lectures i l’ha editat Baula. La gravació la podeu adquirir a la Unió de Granollers.

Animals cal·ligrafiats

Els animals també estan presents en els caràcters xinesos. La seua evolució cal·ligràfica ha anat fent-los més complexos i estilitzats. També l'escriptura dels egipcis i dels maies podria haver evolucionat però la desaparició d’aquestes cultures les ha deixat completament fosilitzades. En aquesta selecció d'ací dalt es veu la transició, gradual, de la imatge al caràcter escrit de l'actualitat, a través d'alguns dels períodes més importants de l’avanç cal·ligràfic del xinés.

Drogues a l'Albufera de València

Llegia ahir a Las Provincias que un estudi de la Universitat de València ha descobert fins a vuit drogues diferents en les aigües de l’Albufera de València. No imaginava que les séquies foren un canal de distribució d’estupefaents i l’Albufera un centre comercial que proporciona tals productes. La sorpresa s’ha matisat en entrar a llegir la notícia: es tracta de quantitats modestíssimes de “cannabis, anfetamina, codeína y morfina en concentraciones que van desde los 0,06 a los 78,78 nanogramos por litro. Las principales cantidades halladas son de cocaína y éxtasis”. Serà per això que ha tornat a l’Albufera el Picatort? S’aviciaran la resta d’habitants? Si ja no hi ha recursos per a facilitar-los la vida normal, com ho farem per a atendre ànecs, rates i peixos enganxats?
El mateix estudi ha determinat de quines zones venien els abocaments més ben assortits: la zona nord i Benifaió-Almussafes.
Si després de tants anys encara no arriben les aigües depurades a l’Albufera, per pura desidia, ara tenen diverses possibilitats de rentabilitzar un líquid element tan complet i en la línia de la política turística euforitzant del PP. Els mateixos lectors de la versió digital comentada avancen diversos usos i algun aventura una hipòtesi curiosa: “¿Y si se pone un balneario para que los adictos vayan a tomar las aguas?” diu un, “¿Esta noticia es un reclamo turístico? Una semana a Proyecto Hombre y otra a la Albufera” afegeix un altre i un tercer es mostra disposat a experimentar “Ahora entiendo el porque de los patos mareados, de ahora en adelante pasaré mis vacaciones en la Albufera de Valencia, voy a comer pato y lisas hasta por los codos” i encara un més que especula sobre si no serà això el motiu d’una de les patologies valencianes “Això explicaria el perquè de tant de vot PPerro a València”. Catarroja descoberta! Mai millor dit.

Concentració de cavalls a Sueca

Bon moment per a la vida social dels cavalls

El cavall mostra el que ha aprés

Finalment, dissabte passat dia 18, es va portar a cap la concentració de cavalls que estava prevista per a una setmana abans dins de la Mostra Esportiva de Sueca. No entenc de cavalls, però estic segur que aquelles bèsties se sentien observades i feien els gestos i poses que havien aprés amb ganes i diligència. Supose que la meua apreciació és clarament antropocèntrica, què hi farem, digueu-me poeta!

La mort del "toro" de la Vega

Imatge publicada per El País / Uly Martin

“The townspeople then threw the lances into the animal before one of them finished it off with a knife in the neck, in a bloody spectacle that lasted about half an hour” així resumia, en l’edició electrònica del Brisbane Times, un periodista australià la notícia de l’agència AFP. Eren els primers però no els últims en llançar la notícia dels fets esdevinguts a Tordesillas, província de Valladolid, on una gentada a peu i alguns a cavall acorralaven un bou i el picaven fins matar-lo. Allà on ha aparegut la notícia de les festes d’aquesta població castellana, i el Toro de la Vega és la seua culminació, ha produït reaccions d’indignació i fins i tot alguns que estan disposats a arrasar el poble si cal. De tot s’ha vist a internet.
Contrariament, els mitjans informatius de Castilla i León, com ara El Norte de Castilla, han preferit amagar els fets tal com han passat i que tot el món ha vist (veure vídeo), per a suministrar als seus lectors una sèrie d’imatges on desapareixia la violència, i podíem acabar pensant que el bou moria per respirar tanta pols com alçaven el cavalls dels genets llancers.
M’ha cridat l’atenció que alguns dels participants entrevistats definien aquesta lamentable pràctica con un acte cultural (?) i com l’esència de l’espanyolitat tant minvada en altres llocs. He notat que aquella gent havia sigut alliçonada pels seus polítics. Si no vaig errat, una “festa” tan bèstia com aquesta s’havia deixat de fer i fou la Junta de Castilla y León, en 1999, qui l’ha recuperat. Si el PP fa això és perquè dóna vots, en són més els que no li veuen cap importància a què una multitud acace un bou i el liquide al mig del camp amb arma blanca. La gent sensible pot anar deixant, com ha fet, tota mena de comentaris al llarg de tot el món.
Açò ve de lluny, ens ha tocat fer el paper de Juvenal a l’antiga Roma i denunciar, dos mil anys més tard, el panem et circenses amb vessament de sang del bou Platanito i donant gràcies que no demanen encara un humà.

El gos rater a Sueca

Gos rater, amb cara d'espavilat

Alguns dels premiats

Aquest matí, a Sueca, s’ha celebrat la III Exposició del Gos Rater Valencià. He fet algunes fotografies d’aquests bonics i espavilats animals que tan apreciats són en les nostres terres i les teniu a la vostra disposició en Picasa. En la Vikipèdia trobem una definició molt exacta d’aquest gos “El Gos rater valencià és una raça de gos  de talla menuda i capa variable. La seua complexió atlètica li proporciona agilitat i força malgrat la seua reduïda grandària. Aquesta raça ha estat lligada tradicionalment a la caça de petites peces com són els rosegadors i conills. També se'l considera un excel·lent guardià de la casa, i encara que el seu aspecte no és massa ferotge, avisa amb lladrucs davant qualsevol cosa que li cride l'atenció”. Per si en voleu saber més aneu ací. El nostre gos, però, no ha estat reconegut per cap organització cinològica internacional. Això el fa més nostre, o no?

Animals fabulosos a mida

Un dels animals fantàstics dels escolars d'Eivissa

Amb aquest programa es pot combinar la fauna a voluntat

Si voleu acostar xiquets i xiquetes al coneixement dels animals trobareu moltes maneres de fer-ho. Els que sou docents en podeu fer molts de treballs, fins i tot amb animals reals i tangibles que les criatures només veuen, si els veuen, als documentals de la tele i en algun llibre dispers i poc interactiu. I en aquest aspecte ja podeu trobar, sense buscar massa, programes online que poden acoplar-se tant a l’aula com a la llar. Mireu sinó una mostra del Treball sobre animals fantàstics que han fet els alumnes de 6é del CEIP Can Cantó de la ciutat d’Eivissa.
Si a més, els treballs o l’oci, els lligueu a alguns del animals fabulosos que poblen les nostres rondalles populars veureu disparar-se la imaginació del vostre alumnat i fills. Canteu-los la cançó de la Quarantamaula, tal com jo la recorde la melodia era la mateixa que la de les catalinetes, i a veure que ix...

La Quarantamaula va per les teulades,
agarrant xiquets i tirant cudolades.

Les granotes en perill

Una granota damunt d'un peix mort l'octubre passat

El meu amic Emili Piera parlarà –dimarts dia 7 en El Corte Inglés de l’Avinguda de França– de la cultura gastronòmica de l’arròs, nascuda, criada i proveïda entre marjal i aiguamoll i entre València i Sueca. Crec que parlarà especialment de granotes. “Fa anys que no menge granotes” es lamentava Joan Fuster en una ocasió. I el portàrem a menjar-ne, mai no ho haguérem fet! Eren grans i lluidores, i omplien el plat d’arròs caldós, però dessaborides. Una experiència frustrant. Segons poguérem saber eren xineses, i férem algun comentari sobre la procedència a compte de la fama de menjar-s’ho tot que tenen guanyada els xinesos.
Ara tornem a veure, sense ser les quantitats i tamanys d’abans, alguns exemplars de granotes pels camps i séquies que envolten l’Albufera. Fins i tot n’he vist l’octubre passat enmig de la mortandat de peixos provocada per la palla podrida dels camps, allà encara resistia alguna granota que aprofitava els cadàvers de peix per parar-se a prendre el sol de la vesprada. Ja sé que no en tornaré a menjar i que hauré d’arxivar aquell sabor i textura com un record que no s’actualitzarà mai més. Tampoc les aniré agarrant, quan isquen botant en alçar una garba d’arròs o un menat de rastoll, ficant-les en un saquet de tela. Això s’ha acabat, m’aconforme poder fotografiar-les a la tardor –sense peixos morts si pot ser.
Els anfibis són uns dels animals més amenaçats del planeta. Hi ha un terç de les espècies prop de la desaparició. Robin Moore serà l’investigador que conduirà un grup que actuarà en 14 països on hi ha espècies especialment amenaçades en el marc d’un projecte que pretén concretar el seu estat actual. Ha sigut financiat per Conservation International (CI), Amphibian Specialist Group (ASG) e International Union for the Conservation of Nature (IUCN).

El picatort, un nou veí de l'Albufera

Dibuix d'un picatort (Plegadis falcinellus)

Els tècnics de la Conselleria de Medi Ambient han detectat la presència estable del picafort a l’Albufera, alguns tancats i la zona de Cullera, on en juny observaren una parella d’adults i dos polls. El picatort és un ibis molt oscur, de potes llargues i amb el bec llarg i corbat cap a baix. El seu plomatge varia segons siga època de cria o no.
El picatort és una espècie catalogada com molt vulnerable en el Llibre Roig de les aus d’Espanya. Després de deixar de niar a la Península durant molts anys del segle passat, ara està en clar procés de recuperació: la seua població augmenta a Doñana on cria regularment –fins i tot se sospita que cria en el Paraje Natural del Brazo del Este de Sevilla– i al Delta de l’Ebre i ací al País Valencià que ho fa els últims anys a Les Salines de Santa Pola i el Fondo d’Elx.
Seria important per a estabilitzar una certa població que aquesta au decidira hivernar a l’Albufera a més de les dues zones ja consolidades: el Delta i Doñana.
Els tècnics destaquen que la seua presència en les zones humides de l’Albufera i els seus voltants és una prova de la bona qualitat de les aigües del Parc Natural.

La felicitat del cavall

La felicitat dels cavalls necessita d'interprets?

Interpretant els desitjos dels cavalls

D’uns anys ençà que sent parlar de les teràpies amb animals, molt especialment amb cavalls. Segons sembla poden ajudar a moltes persones discapacitades o amb dolències diverses. Aquest és el testimoni d’uns pares: “Des de fa gairebé tres anys venim amb Júlia (nom fictici) (que ara té set anys) a muntar a cavall a la Fundació els dissabtes al matí. Al principi no li agradava gaire, ja que a la Júlia sempre li costa acostumar-se a les situacions noves, a les persones que no coneix, a les noves activitats. Però ... hem aconseguit que gaudeixi de les sessions i que intervingui activament. Ara, realment s’ho passa molt bé i sempre està disposada a venir. Creiem que aquesta activitat l'ha ajudat i l’està ajudant molt en el seu desenvolupament psicomotor i, també, a nivell social. Volem agrair
la feina que fa la Fundació per les persones amb discapacitat”.  J. i C., pares de Júlia.

Però també sembla que hi ha cavalls que necessiten ajuda dels humans per  refer-se de les seues dolències o dels problemes que els han provocat els seus amos. És el que precisava Robert Redford a The horse whisperer (ací L’home que xiuxiuejava als cavalls): "No ajude –deia– a persones que tenen problemes amb cavalls, de fet, ajude a cavalls que tenen problemes amb persones".
Aquesta realitat ja està contemplada fins i tot a nivell de l’ètica, l’ètica aplicada per a ser més exactes. Tant els humans com els animals tenen dret a la felicitat i aquesta disciplina teoritza al respecte.

Pareados de camal

Pensaments profunds1

Pensaments profunds 2

Els textos de les imatges que acompanyen aquesta entrada poden ofendre la sensibilitat de qualsevol persona, de qualsevol edat i condició. Esteu advertits!
Les persones som creatives i espontànies quan tenim fam. Això venia a dir el doctor Turró en la seua obra Origens del coneixement: la fam (1912), primera obra catalana de psicologia si no volem considerar la Ciència del Tot de Francesc Pujols per a aquest primer lloc.
Ara bé, segons i per a quina persona haurem de matitzar quina classe de fam li dóna aquest impuls.
Ací a Sueca hi ha un personatge –que anomenarem Pep C.– que canvià de la nit al matí en jubilar-se i immediatament després divorciar-se. Per aquesta zona les famílies tenen dos habitatges –un al poble per a l’hivern i un a la costa per a l’estiu– i en divorciar-se el de la costa sol pertocar-li al mascle. Així que el nostre artista, perquè com veureu és un artista, va haver de viure en un casup a sota d’una figuera. No sé si per influència de la figuera o per freqüentar poc el sexe femení esdevingué un versador, un rimador segons reconeix ell mateix, sobre sexe i altres gèneres. Es va trobar com un rossí a qui li refillen els ramals dalt del llom: lliure i en disposició de fer tot el que s’havia negat durant tota una vida.
Fruit d’aquesta fam de dona, i per usar plenament la seua llibertat, es va dedicar a fer uns pareados que deuen la seua factura a l’insigne Bernat i Baldoví, al Flors de marche, del també suecà Vicent Molina i Maset, a qualsevol llibret de falla i a l’ànima inmortal suecana que ens impulsa a fer-ne broma de quasi tot. Algú dirà: això és una bestiesa! Jo crec que és una animalada que s’ho penjara a la porta de casa, el que diu té, com tota obra complexa, els seus alts i baixos. Disfruteu-ho.

Gat a Mundobasket

La calor d’aquests dies li fa oblidar, al gat, la por a l’aigua

El gat Turc, en realitat kurd, de Van mascota oficial de Mundobasket

Sembla que fa uns 9.500 anys, a Xipre, es va domesticar el gat. Bé, dir domesticar és dir molt tractant-se de gats. Qui pot dir que un gat, qualsevol gat, és “totalment” domèstic? Encara que alguns pretenen fer-lo més que domèstic un objecte, una ombra egipcia.
La majoria de gats tenen una aversió sòlida cap a l’aigua. Parlem de l’aigua que els pot deixar xopats: una pluja forta, una bassa gran, una séquia, etc. No solen acostar-s’hi massa per si de cas.
N’hi ha però una raça, entre les diverses dotzenes que es coneixen, que no només no li té por a l’aigua sinó que es troba còmoda dins d’ella i nadant-hi. La coneixem com el gat Turc de Van. Aquests gats són oriunds de la zona muntanyenca que envolta el llac Van al Kurdistan, avui a Turquia. I és precisament Turquia qui l’ha fet mascota oficial del Mundobasket que s’està celebrant a aquest país.

Gavinots

Els gavinots atacaran?

Venia una noticia molt alarmant a Público: els gavinots a Londres ataquen a les persones!
Sé que l'acudit és fàcil però no em resistisc a fer-lo: ací primer es forren, a continuació es forren de roba i finalment paguen els seus deutes i els del Papa amb els nostres diners. I la majoria de gent els pareix normal que els gavinots, depredadors oportunistes, ens prenguen pel tio latissa.
Estarem atents a l’evolució, que sembla ràpida, cap als atacs físics i indiscriminats.

Art urbà d'El Perelló

Aquest grafiti, d’autor anònim, que apareix en diversos llocs d’El Perelló i que jo per a singularitzar-lo li dic Gavardino sembla que marca el lloc on pixen els gossos, encara que ben mirat també pot ser que els cans el vulguen pixar i borrar-lo. Quina serà la resposta correcta? Cap de les dues? Algú ha vist Gavardinos fora d’El Perelló o és un artista que només s’expressa localment? Gavardino és art urbà? Gavardino és humà o animal? Deixe ací les preguntes que jo mateix em faig al respecte i, potser, entre tots i totes les resoldrem.

Déus i gossos

Dóna i gos a la platja

"Tots els homes son déus per al seu gos. Per això hi ha gent que estima més els seus gossos que als homes". Aldous Huxley
Té, Huxley, molta raó. Vas per la costa i cada dia trobes més cans solts per la platja, i sense bos!, que fan les seues necessitats allà mateix. I t'han de fer gràcia!

Gos rater valencià

Gos rater jove

El pròxim mes de setembre podrem assistir a la III Exposició del gos rater valencià a Sueca.

 Jo encara he vist com actuaven coordinats l’home, armat amb una corbella, i el gos rater fent-li eixir les rates de dins dels seus caus en un paller. Caça menor i per a menjar.

 Si en voleu saber més aneu ací.

Els dracs mamen?

Àngel i drac

Els dracs mamen? Segons aquesta representació que trobem a la Llotja de València si. ¿Per què ficarien un àngel donant a mamar a un drac en una obra civil valenciana del segle XV?

Voleu bous?

Cortina de bany il·lustrada amb bous i vaques

Encara avui, diumenge 8 d’agost, continua la remor partidària dels antitaurins per la legislació anticorregudes de bous catalana –supose que també hauran prohibit i amb més motiu les de jònecs– i els que volen que se’n facen per a no anar-hi.
Respecte les dues posicions, encara que sóc dels que no hi he anat mai i no tenia pensat començar ara. No entenc per què tot aquest soroll per una activitat tan i tan residual?
Ara fa uns dies l’alcalde del meu poble contestava a la “popular” demanà de bous amb la també clàssica resposta: bous tindreu! En Sueca, en festes, solten vaquetes per un circuit urbà i tenen una àmplia acceptació del públic. Les vaques, embolades o no, les paga l’Ajuntament, ja que eixa gran passió no va a càrrec dels aficionats.
Aquest personatge –que es fa dir Baldo i és com un alcalde provisional que s’ho ha de fer perdonar tot– feu un discurset per a disculpar-se amb els que el coneixien amb altres conviccions i troben impresentable que estiga, ara, tan convençut i posat entre bous, sang i sacristies.

L’única visió “cultural” dels bous i les vaques –si exceptuem el rapte d’Europa i les pintures d’Altamira entre altres– és la de la gent que en fa una miqueta de broma i un negoci, els de Kukuxumusu, ben bonics queden decorant una cortina de bany –com la de la imatge d’ací dalt– un got o una camiseta. A mi els bous només en el plat, i millor si és la part de la galta o la cua.