lliures i generosos

Segurament espereu, pel dia que és, algun text d’exaltació patriòtica o algun escrit al voltant dels animals o les animalades dels humans que és l’habitual en este blog. Sent decepcionar-vos! Hui he decidit reivindicar una proposta que ha passat sense pena ni glòria, malgrat que ha estat d’amplia difusió i jo crec que no mereixia tanta indiferència. L’autor del dibuix, impactant, és Manuel Boix. ¿I el text que porta el genet? Diu: Pervertiu-vos: feu-vos lliures i generosos (Ad ephebs., IV, 2).

No és una incitació a la luxúria, ni la demanda d’una depravació immediata, sinó més aviat una candorosa i, probablement, única exhortació ad hominem encabida en la complexa literatura escrita –de la parlada ja direm alguna cosa en una altra ocasió– de Josep Palàcios. Era, segur, l’eufòria del moment que li penetrà superficialment la pell i el portà a promoure una revolta de dimensions imprevisibles. El suggestiu lema de Palàcios era molt dràstic i ningú no en va fer cas, així fou ignorada la seua suggerència de canvi, i rebuig de l’egoisme, en favor d'un amor universal. Supose que molts van caure en el parany d’atribuir-li-la a Pau de Tars i amb això els sonava a pura retòrica bíblica. Cap la perversió, l’alliberament i la generositat entre els missatges que provenen de la Bíblia? I tant que sí! I a més ho escoltem com cançons ja oblidades i amortitzades a les que no els fem cap cas. Era inevitable que, sense conéixer ni l’autor ni la intenció, no ens paràrem a preguntar-nos el per què d’aquella incitació que podia haver fet que al nostre autor se li ajuntaren més de dotze deixebles, una maledicció –per a les seues expectatives– que l’hauria portat a fer-se cartoixà per a fugir d’eixa indesitjable i incomoda allau d’apassionats i entusiastes adeptes.

Total, dues frases i un mateix oblit. Ni els valencians, ni els adolescents, s’hi han sentit cridats. I en això estem.

Text publicat fa deu anys, i ara convenientment modificat, en este mateix blog.

Animal infernal

Dante and Virgil Penetrating the Forest. William Blake

Dissabte, 23 d'octubre del 2010

Soc d’una quinta que va ser adoctrinada, en les creences catòliques, per ineptes. ¡Gràcies als déus! Així passàrem per aquelles lliçons de catecisme i vides de sants i santes i marededeus i bla, bla, bla, l’infern, etcètera, com qui escolta, endormiscat, rondalles a vora foc. En una de les llibretes de cal·ligrafia hi havia una frase «Las puertas del infierno no prevalecerán», la vaig copiar una volta i una altra, per a fer bona lletra, i fins a ben major no em vaig preocupar de saber què volia dir «no pre- valecerán». Afortunadament, jo, sense ni adonar-me’n, ja havia assumit que tot allò que ells m’explicaven, i m’abocaven en frases críptiques, m’era indiferent i superflu. De menut no aconseguiren que temera ni l’infern ni l’Església, i de major, sabent ja que no prevaldria l’infern, amb més motiu els vaig ignorar a tots dos. Quan Joan Pau II [Santo subito! Santo subito!] va deixar caure que l’infern no és un indret físic em va preocupar. Si no estava allà baix —a on durant tants segles l’havien tingut en el seu relat, intentant perpètuament l’assalt a l’Església—, ¿què s'havia fet d’ell? Perdre el clero una parcel·la, encara que ubicada en territori enemic, no era creïble. Després el papa Ratzinger tornà les coses al seu lloc: el mal, l’infern, no només existix sinó que és etern. ¡Uuuuuuu! Amagat en l’engonal dels seus servidors degué trobar Benet XVI una bona part d’eixe infern i, fins ara, pareix haver-hi prevalgut.

No és normal que l’Església tinga eixes vacil·lacions. ¿Què els passa?

Tret del meu llibre Bestiolari. Bésties, bestieses i bestioles. © El Petit Editor, 2016

Animal de delicatessen

Un amic, del feisbuc, comentava fa uns dies que li havien contat que una senyora d’un poble prop d’on ell viu, en la República Dominicana, cuinava els gats divinament. Primer es va inclinar per creure-ho una mena de llegenda urbana, però pels detalls que donava el seu confident el va decantar per creure-se’l i començà a preocupar-li que es puguen papar una parella de gates que visiten el seu jardí.

Els humans de fa dotze o tretze milers d’anys ja havien domesticat els porcs, que són omnívors i no tenen desperdici en el seu aprofitament; més tard menarien pels prats els muflons domesticats —ara ja esdevinguts tímides ovelles— i del centre oest d’Àsia eixiria una espècie complementària d’ells, la cabra. Ovelles per a pasturar a les àmplies planures i cabres per als llocs més difícils. Quan els humans optaren per l’agricultura domesticaren el bou i la vaca per a aprofitar-los, també, com a força de treball. El sentit comú aconsellava a aquelles gents que domesticaren bésties menjadores de vegetals, o de les sobres dels humans, per a proveir-se de proteïnes animals. Rebutjaren la carn domèstica de carnívor perquè mantindre ramats de tigres, óssos i llops, per exemple, demanava molt d’esforç i poc rendiment. I esta és la raó de destinar-los a tasques amb més valor afegit: caçar els rosegadors prop de les nostres sitges tribals, ajudar a conduir el ramat, entretindre'ns i, els més grans, per a protegir-nos del fred amb les seues pells.

Tenim el melic tallat per aquelles bestioles que porten milers d’anys al nostre costat. Especialment gats i gossos. El consum de carn de gat i gos, fora de Xina i alguns llocs més, crec que seguirà sent residual, mínim i fora del control sanitari. Fins i tot les autoritats xineses treballen per eradicar el seu consum. Si el règim xinés vol acabar-ho no és perquè fa lleig o ens repugne als occidentals, veuen que tindre captius ramats de gossos o gats engabiats és poc rentable, poc saludable i perillós. I en el cas dels gats s’ha de valorar que a diferència de la majoria de mamífers poden rebutjar menjar indefinidament encara que el pinso els agrade. A quin preu es ficaria el quilo de carn de gat? A preu de delicatessen. Total, que no hi hauran granges de gats i gossos. Alguns, pocs, persistiran i seran denunciats i castigats per eixa pràctica que mantindran furtivament amb animals sense amo o furtats.

Tret del meu llibre Bestiolari. Bésties, bestieses i bestioles. © El Petit Editor, 2016

Àngel

Ales tatuades

Segons Dante Alighieri, que em mereix tots els respectes, hi han tants àngels que ultrapassen «el doblar dels escacs», un vell càlcul rescatat d’un relat indú pas- sat per Pèrsia. És a dir 183 446 7442 073 7091 551 615, resumint 264. Alguns d’ells apareixen en la seua obra i, fins i tot, acompanyen el carro a on va Beatriu i tornen per ell quan ella li fa algun retret. Li eren útils els sers angelicals al Dante.

Justament útils, i ràpids i omnipresents, és el que millor encaixaria en els personatges amb ales a qui, ja des dels grecs i els hebreus, els han reservat el paper de «comunicadors» amb la gent necessitada d’algun missatge o favor urgent dels déus. També hi han uns àngels que no acoblaven en el pla diví i es feien els ronsos mentre projectaven una planificació pròpia. Els van tirar fora del Paradís de males maneres i a partir d’aleshores es guanyen el favor de les ànimes amb gran esforç. Tant uns com altres tenen els seus partidaris. Dels que són coneguts com a dimonis —per a acabar prompte perquè la demonologia ha posat nom a centenars d’ells— en parlarem en un altre moment si arriba a vènit.

Els àngels, sempre representats amb ales com pertoca a un ser pur i útil per ser veloç —per més que la seua omnipresència no hauria de demanar vehicle ni múscul ni apèndix— han sigut mostrats asexuats, baronívols o feminitzats. Per exemple, Passolini, en el seu film L’evangeli segons sant Mateu ens el mostra com un/una adolescent amb veu femenina però de sexe imprecís, mentre que Wim Wenders per la seua banda, en la pel·lícula El cel sobre Berlín, ens el presenta molt viril. En el meu poble també tenim opinió sobre el tema, no sé si encara es conserva un panell ceràmic de rajoletes del segle XVIII a on hi havia representats dos àngels amb uns pits definitivament femenins: ¿¡però, de Sueca i els suecans, qui fa cas!? No penseu que vaig a dir-vos ara quin és el sexe dels àngels, no ho faria ni per donar-vos consol en el cas que eixa pregunta vos turmentara.

Continuant un interés intermitent, en les últimes dècades del segle passat es va ficar de moda fer pel·lícules d’àngels per a fer plorar, sovint de pena o de riure, a uns espectadors poc avisats o tendres.

I quan ja no esperes entropessar ni amb les disquisicions medievals, ni les reflexions d’una llarga postguerra, ni amb els entreteniments per a una societat desballestada, trobes en un lloc inesperat un signe de pervivència, però equívoc.

    El comentari me’l suggerí vore tatuades dos ales en l’esquena d’una xica jove d’Avinyó. La vaig fotografiar per a recordar-la sovint i no oblidar com és de provisional qualsevol sentència sobre tota cosa que els humans inventem, fabulem, fem, desfem, etcètera.

 Tret del meu llibre Bestiolari. Bésties, bestieses i bestioles. © El Petit Editor, 2016

Amor

La comtessa de Dia, trobairitz

Fa uns anys diuen que va dir Liz Day, en DiscoveryNews, que s’havia publicat un estudi amb els resultats d’aplicar la ressonància magnètica per a saber com afecta l’amor al cervell humà. Este estudi, fet per investigadors de la Universitat de Syracuse, Nova York, i de l’Hospital Psiquiàtric de Ginebra, Suïssa, i aparegut en la revista Journal of Sexual Medicine, ha arribat a la conclusió que per a l’enamorament no cal estar-se mesos de festeig: és cosa d’un moment. També han concretat com és i com actua la seua essència —això de l’amor és pura química— que induïx a una eufòria semblant a la que provocarien la dopamina, l’oxitocina, l’adrenalina i la vasopresina juntes. Resumint-ho, és com una llarga esnifada de cocaïna continuada. L’amor, un invent dels trobadors que provocà i provoca les passions més delicades o més desastroses en la literatura i en la vida; però que la gent normal i corrent viu a la seua manera, mireu sinó els personatges del meu paisà, Josep Bernat i Baldoví, Pascualo i Vicenteta, que estan pendents d’altres urgències: «¿perqué mau donat la figa / si no tinc qui me la cullga?», clama ella.

Un trobador anònim cantà aquests versos a la seua amada:

Balada, vai ad esperon

d’amor méstera ben e gent,

e saluda·m leis de cui son,

quar manten valor e jovent.

D’amor m’estera ben e gent,

s’eu ma dona vis plus sovent.

Balada, ves esperonant

l’amor em seria bo i agradós,

i saluda de part meua a aquella de qui sóc,

que manté valor i joventut.

L’amor em seria bo i agradós,

si veiera més sovint la meua dama.

¿I tot això estan mirant-ho dins d’un laboratori?

Tret del meu llibre Bestiolari. Bésties, bestieses i bestioles. © El Petit Editor, 2016

El virus i la distopia

La previsió, la millor protecció

Molta gent ha entés que pinten bastos quan han suspés les Falles, la Setmana Santa de Sevilla i els napolitans quan han vist com separaven Maradona –Déu en persona, el Pibe de Oro– com a entrenador del seu equip actual per pertànyer a un grup de risc.

La gent sensata desconfià de Donald Trump, quan minimitzà els riscs –«It will go away, just stay calm», va dir ell– i es desesperà quan el vicepresident Mike Pence aconsellà resar per a combatre el coronavirus. Finalment, el mateix president dels EUA, que inicialment li llevà ferro a la pandèmia, ha aixat arrere i ha claudicat reconeguent l’emergència. És clar que l’ha espentat a fer-ho que els seus compatriotes, els qui encara se’l creuen, han vist immobilitzades les lligues esportives, oooooh!

Tenim, per una part, els qui són conscients d’estar en mans de sociòpates i, per l’altra, els qui viuen com el burro Vitòria, sense pena ni glòria. Per als nord-americans, que viuen les grans competicions esportives professionals com si fora una religió, vore-les suprimides els ha enviat un missatge potent: hi ha epidèmia, aneu alerta! I han captat el missatge: han assaltat els establiments de menjar i s’han renovat el rifle de capçalera. Molts altres, desconsolats, hauran recordat l’última estrofa de la cançó Mrs. Robinson de Simon & Garfunkel «Where have you gone, Joe DiMaggio?». Plorant tant l’absència del famós beisbolista com la dels seus ídols actuals. Impel·lits, ells ara, sense protecció, a  fer-li una finta al coronavirus. ¡Woo, woo, woo!

La majoria de jugadors, riquíssims, de les multimilionàries competicions dels EUA, i els milmilionaris en general i de tot el món, ja han pegat a fugir en jets privats als refugis personals o als prop de sis-cents búnquers escampats pel país emportant-se amb ells personal mèdic i d’infermeria. Abans de fer este pas han intentat, a qualsevol preu, obtindre la vacuna. No poden creure’s que no la trobaran, ni ara ni en les pròximes setmanes, a cap preu, i que els arribarà a ells al mateix temps que a qualsevol no ningú.

Poden passar la pandèmia, per exemple, en Kansas. Allí hi ha dos sitges de superluxe, 15 plantes sota terra. L’apartament més econòmic, 80 m², de tres a cinc ocupants, per un milió i mig de dòlars i el menjar a part –cultius hidropònics i aqüicultura. Fent-li una ullada a les preguntes freqüents de la promotora ja t’avisen que no poden garantir un cent per cent d’efectivitat, però t’asseguren que no et faltarà de res en un entorn de luxe els cinc anys posteriors a la «catàstrofe».

No sé si veieren vostés, en els anys setanta, Survivors; una sèrie televisiva britànica escrita i dirigida per Terry Nation. La recorde com bastant digna i d’impacte segur. Un relat distòpic premonitori: la trama s’inicia quan en la Xina s’escapa un virus modificat genèticament que es dispersa i mata el noranta-cinc per cent de la població mundial. Jo la vaig vore en Suïssa, era jove, idealista i no m’era creïble cap atac indiscriminat de la Xina. Supose que als natius  tampoc no els inquietaria la ficció. Ho dic perquè el país tenia, i té, més places en búnquers públics o privats, per a refugiar-se a segur d’eixe o qualsevol altre perill, que habitants.

Vostés i jo no som rics ni de la Confederació Helvètica, val més que ens concentrem a exigir uns serveis públics eficients i suficients perquè la situació actual potser no és tan excepcional com voldríem.

Carnestoltes, bones voltes!

A l'esquerra Alemanya els anys 30, a la dreta la rua de l'any passat en Aalst

¡Ha passat ja el Carnestoltes! El poble menut ha manifestat ja les seues acostumades expansions vitalistes. Aprofitant eixos moments per a propiciar l’ocasió de la imaginada i desitjada proximitat dels cossos; sempre provant de desbordar algunes convencions socials.

Carnestoltes, el mot, anuncia el que passarà quan a les dotze i mitja de dimarts de Carnaval una campana comence a avisar de l’entrada en la Quaresma i, per tant, l’obligada abstinència de la carn. Fossilitzat en el nom ens ha quedat el verb toldre, hui en desús, ja que del llatí carnes tollitas, toldre la carn,  o carnem levare, llevar la carn, ens han quedat els dos noms: Carnestoltes i Carnaval. Malgrat que no patim ja els rigors i les prohibicions de la Quaresma continuem celebrant la gresca prèvia, una mena de carpe diem horacià.

Els carnavals, abans i ara, són dies d’excessos i, fins i tot, de crítiques al poder establert; a qui, però, també li convé que l’olla del poble perda pressió i es canalitze botant, ballant, fent masquerades i destarifos.

Vejam un cas en la Catalunya de principis de 1640. Quatre prohoms de la ciutat de Barcelona havien anat a queixar-se al virrei, Dalmau III de Queralt comte de Santa Coloma, dels abusos i malifetes dels Tercios en terres catalanes i del gasto que suposava mantindre la Guerra dels Trenta Anys. El comte envià Tamarit, Vergós i Serra a la presó i va lliurar Pau Claris, eclesiàstic, a l’ordinari corresponent. El Consell de Cent, vista la situació, decidí no autoritzar els Carnestoltes aquell any. El virrei, pel contrari, veia molt «necesario [el Carnaval] para divertir los ánimos y precaver los alborotos». Els «alborotos» començaren el mes de juny. Esclatà el Corpus de Sang, mataren el virrei, i s’inicià una guerra de dèneu anys per a independitzar Catalunya de la Monarquia Hispànica.

Manipulats o no, la desmesura se sol enfocar a caporrutxo dels participants. Enguany hem pogut vore una comparsa carnavalesca, en Campo de Criptana, banalitzant l’Holocaust; més escardalencs que no antisemites, tot s’ha de dir. Han demanat perdó per la seua burrera i no ho repetiran. Molt més greu, polititzat i perillós és el cas del Carnaval d’Aalst –una ciutat belga del Flandes Oriental a on el celebren des de fa 600 anys amb una ben neta, ben ordenada, molt vistosa i ben vestida rua– que, en 2011, va aconseguir la denominació de Patrimoni Immaterial de la Humanitat. Durant els últims anys, però, hi han desfilat uns energúmens d’ultradreta amb disfresses i escrits racistes i antisemites. La UNESCO demanà que no els deixaren participar mai més. Els polítics municipals han decidit rebutjar la petició i l’organització de l’ONU, per a l’Educació, la Ciència i la Cultura, els ha retirat el reconeixement que els atorgà. Ben fet!

En eixa ciutat flamenca la meitat de la població vota dreta o ultradreta. Ara acabe de comprendre aquella cançó de Jacques Brel, Les Flamingants, «Nazis durant les guerres et catholiques entre elles / Vous oscillez sans cesse du fusil au missel»..., així com recorde les paraules –premonitòries, ai!– de Raimon: «Quan creus que ja s'acaba, / torna a començar, / i torna el temps dels monstres / que no són morts...».

Este article aparegué en l’edició impresa del Levante-EMV, del dia 5 de març de 2020