divendres, 26 d’octubre del 2018

Cap a Ítaca


En el principi algú va escriure, en idioma accadi, sobre fang, una història. Era la primera història escrita, l’Epopeia de Guilgameix (o Gilgameš), fa d’això uns 4.700 anys.
Després s’han escrit altres històries, la Bíblia, l’Alcorà, igualment anònimes, que li deuen trossos de trama i ordit. Tampoc no sabem amb certesa l’autor de la Ilíada, ni el de l’Odissea, que atribuïm a Homer. Els qui vingueren després ja repetien, interpretaven o enredraven les històries al gust del seu temps. D’això ara en diuen plagi. Sense ser exhaustiu, han plagiat: Virgili, Dant, Jaume Roig, Cervantes, Shakespeare, Stendhal, Diderot, Valle Inclán, Eco, Josep Pla, entre moltíssims altres més.
No sabem de cap càstig diví als plagiaris, ni tampoc cap condemna a l’Infern per part de Dant en la seua Divina Comèdia. En un principi l’únic càstig fou fer passar vergonya a qui gosava copiar sense demanar-li cap contrapartida o regalia. Al remat, «tout le monde imite», va dir Louis Aragon, condescendent, quan ja el capitalisme havia establit el © copyright —a partir de l’aparició de la impremta i la comercialització de còpies— com a defensa dels drets de l’impressor-editor.
En la línia de «tot el món imita» ha aparegut un grup d’escriptors espanyols que renuncien, ja d’entrada, a l’estricta originalitat en la seua obra per a escriure imitant l’estil i les maneres del seu autor, o autora, preferit. L’any passat publicaren el seu manifest fundacional, Los escritores plagiaristas, defensant la còpia com una nova forma d’originalitat i discutint la figura de l’autor. Són gent jove i potser no han sentit parlar de la conferència de Michel Foucault «Què és un autor» ni de les teories estructuralistes, Roland Barthes, sobre prescindir de l’autor original. Ja m’agradaria a mi tornar a la meua joventut i rellegir aquelles sublims collonades. Estos xicots acabaran treballant de negres per al famós a qui plagien, ¿què vos jugueu?
Personalment estic expectant, a vore què queda després de fer fotocòpies de fotocòpies de fotocòpies. I, com diu Joan Fuster, «I si el Dant i Shakespeare, si Virgili i Stendhal —i tants més!— han pogut ser acusats de plagiaris, i amb raó, ¿no serà que el plagi és menys ‘pecaminós’ del que ens imaginem?». ¡Ahí volia jo arribar! I m’explique.

A punt de jubilar-me els meus companys i companyes del treball m’han sorprés amb un regal de comiat: un socarrat. Hi han tallers que te’ls fan per encàrrec, a un, dos o tres colors i tries el motiu clàssic que més t’agrada. En el meu un barco, de vela llatina, com volent recordar-me que encara estic en la travessia cap a Ítaca. Han afegit una llegenda: «Vicent Ferri és la mesura de totes les coses». —T’hem adaptat l’aforisme de Fuster —em va dir el més comboiant. —Que ell se’l personalitzà —li vaig dir— d’una frase de Protàgores. Adaptem, com sempre, el que hi ha per als nostres propòsits i afanys. Em complau que m’hagen encertat el regal, participe de l’escepticisme i relativisme de tots dos autors.

Publicat, Levante-EMV, el dia 26 d'octubre de 2018

divendres, 12 d’octubre del 2018

Cossos d'estiu

                                The Angels Dance
Zaratustra, en la reinterpretació que va fer Friedrich Nietzsche, diu «en altres temps l’ànima mirava el cos amb menyspreu: i llavors este menyspreu era la cosa més elevada: ella volia el cos flac, lleig, famèlic. Aixina pensava escapolir-se’n del cos i de la terra», però vist que este estiu hem pogut contemplar com el cos es mostrava ple, bonic, assaciat, ubic i gloriós, hem de concloure que si no ha vençut la terra tampoc no s’ha imposat la seua negació.
Enguany hem pogut presenciar i disfrutar de la festa que li fan els Baul al seu gurú Fakir Lalon Shah en Bangla Desh, part de l’antiga Bengala, terra de la qual els natius diuen que és «un infern ple de benediccions». La secta proclama, diverses voltes cada any, el seu panteisme corporal: el cos humà és el lloc de totes les veritats i amb el sexe és el centre de la vida. Les seues cançons i els seus balls aixina ho conten.
En agost, puntualment, s’han mostrat els cossos nuets, en la desapassionada Suïssa. Zuric ha acollit el Festival Body and Freedom que començà fa tres anys en Biel/Bienne. Amb una durada d’entre 3 i 15 minuts van apareixent i desapareixent, per places i carrers, cossos que es despullen, mostren la seua força, la seua fragilitat o una palpable vulnerabilitat, davant d’un cercle de gent que passeja i es para a mirar. El festival és itinerant, quedaria perfecte al costat de les escultures de Miró en la Marina de València. No?
En la Mostra Internacional de Mim de Sueca, com cada any pel setembre, contemplàrem com feien contorsions uns cossos a 18 metres del terra sobre una perxa que cimbreja. Són The Angels Dance que te tenen captiu durant quinze minuts amb el cor en un puny.
Què no farem pel cos, al cos i amb el cos! Conten que les dones de Nàpols pujaven nuetes als terrats a prendre banys de Lluna per a fer créixer els seus pits. Ara hi ha un culte molt sofisticat al cos en les societats líquides, però en altres moments tindre cura del cos era una obligació: els centurions romans es feien la manicura i es depilaven les cames abans de cada batalla.
Jusapol, associació de policies i guàrdies civils, esperà a l’estiuet de sant Miquel per a fer la seua performance pels carrers de Barcelona. Preguntes: ¿Anaren humilment, amb mitges senyeres, per a exigir als catalans que afluixen la seua part de l’augment de sou que demanen? ¿Per què van amb la bandera bibarrada espanyola a commemorar la violència de fa un any contra aquelles gents, volen el premi Nobel de la Pau? Més preguntes, que no contestaran, com les que li va fer Juan Nieto Ivars, en À Punt a una representant d’eixa associació. A l’exhibició barcelonina dels cuerpos, com la d’eixe espècimen que hem vist per internet amb tricorni al cap, vestit amb retalls de roba de gala i un piu de goma entrecames, no se sumaren els sindicats.
Cossos d’estiu!

Levante-EMV 12-10-2018

Related Posts with Thumbnails