dissabte, 25 de gener del 2020

Robots i arròs


¿Qui va imaginar per primera volta un robot? No ho sabria dir amb exactitud. Però llegint Homer ja veiem com els grecs s’imaginaven rèpliques animades d’humans. Heró d’Alexandria ens deixà Sobre la construcció d’autòmats i, entre altres ginys, les seues aus que cantaven bevien i volaven. Leonardo da Vinci, en 1515, va fabricar un lleó autòmat, king size com diríem ara, per encàrrec del papa Lleó X que li’l regalà al rei Francesc I de França. Pur entreteniment, distraccions, joguets.
La nostra contribució als mecanismes animats és relativament recent, i sols literaria. Com ara la màquina de ballar sardanes, amb robots moguts per ones sòniques, de Josep A. Baixeras. O en els relats, diríem literatura popular, de Folch i Torres a on un dels seus personatges, Mr. Tompsom, està obsessionat per tal d’«aconseguir que els homes no hagin de fer res, i que tot pugui fer-se mecànicament, fins arribar que no sigui necessari que hi hagi cap home al món per poder viure la humanitat». Per això inventa un barco a on tot ho fan els artefactes electrificats, que substituïxen els humans, fins i tot hi ha la màquina de riure i la de badallar...
Lluny d’eixos ensomnis, els actuals robots només venen a servir-nos i a treballar. Com el robot Da Vinci, de quarta generació, que ja presta servicis en l’Hospital General de València. I més i millors que en vindran. Executaran instruccions previstes i prendran decisions en temps real: ací talle, allà cusc. No tan sofisticat però molt útil és el D-Free, que ja el podem adquirir per a controlar-nos si la bufeta de l’orina està plena o buida. En els països que ja el comercialitzen –França, els EUA i el Japó– l’han implantat en residències d’ancians. Servir-nos? Oh, yes!
Això de servir és tal qual sona. En València, hi ha un restaurant xinés que ja no té empleats vinguts de la Xina sinó robots. Tan empàtics que, després de dur-te el menjar, et diuen «que aproveche, cariño». Tenen un aire femení i parlen més que els de carn i ossos; que en general solen ser discrets, directes i ràpids. Quan Juan Roig suggeria que ací s’havia de treballar –i cobrar?– com a xinesos ja estava molt antiquat. Ni com a xinesos ens volen!
S’han d’estipular noves regles del joc. És per això que en el Parlament Europeu es debat aceptar o no dos classes de ciutadania: les persones humanes i la personalitat electrònica.

--> A mi, si algú m’ha de ficar el plat en taula, no només vullc que siga humà sinó que sàpia què està deixant-me. Com que soc de l’arròs m’he comprat el llibre Arrossària escrit per Emili Piera, científic/poeta/manifesser culinari, no per a provar de fer les receptes que inclou del cuiner Juan Giner –del restaurant Eliana-Albiach de Cullera– sinó per anar-hi al gra, mai millor dit, la pròxima volta que m’entaule allí. Perquè eixos arrossos fan la felicitat –com va dir, en la presentació del llibre, l’alcalde de Cullera, Jordi Mayor– o una cosa molt pareguda.
Este article aparegué en l’edició impresa del Levante-EMV, 25 de gener de 2020.

divendres, 10 de gener del 2020

Celebrem dècades i segles

Rosalia i Messi vists per JordiCalvis i Tuboy

El canvi d’any i de dècada –això últim amb diversitat d’opinions: si comença ara o a l’inici de 2021– convida a escriure sobre rècords com el de Messi, 521 partits disputats i 522 gols marcats, ¡la seua sí que ha sigut una dècada prodigiosa! O de la promesa de la música pop-flamenc-trap en els pròxims deu anys, treball, rigor i talent: Rosalía (Dio$ no$ libre del dinero, «Fuck Vox», tra, tra).  Confesse que m’alegre pels seus èxits, són bona gent, però jo vaig més lluny en el temps. ¿Recordarem persones de fa cent anys? Pel que vaig veient sí que hi haurà activitats pel centenari de la mort de Benito Pérez Galdós. ¿Se celebrarà el centenari del naixement de Gianni Rodari, exquisit contiste italià? ¿Algú recordarà que fa cent anys va nàixer la poetessa nord-americana Mary Ellen Solt que ens va fabricar entranyables poemes visuals?
M’agradaria equivocar-me, però entre els oblits previsibles n’hi ha un episodi de la lluita de classes que tinc l’esperança que la societat valenciana, en general, i la suecana, en particular, –l’Ajuntament de Sueca, n’està obligat per la memòria històrica– no oblidarà.  Es tracta d’un fet luctuós que passà en esta població enguany fa cent anys. El cas és que els jornalers suecans del camp volien que els apujaren el jornal i amenaçaven de fer una vaga en defensa de les seues reivindicacions. Els grans propietaris demanaren que actuara la Guardia Civil per a impedir-ho.
El general Miguel Primo de Rivera en una carta del 21 de gener de 1920 dirigida al president del Consell de Ministres, Eduardo Dato, explica com es portarien a cap execucions sense juí, «extralegales», per a resoldre conflictes entre patronals i obrers. L’aleshores capità general de València, i futur dictador, li diu: «Una redada, un traslado, un intento de fuga y unos tiros, empezarán a resolver el problema». El 22 de juny de 1920 es passà de la teoria a la pràctica pels carrers de Sueca. S’aplicà, per primera volta, la coneguda com llei de fugues. Que no era una llei ni tampoc s’aplicava per a reus fugats. S’infligí a tres veïns, i de manera tan arreu que a un, Mariano Escrivà, el van matar a culatades i els altres dos, Camilo Albert i José Franqueza, els deixaren ferits. És, però, ben curiós que cap dels tres estava implicat, com a afectat directe, en la vaga que es preparava. Mariano era «compraor» de fruites i hortalisses, Camilo treballava de pedrapiquer i Franqueza era pintor. Matilde Gras ho recorda en el seu llibre Camil Albert. Memòries de la viuda d’un anarquista (Institució Alfons el Magnànim, 2018). En Sueca, durant molts anys, recitaren o cantaren unes lletres vindicatives: «En la ciudad de Sueca / un crimen se ha cometido...». Li tiraren terra al mort, com se sol dir, i als altres ni els jutjaren; en un més estaven lliures i curats.
La dona de Mariano i els dos fills, de 5 i 2 anys, marxaren del poble i mai no tornaren. Molts anys després vaig parlar amb el fill menut, Josep Escrivà Tomàs, més conegut com Josep l’Escrivà, que vivia en Mislata, i em va fer la impressió que desconeixia els fets o no volia recordar-los. Ho comprenc i ho respecte. Però la societat ho ha de recordar, ni que siga per a estar desperts i alerta per a evitar, tant com pugam, les injustícies dels poders que tenen l’arrelada convicció que poden passar, tant abans com ara mateix, per damunt de les lleis, els drets, la llibertat, i la vida si cal, de les persones.

Este article aparegué en l’edició impresa del Levante-EMV, 10 de gener de 2020.
Related Posts with Thumbnails