Robots i arròs

¿Qui va imaginar per primera volta un robot? No ho sabria dir amb exactitud. Però llegint Homer ja veiem com els grecs s’imaginaven rèpliques animades d’humans. Heró d’Alexandria ens deixà Sobre la construcció d’autòmats i, entre altres ginys, les seues aus que cantaven bevien i volaven. Leonardo da Vinci, en 1515, va fabricar un lleó autòmat, king size com diríem ara, per encàrrec del papa Lleó X que li’l regalà al rei Francesc I de França. Pur entreteniment, distraccions, joguets.

La nostra contribució als mecanismes animats és relativament recent, i sols literaria. Com ara la màquina de ballar sardanes, amb robots moguts per ones sòniques, de Josep A. Baixeras. O en els relats, diríem literatura popular, de Folch i Torres a on un dels seus personatges, Mr. Tompsom, està obsessionat per tal d’«aconseguir que els homes no hagin de fer res, i que tot pugui fer-se mecànicament, fins arribar que no sigui necessari que hi hagi cap home al món per poder viure la humanitat». Per això inventa un barco a on tot ho fan els artefactes electrificats, que substituïxen els humans, fins i tot hi ha la màquina de riure i la de badallar...

Lluny d’eixos ensomnis, els actuals robots només venen a servir-nos i a treballar. Com el robot Da Vinci, de quarta generació, que ja presta servicis en l’Hospital General de València. I més i millors que en vindran. Executaran instruccions previstes i prendran decisions en temps real: ací talle, allà cusc. No tan sofisticat però molt útil és el D-Free, que ja el podem adquirir per a controlar-nos si la bufeta de l’orina està plena o buida. En els països que ja el comercialitzen –França, els EUA i el Japó– l’han implantat en residències d’ancians. Servir-nos? Oh, yes!

Això de servir és tal qual sona. En València, hi ha un restaurant xinés que ja no té empleats vinguts de la Xina sinó robots. Tan empàtics que, després de dur-te el menjar, et diuen «que aproveche, cariño». Tenen un aire femení i parlen més que els de carn i ossos; que en general solen ser discrets, directes i ràpids. Quan Juan Roig suggeria que ací s’havia de treballar –i cobrar?– com a xinesos ja estava molt antiquat. Ni com a xinesos ens volen!

S’han d’estipular noves regles del joc. És per això que en el Parlament Europeu es debat aceptar o no dos classes de ciutadania: les persones humanes i la personalitat electrònica.

--> A mi, si algú m’ha de ficar el plat en taula, no només vullc que siga humà sinó que sàpia què està deixant-me. Com que soc de l’arròs m’he comprat el llibre Arrossària escrit per Emili Piera, científic/poeta/manifesser culinari, no per a provar de fer les receptes que inclou del cuiner Juan Giner –del restaurant Eliana-Albiach de Cullera– sinó per anar-hi al gra, mai millor dit, la pròxima volta que m’entaule allí. Perquè eixos arrossos fan la felicitat –com va dir, en la presentació del llibre, l’alcalde de Cullera, Jordi Mayor– o una cosa molt pareguda.
Este article aparegué en l’edició impresa del Levante-EMV, 25 de gener de 2020.