Rosalia i Messi vists per JordiCalvis i Tuboy
El canvi
d’any i de dècada –això últim amb diversitat d’opinions: si comença ara o a
l’inici de 2021– convida a escriure sobre rècords com el de Messi, 521
partits disputats i 522 gols marcats, ¡la seua sí que ha sigut una dècada
prodigiosa! O de la promesa de la música pop-flamenc-trap en els pròxims deu
anys, treball, rigor i talent: Rosalía (Dio$ no$ libre del
dinero, «Fuck Vox», tra, tra). Confesse que m’alegre pels seus èxits, són
bona gent, però jo vaig més lluny en el temps. ¿Recordarem persones de fa cent
anys? Pel que vaig veient sí que hi haurà activitats pel centenari de la mort
de Benito Pérez Galdós. ¿Se celebrarà el centenari del naixement de Gianni
Rodari, exquisit contiste italià? ¿Algú recordarà que fa cent anys va
nàixer la poetessa nord-americana Mary Ellen Solt que ens va fabricar
entranyables poemes visuals?
M’agradaria
equivocar-me, però entre els oblits previsibles n’hi ha un episodi de la lluita
de classes que tinc l’esperança que la societat valenciana, en general, i la
suecana, en particular, –l’Ajuntament de Sueca, n’està obligat per la memòria
històrica– no oblidarà. Es tracta d’un
fet luctuós que passà en esta població enguany fa cent anys. El cas és que els
jornalers suecans del camp volien que els apujaren el jornal i amenaçaven de
fer una vaga en defensa de les seues reivindicacions. Els grans propietaris demanaren
que actuara la Guardia Civil per a impedir-ho.
El general
Miguel Primo de Rivera en una carta del 21 de gener de 1920 dirigida al
president del Consell de Ministres, Eduardo Dato, explica com es portarien
a cap execucions sense juí, «extralegales», per a resoldre conflictes entre
patronals i obrers. L’aleshores capità general de València, i futur dictador,
li diu: «Una redada, un traslado, un intento de fuga y unos tiros, empezarán a
resolver el problema». El 22 de juny de 1920 es passà de la teoria a la pràctica
pels carrers de Sueca. S’aplicà, per primera volta, la coneguda com llei de
fugues. Que no era una llei ni tampoc s’aplicava per a reus fugats. S’infligí a
tres veïns, i de manera tan arreu que a un, Mariano Escrivà, el van matar
a culatades i els altres dos, Camilo Albert i José Franqueza, els
deixaren ferits. És, però, ben curiós que cap dels tres estava implicat, com a
afectat directe, en la vaga que es preparava. Mariano era «compraor» de fruites
i hortalisses, Camilo treballava de pedrapiquer i Franqueza era pintor. Matilde
Gras ho recorda en el seu llibre Camil Albert. Memòries de la viuda d’un
anarquista (Institució Alfons el Magnànim, 2018). En Sueca, durant molts anys, recitaren
o cantaren unes lletres vindicatives: «En la ciudad de Sueca / un crimen se ha
cometido...». Li tiraren terra al mort, com se sol dir, i als altres ni els
jutjaren; en un més estaven lliures i curats.
La dona de
Mariano i els dos fills, de 5 i 2 anys, marxaren del poble i mai no tornaren.
Molts anys després vaig parlar amb el fill menut, Josep Escrivà Tomàs,
més conegut com Josep l’Escrivà, que vivia en Mislata, i em va fer la
impressió que desconeixia els fets o no volia recordar-los. Ho comprenc i ho
respecte. Però la societat ho ha de recordar, ni que siga per a estar desperts
i alerta per a evitar, tant com pugam, les injustícies dels poders que tenen
l’arrelada convicció que poden passar, tant abans com ara mateix, per damunt de
les lleis, els drets, la llibertat, i la vida si cal, de les persones.
Este
article aparegué en l’edició impresa del Levante-EMV, 10 de gener de
2020.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada