divendres, 10 de gener de 2020

Celebrem dècades i segles

Rosalia i Messi vists per JordiCalvis i Tuboy

El canvi d’any i de dècada –això últim amb diversitat d’opinions: si comença ara o a l’inici de 2021– convida a escriure sobre rècords com el de Messi, 521 partits disputats i 522 gols marcats, ¡la seua sí que ha sigut una dècada prodigiosa! O de la promesa de la música pop-flamenc-trap en els pròxims deu anys, treball, rigor i talent: Rosalía (Dio$ no$ libre del dinero, «Fuck Vox», tra, tra).  Confesse que m’alegre pels seus èxits, són bona gent, però jo vaig més lluny en el temps. ¿Recordarem persones de fa cent anys? Pel que vaig veient sí que hi haurà activitats pel centenari de la mort de Benito Pérez Galdós. ¿Se celebrarà el centenari del naixement de Gianni Rodari, exquisit contiste italià? ¿Algú recordarà que fa cent anys va nàixer la poetessa nord-americana Mary Ellen Solt que ens va fabricar entranyables poemes visuals?
M’agradaria equivocar-me, però entre els oblits previsibles n’hi ha un episodi de la lluita de classes que tinc l’esperança que la societat valenciana, en general, i la suecana, en particular, –l’Ajuntament de Sueca, n’està obligat per la memòria històrica– no oblidarà.  Es tracta d’un fet luctuós que passà en esta població enguany fa cent anys. El cas és que els jornalers suecans del camp volien que els apujaren el jornal i amenaçaven de fer una vaga en defensa de les seues reivindicacions. Els grans propietaris demanaren que actuara la Guardia Civil per a impedir-ho.
El general Miguel Primo de Rivera en una carta del 21 de gener de 1920 dirigida al president del Consell de Ministres, Eduardo Dato, explica com es portarien a cap execucions sense juí, «extralegales», per a resoldre conflictes entre patronals i obrers. L’aleshores capità general de València, i futur dictador, li diu: «Una redada, un traslado, un intento de fuga y unos tiros, empezarán a resolver el problema». El 22 de juny de 1920 es passà de la teoria a la pràctica pels carrers de Sueca. S’aplicà, per primera volta, la coneguda com llei de fugues. Que no era una llei ni tampoc s’aplicava per a reus fugats. S’infligí a tres veïns, i de manera tan arreu que a un, Mariano Escrivà, el van matar a culatades i els altres dos, Camilo Albert i José Franqueza, els deixaren ferits. És, però, ben curiós que cap dels tres estava implicat, com a afectat directe, en la vaga que es preparava. Mariano era «compraor» de fruites i hortalisses, Camilo treballava de pedrapiquer i Franqueza era pintor. Matilde Gras ho recorda en el seu llibre Camil Albert. Memòries de la viuda d’un anarquista (Institució Alfons el Magnànim, 2018). En Sueca, durant molts anys, recitaren o cantaren unes lletres vindicatives: «En la ciudad de Sueca / un crimen se ha cometido...». Li tiraren terra al mort, com se sol dir, i als altres ni els jutjaren; en un més estaven lliures i curats.
La dona de Mariano i els dos fills, de 5 i 2 anys, marxaren del poble i mai no tornaren. Molts anys després vaig parlar amb el fill menut, Josep Escrivà Tomàs, més conegut com Josep l’Escrivà, que vivia en Mislata, i em va fer la impressió que desconeixia els fets o no volia recordar-los. Ho comprenc i ho respecte. Però la societat ho ha de recordar, ni que siga per a estar desperts i alerta per a evitar, tant com pugam, les injustícies dels poders que tenen l’arrelada convicció que poden passar, tant abans com ara mateix, per damunt de les lleis, els drets, la llibertat, i la vida si cal, de les persones.

Este article aparegué en l’edició impresa del Levante-EMV, 10 de gener de 2020.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Related Posts with Thumbnails