divendres, 13 de desembre del 2019

Unamuno, filosofia i turisme

Unamuno: ¿botija roja o blava?

-->
No he vist la pel·lícula d’Amenábar, Mientras dure la guerra, no veig la urgència o la necessitat de vore-la ara. Quan la passen en la televisió me la miraré. Comprovaré per mi mateixa si els errors històrics que li atribuix l’ABC són certs o no i per què ha irritat al fatxerio. Miguel de Unamuno, el protagonista del film, ja està, en desembre de 1936, al cap del carrer pel que fa a les intencions dels sublevats «Ésta es una campaña contra el liberalismo, no contra el bolchevismo. Todo el que fue ministro en la República, por [muy] de derechas que sea, está ya proscrito ... Vencerán, pero no convencerán; conquistarán, pero no convertirán», diu en la carta 480 del seu Epistolario inédito. No hi ha més misteri.
A mi, com supose que a Joan Fuster, m’interessaria més vore en cine l’Unamuno «espectáculo cultural», el qui repetia les seues ocurrències i exabruptes de manera mecànica i reiterativa. L’egotista de manual que parlava i parlava sense donar joc a la concurrència i al diàleg. Fuster ja va dir la seua en Contra Unamuno y los demás, reduint a pur folklorisme, exotisme i espanyolada la manera de presentar-se determinada «intel·lectualitat» espanyola, «un espectáculo intelectual» que fora de les fronteres podia causar «la estupefacción más abrupta». Alguns, fins i tot, van voler traçar una línia de l’existencialisme entre Kierkegaard continuada per Unamuno i acabada en Martin Heidegger. Falòrnies! Fuster, que dubtava que Unamuno fora «un filòsof com Déu mana», acabava concloent que «no era un existencialista: era la Niña de los Peines y Conchita Piquer en una sola pieza, un fenómeno marginal y aberrante». I més que li hauria dit si haguera sabut que ni Unamuno estava familiaritzat amb els escrits de Heidegger ni el filòsof alemany havia llegit res d’Unamuno. Aquella intel·lectualitat espanyola, majoritàriament, Unamuno també, eren un enganyabovos. El meu metge de capçalera, don Antonio Bosch, coneixia millor que Unamuno El ser y el tiempo de Heidegger i quan entrí a la seua consulta, amb el volum entre mans, em va dir «xicon, això és més pesat que un arròs al forn en porc» i no ho deia pel pes sinó per ser una lectura difícil de pair. També hi ha metges que lligen filosofia, bona senyal, vaig pensar.

-->
Jo, ara com ara, me’n conformaria que feren bon cine amb eixe Unamuno i aquell altre que va fer una conferència en l’Ateneu Mercantil de València en 1919 –El Mercantil Valenciano del dia 5 de gener en publica una ressenya en portada. Perquè vingué a malcorar, dient-los als «mercaderes de la ciudad de Valencia ... [que el tema de la seua conferència venia obligat per] la moda política ... del problema que el Sr. Cambó ha declarado ser el más urgente, el de más inaplazable urgencia ... la autonomía de las regiones». Al rector de Salamanca li picava l’autonomisme, fa cent anys, i tots els tòpics consubstancials, que porten, ara ja ho sabem, a la sedició, «signo de decadència de los pueblos». Però als qui venien després de la Guerra d’Espanya això ja ho donaven per solucionat. Aixina que en aquella estafa de Fraga Iribarne en la década dels 60 –«Spain is different» i els teleclubs–, en el mateix aparador turístic exòtic es mostraven, o ens els mostraven, impúdics, tot d’intel·lectuals, més fills dels raonaments immortals de Las corsarias, «Banderita tu eres roja, banderita tu eres gualda...» o «¡Yo soy español! / Yo soy de la tierra dichosa / del vino y del sol / ¡Yo soy español!» de la sarsuela La Patria chica de Chapí, amb la impagable lletra dels germans Quintero, que d’una lectura profitosa del Quixot posem per cas. I no s’oblidaren dels exiliats, pensant en ells li ficaren lletra al passodoble Suspiros de España, tot un detall!

-->
Este article aparegué en l’edició impresa del Levante-EMV, 13 de desembre de 2019.
Related Posts with Thumbnails