Amor, comerç i sofriment: dia dels enamorats

Cupido picat per les abelles, obra de Cranach el Vell

Acabe de tornar del supermercat i, també, allí insistien que comprara algunes coses per a regalar el dia de sant Valentí. Ofega tanta incitació a l’amor previsible i per a fer caixa. Sense ser exhaustiu relacione part de les ofertes rebudes: gastronomia amorosa, concursos de poesia eròtica, presentació de llibres sobre com millorar en l’amor, besades i abraçades gratuïtes... Però ni així s’alcen els ànims si no hi ha matèria. Per exemple, a Benimaclet han hagut de suspendre les primeres Jornades Eròtico-Festives per falta d’homes! Si senyora, un fum de femelles i només quatre mascles es presentaren. Serà la crisi! Segurament eren els únics quatre optimistes disponibles que creuen en les fletxes de Cupido, en l’atzar i bla, bla, bla. Ben al contrari, els qui cobren per aparellar gent ho tenen tot ben estudiat. Milers de «fòrmules» diu que aplica Enrique García Huete –psicòleg del programa de TV Gran hermano– per tal d’aconsegueix collar entre el 70 i el 80 % de parelles de mamífers humans joves i prèviament engabiats. Naturalment, el tal García Huete no dóna informació sobre l’evolució posterior en llibertat dels «enamoraments» en captivitat. Però cal tindre ben present el que va dir Nietzsche «l’amor és l’estat d’ànim en el que l’home [i la dona –afegisc jo] veu amb preferència les coses tal com aquestes no són» cosa més que probable si els exemplars en qüestió, a més, viuen al marge de tot en un gabió-escenari. Els valencians i les valencianes vivim, políticament, fa anys en eixe estat que és ja la normalitat.

La imatge que il·lustra este text és un detall de l’obra Venus i Cupido de Cranach el Vell, es veu el déu de l’amor que té entre mans una bresca, arrancada del rusc, i les abelles que li mostren no estar-ne del tot conformes. En alguna de les versions el pintor va penjar un rètol per a recordar-nos que la passió, el desig, la voluptas, es transitòria i sol comportar dolor. Una manera molt gràfica de dir-nos el que predicava l’Església i veiem en moltes de les històries conegudes: l’amor aclapara i turmenta. Però la gent de l’Ésglésia no sempre ha predicat el mateix. Entre els segles III i IV un tal Heliodor, que arribà a ser bisbe de Trica, va confeccionar una interessant història d’aventures amb dos amants protagonistes que acaba bé: Teágenes i Cariclea.
Tenim per una banda pesimistes com Cioran que consideren la voluptas més un «encontre de dos salives» que aquella cosa sublim que, en general, circula com a acceptada i és reconduïda cap al consum. I per una altra la majoria de veus que enamorades canten joia, penes i soledat com Rosa Leveroni o qui no vol magnificar l’amor-sofriment com ara Salvador Espriu però que amb un gest d’amor es feu soterrar al nínxol número 1 de Sinera junt a Bartomeu Rosselló-Pòrcel. Per a evitar-se patiments el nostre poeta P. decidit a la permanència successiva, joiosa i immarcescible d’un amor pur, s’imposa una norma quasi castrense: romandre «fidel a cada una de les meues innumerables amants, tantes com en volgués prendre –de diccionari!». S’estalvia delits i plors per eixe mateix ordre, sí, però no resultaran un poc insípides?

En Sueca ho tenim clar, el dia 14 de febrer passem del dia dels enamorats i uns es dedicaran a celebrar la troballa de la Mare de Déu de Sales i la resta farem el que cada dia solem fer: respirar un dia més.
[Una entrada més sobre l’amor]