Unamuno: ¿botija roja o blava?
No he vist la pel·lícula d’Amenábar, Mientras dure
la guerra, no veig la urgència o la necessitat de vore-la ara. Quan la
passen en la televisió me la miraré. Comprovaré per mi mateixa si els errors
històrics que li atribuix l’ABC són certs o no i per què ha irritat al
fatxerio. Miguel de Unamuno, el protagonista del film, ja està, en
desembre de 1936, al cap del carrer pel que fa a les intencions dels sublevats
«Ésta es una campaña contra el liberalismo, no contra el bolchevismo. Todo el
que fue ministro en la República, por [muy] de derechas que sea, está ya
proscrito ... Vencerán, pero no convencerán; conquistarán, pero no
convertirán», diu en la carta 480 del seu Epistolario inédito. No hi ha
més misteri.
A mi, com supose que a Joan Fuster, m’interessaria
més vore en cine l’Unamuno «espectáculo cultural», el qui repetia les seues
ocurrències i exabruptes de manera mecànica i reiterativa. L’egotista de manual
que parlava i parlava sense donar joc a la concurrència i al diàleg. Fuster ja
va dir la seua en Contra Unamuno y los demás, reduint a pur folklorisme,
exotisme i espanyolada la manera de presentar-se determinada
«intel·lectualitat» espanyola, «un espectáculo intelectual» que fora de les
fronteres podia causar «la estupefacción más abrupta». Alguns, fins i tot, van
voler traçar una línia de l’existencialisme entre Kierkegaard continuada
per Unamuno i acabada en Martin Heidegger. Falòrnies! Fuster, que
dubtava que Unamuno fora «un filòsof com Déu mana», acabava concloent que «no
era un existencialista: era la Niña de los Peines y Conchita Piquer en una sola
pieza, un fenómeno marginal y aberrante». I més que li hauria dit si haguera
sabut que ni Unamuno estava familiaritzat amb els escrits de Heidegger ni el
filòsof alemany havia llegit res d’Unamuno. Aquella intel·lectualitat
espanyola, majoritàriament, Unamuno també, eren un enganyabovos. El meu metge
de capçalera, don Antonio Bosch, coneixia millor que Unamuno El ser y
el tiempo de Heidegger i quan entrí a la seua consulta, amb el volum entre
mans, em va dir «xicon, això és més pesat que un arròs al forn en porc» i no ho
deia pel pes sinó per ser una lectura difícil de pair. També hi ha metges que
lligen filosofia, bona senyal, vaig pensar.
Jo, ara com ara, me’n conformaria que feren bon cine amb
eixe Unamuno i aquell altre que va fer una conferència en l’Ateneu Mercantil de
València en 1919 –El Mercantil Valenciano del dia 5 de gener en publica
una ressenya en portada. Perquè vingué a malcorar, dient-los als «mercaderes de
la ciudad de Valencia ... [que el tema de la seua conferència venia obligat
per] la moda política ... del problema que el Sr. Cambó ha declarado ser
el más urgente, el de más inaplazable urgencia ... la autonomía de las
regiones». Al rector de Salamanca li picava l’autonomisme, fa cent anys, i tots
els tòpics consubstancials, que porten, ara ja ho sabem, a la sedició, «signo
de decadència de los pueblos». Però als qui venien després de la Guerra
d’Espanya això ja ho donaven per solucionat. Aixina que en aquella estafa de Fraga
Iribarne en la década dels 60 –«Spain is different» i els teleclubs–, en el
mateix aparador turístic exòtic es mostraven, o ens els mostraven, impúdics,
tot d’intel·lectuals, més fills dels raonaments immortals de Las corsarias,
«Banderita tu eres roja, banderita tu eres gualda...» o «¡Yo soy español! / Yo
soy de la tierra dichosa / del vino y del sol / ¡Yo soy español!» de la
sarsuela La Patria chica de Chapí, amb la impagable lletra dels
germans Quintero, que d’una lectura profitosa del Quixot posem
per cas. I no s’oblidaren dels exiliats, pensant en ells li ficaren lletra al
passodoble Suspiros de España, tot un detall!
Este article aparegué en l’edició impresa del Levante-EMV,
13 de desembre de 2019.
