Animals cal·ligrafiats

Els animals també estan presents en els caràcters xinesos. La seua evolució cal·ligràfica ha anat fent-los més complexos i estilitzats. També l'escriptura dels egipcis i dels maies podria haver evolucionat però la desaparició d’aquestes cultures les ha deixat completament fosilitzades. En aquesta selecció d'ací dalt es veu la transició, gradual, de la imatge al caràcter escrit de l'actualitat, a través d'alguns dels períodes més importants de l’avanç cal·ligràfic del xinés.

Drogues a l'Albufera de València

Llegia ahir a Las Provincias que un estudi de la Universitat de València ha descobert fins a vuit drogues diferents en les aigües de l’Albufera de València. No imaginava que les séquies foren un canal de distribució d’estupefaents i l’Albufera un centre comercial que proporciona tals productes. La sorpresa s’ha matisat en entrar a llegir la notícia: es tracta de quantitats modestíssimes de “cannabis, anfetamina, codeína y morfina en concentraciones que van desde los 0,06 a los 78,78 nanogramos por litro. Las principales cantidades halladas son de cocaína y éxtasis”. Serà per això que ha tornat a l’Albufera el Picatort? S’aviciaran la resta d’habitants? Si ja no hi ha recursos per a facilitar-los la vida normal, com ho farem per a atendre ànecs, rates i peixos enganxats?
El mateix estudi ha determinat de quines zones venien els abocaments més ben assortits: la zona nord i Benifaió-Almussafes.
Si després de tants anys encara no arriben les aigües depurades a l’Albufera, per pura desidia, ara tenen diverses possibilitats de rentabilitzar un líquid element tan complet i en la línia de la política turística euforitzant del PP. Els mateixos lectors de la versió digital comentada avancen diversos usos i algun aventura una hipòtesi curiosa: “¿Y si se pone un balneario para que los adictos vayan a tomar las aguas?” diu un, “¿Esta noticia es un reclamo turístico? Una semana a Proyecto Hombre y otra a la Albufera” afegeix un altre i un tercer es mostra disposat a experimentar “Ahora entiendo el porque de los patos mareados, de ahora en adelante pasaré mis vacaciones en la Albufera de Valencia, voy a comer pato y lisas hasta por los codos” i encara un més que especula sobre si no serà això el motiu d’una de les patologies valencianes “Això explicaria el perquè de tant de vot PPerro a València”. Catarroja descoberta! Mai millor dit.

Concentració de cavalls a Sueca

Bon moment per a la vida social dels cavalls

El cavall mostra el que ha aprés

Finalment, dissabte passat dia 18, es va portar a cap la concentració de cavalls que estava prevista per a una setmana abans dins de la Mostra Esportiva de Sueca. No entenc de cavalls, però estic segur que aquelles bèsties se sentien observades i feien els gestos i poses que havien aprés amb ganes i diligència. Supose que la meua apreciació és clarament antropocèntrica, què hi farem, digueu-me poeta!

La mort del "toro" de la Vega

Imatge publicada per El País / Uly Martin

“The townspeople then threw the lances into the animal before one of them finished it off with a knife in the neck, in a bloody spectacle that lasted about half an hour” així resumia, en l’edició electrònica del Brisbane Times, un periodista australià la notícia de l’agència AFP. Eren els primers però no els últims en llançar la notícia dels fets esdevinguts a Tordesillas, província de Valladolid, on una gentada a peu i alguns a cavall acorralaven un bou i el picaven fins matar-lo. Allà on ha aparegut la notícia de les festes d’aquesta població castellana, i el Toro de la Vega és la seua culminació, ha produït reaccions d’indignació i fins i tot alguns que estan disposats a arrasar el poble si cal. De tot s’ha vist a internet.
Contrariament, els mitjans informatius de Castilla i León, com ara El Norte de Castilla, han preferit amagar els fets tal com han passat i que tot el món ha vist (veure vídeo), per a suministrar als seus lectors una sèrie d’imatges on desapareixia la violència, i podíem acabar pensant que el bou moria per respirar tanta pols com alçaven el cavalls dels genets llancers.
M’ha cridat l’atenció que alguns dels participants entrevistats definien aquesta lamentable pràctica con un acte cultural (?) i com l’esència de l’espanyolitat tant minvada en altres llocs. He notat que aquella gent havia sigut alliçonada pels seus polítics. Si no vaig errat, una “festa” tan bèstia com aquesta s’havia deixat de fer i fou la Junta de Castilla y León, en 1999, qui l’ha recuperat. Si el PP fa això és perquè dóna vots, en són més els que no li veuen cap importància a què una multitud acace un bou i el liquide al mig del camp amb arma blanca. La gent sensible pot anar deixant, com ha fet, tota mena de comentaris al llarg de tot el món.
Açò ve de lluny, ens ha tocat fer el paper de Juvenal a l’antiga Roma i denunciar, dos mil anys més tard, el panem et circenses amb vessament de sang del bou Platanito i donant gràcies que no demanen encara un humà.

El gos rater a Sueca

Gos rater, amb cara d'espavilat

Alguns dels premiats

Aquest matí, a Sueca, s’ha celebrat la III Exposició del Gos Rater Valencià. He fet algunes fotografies d’aquests bonics i espavilats animals que tan apreciats són en les nostres terres i les teniu a la vostra disposició en Picasa. En la Vikipèdia trobem una definició molt exacta d’aquest gos “El Gos rater valencià és una raça de gos  de talla menuda i capa variable. La seua complexió atlètica li proporciona agilitat i força malgrat la seua reduïda grandària. Aquesta raça ha estat lligada tradicionalment a la caça de petites peces com són els rosegadors i conills. També se'l considera un excel·lent guardià de la casa, i encara que el seu aspecte no és massa ferotge, avisa amb lladrucs davant qualsevol cosa que li cride l'atenció”. Per si en voleu saber més aneu ací. El nostre gos, però, no ha estat reconegut per cap organització cinològica internacional. Això el fa més nostre, o no?

Animals fabulosos a mida

Un dels animals fantàstics dels escolars d'Eivissa

Amb aquest programa es pot combinar la fauna a voluntat

Si voleu acostar xiquets i xiquetes al coneixement dels animals trobareu moltes maneres de fer-ho. Els que sou docents en podeu fer molts de treballs, fins i tot amb animals reals i tangibles que les criatures només veuen, si els veuen, als documentals de la tele i en algun llibre dispers i poc interactiu. I en aquest aspecte ja podeu trobar, sense buscar massa, programes online que poden acoplar-se tant a l’aula com a la llar. Mireu sinó una mostra del Treball sobre animals fantàstics que han fet els alumnes de 6é del CEIP Can Cantó de la ciutat d’Eivissa.
Si a més, els treballs o l’oci, els lligueu a alguns del animals fabulosos que poblen les nostres rondalles populars veureu disparar-se la imaginació del vostre alumnat i fills. Canteu-los la cançó de la Quarantamaula, tal com jo la recorde la melodia era la mateixa que la de les catalinetes, i a veure que ix...

La Quarantamaula va per les teulades,
agarrant xiquets i tirant cudolades.

Les granotes en perill

Una granota damunt d'un peix mort l'octubre passat

El meu amic Emili Piera parlarà –dimarts dia 7 en El Corte Inglés de l’Avinguda de França– de la cultura gastronòmica de l’arròs, nascuda, criada i proveïda entre marjal i aiguamoll i entre València i Sueca. Crec que parlarà especialment de granotes. “Fa anys que no menge granotes” es lamentava Joan Fuster en una ocasió. I el portàrem a menjar-ne, mai no ho haguérem fet! Eren grans i lluidores, i omplien el plat d’arròs caldós, però dessaborides. Una experiència frustrant. Segons poguérem saber eren xineses, i férem algun comentari sobre la procedència a compte de la fama de menjar-s’ho tot que tenen guanyada els xinesos.
Ara tornem a veure, sense ser les quantitats i tamanys d’abans, alguns exemplars de granotes pels camps i séquies que envolten l’Albufera. Fins i tot n’he vist l’octubre passat enmig de la mortandat de peixos provocada per la palla podrida dels camps, allà encara resistia alguna granota que aprofitava els cadàvers de peix per parar-se a prendre el sol de la vesprada. Ja sé que no en tornaré a menjar i que hauré d’arxivar aquell sabor i textura com un record que no s’actualitzarà mai més. Tampoc les aniré agarrant, quan isquen botant en alçar una garba d’arròs o un menat de rastoll, ficant-les en un saquet de tela. Això s’ha acabat, m’aconforme poder fotografiar-les a la tardor –sense peixos morts si pot ser.
Els anfibis són uns dels animals més amenaçats del planeta. Hi ha un terç de les espècies prop de la desaparició. Robin Moore serà l’investigador que conduirà un grup que actuarà en 14 països on hi ha espècies especialment amenaçades en el marc d’un projecte que pretén concretar el seu estat actual. Ha sigut financiat per Conservation International (CI), Amphibian Specialist Group (ASG) e International Union for the Conservation of Nature (IUCN).

El picatort, un nou veí de l'Albufera

Dibuix d'un picatort (Plegadis falcinellus)

Els tècnics de la Conselleria de Medi Ambient han detectat la presència estable del picafort a l’Albufera, alguns tancats i la zona de Cullera, on en juny observaren una parella d’adults i dos polls. El picatort és un ibis molt oscur, de potes llargues i amb el bec llarg i corbat cap a baix. El seu plomatge varia segons siga època de cria o no.
El picatort és una espècie catalogada com molt vulnerable en el Llibre Roig de les aus d’Espanya. Després de deixar de niar a la Península durant molts anys del segle passat, ara està en clar procés de recuperació: la seua població augmenta a Doñana on cria regularment –fins i tot se sospita que cria en el Paraje Natural del Brazo del Este de Sevilla– i al Delta de l’Ebre i ací al País Valencià que ho fa els últims anys a Les Salines de Santa Pola i el Fondo d’Elx.
Seria important per a estabilitzar una certa població que aquesta au decidira hivernar a l’Albufera a més de les dues zones ja consolidades: el Delta i Doñana.
Els tècnics destaquen que la seua presència en les zones humides de l’Albufera i els seus voltants és una prova de la bona qualitat de les aigües del Parc Natural.