Passa
sovint que un historiador aficionat entropessa amb una prova històrica però no
sap què fer-se’n d’ella. O pitjor encara, pot manipular-la, tergiversar-la o,
si cal, inventar-se-la. El frare franciscà suecà Amado de Cristo
Burguera, publicà l’any 1921, Historia fundamental documentada de Sueca
y sus alrededores. La publicació incloïa la imatge d’unes restes fòssils,
presumptament humanes. La prova material, l’os, desaparegué, posteriorment, de
les dependències municipals, com tants altres documents històrics i obres
d’art.
Si,
com assegurava Inocencio Carrión –paleontòleg, i el millor coneixedor
del Plistocé valencià– en el seu moment les restes hagueren sigut estudiades
per investigadors solvents es podria haver confirmat que aquell femur datava la
presència humana en terres valencianes entre 1,3 i 1 milió d’anys. El pare
Amado, però, vist el material, formulà dos hipotesi: que en la Muntanyeta dels
Sants s’havien fet enterraments humans, sense precisar en quin moment, o bé que
els havia portat allí «el horrible aluvión bíblico (Diluvio universal, que
sucedió más de 4.000 años hace)».
A
suggerència d’Inocencio vaig presentar una moció al Ple municipal per a
protegir la bretxa a on estava el jaciment. Demanant una prospecció correcta i
la recerca de restes que corroboraren o no eixa presència humana en Sueca. Vam
topar contra la incomprensió dels polítics locals, fins i tot dels qui
pareixien il·lustrats. Carrión, per la seua part, va publicar, abans de
jubilar-se, el que ell coneixia del tema... i el temps va passant i la
informació, conservada durant milions d’anys, cada volta serà més inaccessible.
Mala combinació: historiador aficionat i polítics indolents que només actuen si
el cas els pot fer créixer en vots.
Patim
pseudohistoriadors i friquis, sense el candor del pare Amado, que per
ideologia, ignorància, egotisme o diners, divulguen «estudis que defensen o
argumenten idees controvertides basant-se en especulacions o bé en proves no
del tot fiables, sobretot si pretenen legitimar algun objectiu ideològic de
tipus polític, nacional o religiós». El llibre Pseudohistòria contra
Catalunya. De l'espanyolisme a la Nova Història (Eumo Editorial), seria la
resposta actual dels historiadors competents. En paraules de Vicent Baydal
qui, amb Cristian Palomo, ha coordinat el treball de sis historiadors i
filòlegs, cap dona, ai!, alcen la veu per a «desemmascarar
les seues pràctiques i deixar ben clar que el que fan els seus pretesos
investigadors no és història».
--> «És trist [es lamenta Gustau Nerín en El Nacional] que els historiadors professionals hagin de malgastar les seves energies i els seus recursos a rebatre teories realitzades per somiatruites o per manipuladors professionals». Més trist és que, quan el desficaci s'anteposa al trellat i les passions van per davant del coneixement i el sentit comú, només uns es vegen obligats a enfrontar-se i verificar o refutar el que els pseudohistoriadors interessadament i maliciosament propalen. Mentre que per la part «espanyola», els seus historiadors, resten afònics front a manipulacions històriques com les que fabrica Elvira Roca Barea per a empapussar les dretes espanyolistes. No els arrende les ganàncies, a Baydal i companyia, per demanar pau i trellat en una conflagració, incruenta però molt mediàtica, entre «Espanya» i «Catalunya», els arrearan pels dos costats.
Este article aparegué en l’edició impresa del Levante-EMV, del 21 de febrer de 2020
