Pseudohistòriadors i friquis

Passa sovint que un historiador aficionat entropessa amb una prova històrica però no sap què fer-se’n d’ella. O pitjor encara, pot manipular-la, tergiversar-la o, si cal, inventar-se-la. El frare franciscà suecà Amado de Cristo Burguera, publicà l’any 1921, Historia fundamental documentada de Sueca y sus alrededores. La publicació incloïa la imatge d’unes restes fòssils, presumptament humanes. La prova material, l’os, desaparegué, posteriorment, de les dependències municipals, com tants altres documents històrics i obres d’art.

Si, com assegurava Inocencio Carrión –paleontòleg, i el millor coneixedor del Plistocé valencià– en el seu moment les restes hagueren sigut estudiades per investigadors solvents es podria haver confirmat que aquell femur datava la presència humana en terres valencianes entre 1,3 i 1 milió d’anys. El pare Amado, però, vist el material, formulà dos hipotesi: que en la Muntanyeta dels Sants s’havien fet enterraments humans, sense precisar en quin moment, o bé que els havia portat allí «el horrible aluvión bíblico (Diluvio universal, que sucedió más de 4.000 años hace)».

A suggerència d’Inocencio vaig presentar una moció al Ple municipal per a protegir la bretxa a on estava el jaciment. Demanant una prospecció correcta i la recerca de restes que corroboraren o no eixa presència humana en Sueca. Vam topar contra la incomprensió dels polítics locals, fins i tot dels qui pareixien il·lustrats. Carrión, per la seua part, va publicar, abans de jubilar-se, el que ell coneixia del tema... i el temps va passant i la informació, conservada durant milions d’anys, cada volta serà més inaccessible. Mala combinació: historiador aficionat i polítics indolents que només actuen si el cas els pot fer creixer en vots.

Patim pseudohistoriadors i friquis, sense el candor del pare Amado, que per ideologia, ignorància, egotisme o diners, divulguen «estudis que defensen o argumenten idees controvertides basant-se en especulacions o bé en proves no del tot fiables, sobretot si pretenen legitimar algun objectiu ideològic de tipus polític, nacional o religiós». El llibre Pseudohistòria contra Catalunya. De l'espanyolisme a la Nova Història (Eumo Editorial), seria la resposta actual dels historiadors competents. En paraules de Vicent Baydal qui, amb Cristian Palomo, ha coordinat el treball de sis historiadors i filòlegs, cap dona, ai!, alcen la veu per a «desemmascarar les seues pràctiques i deixar ben clar que el que fan els seus pretesos investigadors no és història».

--> «És trist [es lamenta Gustau Nerín en El Nacional] que els historiadors professionals hagin de malgastar les seves energies i els seus recursos a rebatre teories realitzades per somiatruites o per manipuladors professionals». Més trist és que, quan el desficaci s'anteposa al trellat i les passions van per davant del coneixement i el sentit comú, només uns es vegen obligats a enfrontar-se i verificar o refutar el que els pseudohistoriadors interessadament i maliciosament propalen. Mentre que per la part «espanyola», els seus historiadors, resten afònics front a manipulacions històriques com les que fabrica Elvira Roca Barea per a empapussar les dretes espanyolistes. No els arrende les ganàncies, a Baydal i companyia, per demanar pau i trellat en una conflagració, incruenta però molt mediàtica, entre «Espanya» i «Catalunya», els arrearan pels dos costats.
Este article aparegué en l’edició impresa del Levante-EMV, del 21 de febrer de 2020