dissabte, 29 de desembre de 2018

Jutges d'un jutjat

Gérard David. L'escorxament del jutge Sisamnes, detall, 1498

Diu Herodot que en l’antiga Pèrsia hi hagué un jutge, Sisamnes, que es va vendre a una de les parts d’un litigi i fallà injustament. Cambises, el rei, el va fer escorxar al viu. Amb eixe cuir manà entapissar el seient des del qual s’impartiria justícia. El fill de Sisamnes, Otanes, el va succeir i quan presidia audiències, deliberacions o emetia sentències ho feia sobre la pell arrencada al seu progenitor. Clara i brutal advertència per a evitar cap temptació de corrupció. Passà el temps i la justícia anà civilitzant-se, però els jutges corruptes persistien. Les autoritats de Flandes ja no s’atrevien a aplicar càstigs tan expeditius com el de Cambises II i es conformaven amb penjar un quadre al·lusiu. Gérard David, pintor, plasmà el moment dramàtic en què li treien la pell al viu al jutge venal. Molts anys després, encara s’han civilitzat més els càstigs als jutges: ara ni se’ls fa un tènue amonestament. És dolorós vore com actuen impunement jutges venuts i parcials, sense que la societat els puga aplicar un correctiu proporcional al mal que fan a les seues víctimes i a la mateixa justícia.
Els humans, segurament, acceptem la justícia més per por a la injustícia que ens poden infringir que per amor a l’imperi de la llei. Déu conserve la Justícia i ens guard d'ella, diu la gent menuda.
L'any 1980 em vaig vore davant d'un tribunal per a respondre de l'acusació de premsa clandestina, ¡1980!, que havia fet Juan Marco Molines (alies el Mero) contra mi. El Mero actuava com a delegat de cultura del govern central, un esbirro vaja, que disparava contra tot allò que li pareixia perjudicial per als seus senyorets –la UCD en eixe moment i AP i PP després– i mentre feia de la delegació valenciana de TVE una caixa de ressonància partidària i del blaverisme, Vicent Flor dixit.
A mi, els membres del tribunal de l'Audiència de València, que em jutjaren, em semblaven antediluvians, estantissos, polsosos, uns franctiradors amagats darrere del paper de barba segellat… i em van condemnar. Sort vaig tindre que Josep Lluís Albiñana em va defensar i tres anys més tard el Tribunal Suprem veié que era contradictori amb la Constitució i em va absoldre –i de passada anul·là part de l'articulat de la Llei de Premsa i Impremta de 1966 vigent encara.
Parlant ara dels sobiranistes engarjolats. Si els polítics, i jutges vicaris que sempre n'hi han de disposats, volen que la injustícia evite el que ells consideren un desordre pervertiran la democràcia i ofegaran la justícia.
El posicionament dels polítics catalans, tan eixelebrat –com dirien ells mateixos–, és fruit de la seua debilitat. Però, la contestació de l'Estat espanyol, la venjança vestida de justícia, és igualment dèbil. Envestir més que pensar, i si no pensen ¿com resoldran el dilema del mercader de Venècia?: cobrar en carn sense fer sang.

Publicat en el Levante-EMV, 29-12-2018

Cap comentari:

Publica un comentari

Related Posts with Thumbnails