Molèsties humanes

Missatges sobre pedra

Les persones ens fiquem a fotre’ns entre nosaltres, segurament, perquè a la resta d’espècies emprenyadores ja les hem bandejat de la nostra vida quotidiana. I una de les coses que més molesta als mascles humans és que els toquen el cotxe i/o els limiten el seu ús. Recordeu aquell jutge que va traure una pistola per una discussió de si tu o si jo passe o passes? Què se n’haurà fet d’ell? Encara atendrà casos en algun jutjat? Deixeu-me aventurar una resposta: sí, encara jutja i quan li cau algun cas de trànsit sol desbaratar-se.
En la imatge es veuen els missatges lítics que un propietari de cotxe li deixà a un altre que li dificultava el traure el seu. Tornem al principi: la pedra. “Otra vez piensa en los demás” i “Hijo puta”, li deixà ben a la vista i, a més, uns clots en la porta per si l'especimen que l’havia irritat no sabia llegir. Cada dia fiquem més difícil la convivència, per què ens encabotem en molestar-nos sistemàticament?

Artefactes molt humans

La tortura, un invent humà prescindible

“L’ésser humà, [diu Lluís Duch] tot projectant i fabricant els seus útils, es fa, es crea ell mateix, pren una distància decisiva respecte a l’àmbit predeterminat, exclusiu i tancat de l’instint”. Però no sempre ha encertat la mida i el profit dels artefactes. Fins ara mateix hem hagut de suportar “invents” molt útils però mal dissenyats, com per exemple la cadira. Algunes de les nostres invencions més antigues són tan elementals i efectives que no les hem canviat durant segles, el llibre sense anar més lluny. D’altres han avançat de manera espectacular, són les que solen produir sofriments de tota classe, com ara la tecnologia per a fer la guerra i les múltiples maneres d’infligir dolor a un altre ser humà o béstia.

El dogging, el cottaging i el crossing d’Estellés

València, foc i flames en sant Josep

Em toca parlar de Vicent Andrés Estellés i els animals, però el nostre poeta deixà anar entre els seus versos poques bestioles i només en algunes escassíssimes ocasions en són mig protagonistes. Estellés és més d’Horaci que no de Marcial, què hi farem! En tot cas hi ha un "animal" omnipresent: ell mateix!

     Animal de records, lent i trist animal,
     ja no vius, sols recordes. Ja no vius, sols recordes,
     (…)
     tota València en flames la nit de sant Josep
     mentre fèieu l’amor en aquella terrassa
     (…)
     Animal de records, lent i trist animal.

             “Demà serà una cançó”. Llibre de Meravelles

Aquell “animal” que feia l’amor en una terrassa desconeixia el cruising, el cottaging i el dogging, no sabia anglés ni tenia allò que els pedants deien món, ell en diria fer-ho de qualsevol manera perquè, en els anys 50 i 60, no es podia pagar un hotel.
Vaig anar a conéixer l’Estellés al seu pis d’El Perelló, quan ja havia publicat aquells versos, jo tampoc no sabia que existien noms per a determinades pràctiques sexuals, érem tan ignorants! Ho trobàvem, però, normal i no ens importava que algú ho fera en una terrassa o dalt dels cavallets de la fira, teníem vist bona cosa de cine francés i, fins i tot, havíem improvisat espentats pel desig i obligats per les mancances. Al llarg de la visita, del calaix d’una taula del menjador, el poeta de Burjassot va anar traient grapats de papers que assegurava que acabarien sent un llibre. No sé si, finalment, aquelles notes –escrites durant les seues estades perellonenques– es transformaren o no en llibre, espere que algú veja la necessitat i ho esbrine algun dia.
He imaginat, moltes vegades, com passaria Estellés les hores mortes mirant àvidament, des del seu balcó a cinquanta metres de la costa, els cossos al sol sobre l’arena de la platja. He fet una nota apòcrifa, imaginant els seus inventaris: “Aquella morena de carn suau m’ha fet armar tres voltes…”.
A vore si, entre tots, podem fer realitat aquella por –del millor poeta valencià del segle XX– fent més gran la seua digna memòria:

     allò més fotut de la mort no és la mort en si
     sinó que els altres viuen
     i t’editen els papers que comprometran la teua molt digna memòria.

El Mig Pollastre d'Enric Valor

Hui faria 100 anys Enric Valor, un castallut que tingué cura de la nostra llengua. Valor recuperà, elaborà i, si convingué, reinventà moltes de les rondalles que ell encara havia sentit contar a vora foc. Moltes de les contalles eren protagonitzades per animals, com la del Mig Pollastre que, a més, tenia una cançó i era molt entretinguda.
La historieta també ha sigut recollida amb un altre nom, Mig Cul Cagat, per Josep Bataller en la Safor, com a El Gallet-Galló, la Marieta i la Marió la té arreplegada Joan Amades a Catalunya i com Es mig poll ens l’ha llegat mossén Antoni Maria Alcover com la va escoltar per Mallorca. En castellà hi ha una història semblant El medio pollito recollida per Antonio Rodríguez Almodovar i amb el mateix argument, però amb un protagonista diferent: una serp, hi ha en italià un relat de peripècies coincidents que ens ha preservat Giambattista Basile. Com han deixat dit M. I. Gumilla i R. Comeche.
La rondalla del Mig Pollastre, tal com la deixà escrita Valor, és una història ben travada i distraguda de la qual vull destacar la cançoneta:
Vaig a casar-me amb la filla del rei,
puix sóc més ric que no ell,
que gratant un femeret
m´he trobat un dineret.

L'anunci de russian girls

Oferta d'estiu

He obert el meu blog i m'han aparegut tres joves russes molt suggerents. Ara que la publicitat de "contactes" –un eufemisme per a no dir tractes amb carn humana, prostitució– va a desaparéixer de la premsa en paper trobarem cada volta més publicitat com esta que jo he rebut i il·lustra la entrada. No sabrem mai d'on ve ni què s'amaga al darrere, però si algú té fam de pa.rrús comprovarà que hi ha milers de maneres de traure-li els diners a canvi de fantasies en colors: blanques, negres, grogues, etcétera, i fins i tot n'oferiran de verdes.

Angelets negres

Això és un pel ben negre

L’església de Sant Martí i Sant Antoni Abad de València té dos entrades laterals, una presidida per sant Antoni i l’altra una bella obra del renaixement rematada per l’eucaristia amb àngels. Esta última ha caigut en mans de l’acreditat mal gust de capellans i monges, que administren un gran patrimoni artístic, deixant-li una mostra de poc trellat innecessari: han pintat el pel als àngels d’un negre panderola que semblen embetumats. I estic segur que la restauració l’hem pagada entretots. Ja ho demanava això Antonio Machín “píntame angelitos negros” i tard i mal –i sols en el pel– però li han fet cas.

Eleccions i abelles

Un rusc de laborioses abelles pot impedir votar

Després de milers i milers d’anys ocupats en servir-nos dels animals, els humans, encara trobem noves maneres d’aprofitar-nos-en de les seues capacitats. Som, cal dir-ho, una espècie enginyosa que fa que la resta sols compte si és útil. I què és útil? La mesura única de la utilitat és la nostra necessitat immensa i infinita.

Fa uns dies feren eleccions legislatives en Portugal –curiosament han posat a solucionar els seus problemes a l’encarregat oficial del culpable, però no és este el tema del post– en mig de la preocupant crisi que per a molts vol dir atur, mancances, misèria i per a quasi tots inestabilitat. En alguns llocs fins i tot han boicotejat les eleccions a la manera clàssica: siliconar els panys, ficar cadenats o embrutar els col·legis electorals amb fem.

Com que els humans som, com deia, imaginatius ara ja sabem que això són impediments fàcilment superables amb la intervenció d’un manyà local o dels bombers en els casos més complicats. Total, només una breu interrupció! Poc de destorb volia dir poca protesta, i ells volien protestar i no passar desapercebuts.

Els habitants de Cabril, concelho de Castro Daire, farts i plens perquè les obres de la carretera no avancen, van amenaçar d’impedir les votacions en esta població i en Parada d’Ester. Entre tots no arriben ni a 1000 habitants. Ningú els va fer cas.

Arribat el dia de les eleccions, les autoritats locals anaren matinet a comprovar que tot estava correcte. Què dirieu que es van trobar? Efectivament, un animal. Un insecte que, a les bones, et dóna mel, però què a les males, ai!, a les males són com les veia Virgili: “les abelles s’esvaloten endins de llur campament de cera, volen pertot i agusen llurs ires amb grans brunzits”. Dos ruscos. Un exercit amb desenes de milers de membres irritats. Una mostra de l’estat d’ànim dels qui les havien portat allí. Pura poesia, no?