El català en el mapa neuronal europeu

Les piulades en Twitter en el centre d'Europa

La imatge que veiem ací dalt no és un mapa neuronal, per més que ho semble. L’ha penjat Eric Fischer en Flickr i representa la distribució de les piulades de Twitter, en Europa, segons l’idioma emprat a Les comunitats lingüístiques de Twitter. És una imatge parcial —la completa està al final del text—, per mostrar quins són els punts de màxima concentració i on trobarem els buits sense piulades i segurament amb un baix ús d’internet en el centre d’Europa.

La dispersió lingüística sol desbordar els estats constituïts, la taca, el color únic i unificador oficial. Veient el mapa de baix, que ha confeccionat Marc Belzunces, queda, per exemple, molt clara la fidelitat majoritària al català en Catalunya, la diversitat idiomàtica de les Illes i la misèria idiomàtica endèmica del País Valencià i el Rosselló.

Això és el present o el futur? Hi ha qui diu que la interacció dels nostres xiquets i joves amb les tecnologies digitals ha modificat els seus mapes neuronals, potser! Als valencians i valencianes també? Anna Lucía Campos va més lluny quan afirma que les noves tecnologies faran que “las nuevas generaciones desarrollen una mayor agudeza mental, lógica y motriz que las anteriores”. També és possible que les estructures socials vagen passant de les constuccions verticals a altres més semblants als mapes neuronals. M’agradaria voreu i disfrutar-ho. Em pregunte si tots eixos canvis permetran una permanència i difusió de les llengües sense estat i minoritzades?

Un mapa neuronal, potser sí, del futur de les llengües en Europa?

Toni Bodí i La Risa

Una bona nàpia!

Toni Bodí, nascut en el Mareny de Barraquetes, era una màquina d'inventar històries per a fer riure. En Sueca tenia una colla de fidels seguidors —de fet la majoria d'acudits jo li'ls he sentit contar a mon tio Paco el més fidel de tots— que acudien cada dia a llogar-se per a fer faenes de bracer agrícola. Fins i tot feia broma d'ell mateix. Home de nas important, havia d'aguantar a molts destarifats que en feien broma mirant-se'l de prop. Ell solia contestar-los, amb un riure que volia dir tu ja m'entens, que no era nassut sinó que tenia una malaltia que li retirava la cara cap enrere.
No sé, ni ho puc saber ja, si aquell home de gràcia natural, espontània i efímera, havia llegit Bernat i Baldoví o rebut la seua influència. En tot cas, va seguir, sempre, al peu de la lletra el manament que el Sueco plasmà en esta decimeta que dedicà al periòdic madrileny en el qual col·laborà, La Risa.

El patró dels enamorats: sant Donís

Fruites de massapà han substituït les piuletes i els tronadors

Contava Francesc Almela i Vives que la festa de sant Donís, o Dionís, es va començar a celebrar un segle després de l’entrada de Jaume I en València. Se solien fer cerimònies religioses, espectacles de joglars pel carrer, enramades, fogueres, lluminàries i cremar pòlvora en forma de coet. Cap a mitjan segle XV la festa consistia en tirar coets —piuletes i tronadors— des de dalt dels edificis públics. Almela cita un escriptor antic que relata el següent “en una sola de estas veladas hicieron disparar los diputados de la Generalidad, desde su casa, más de 13.000 cohetes” als que s’hauria d’afegir els que tirarien des del Micalet i des de l’Ajuntament.
Quan, a partir de 1707, s’aboliren els furs valencians també desaparegué la celebració cívica i sorollosa del 9 d’octubre. Quedà el costum de menjar eixe dia olives, xufes, faves cuites, pinyons i cigrons (torrat en diem a Sueca), però ja convertit en dolç massapà fins i tot les piuletes i els tronadors “los cohetes silbantes y los tonitruantes … La piuleta tiene una forma similar a un lazo; el tronador es más bien cilíndrico” aclarix Almela. Quan ell va escriure aquesta nota, en 1933, assegurava que la festa cobrava nova vida i fins i tot es tornava a commemorar la conquesta de València per Jaume I.
¿Però com va arribar a ser la festa dels enamorats valencians, de Valencia ciutat i els voltants si més no, el dia de sant Donís? I per què sant Donís?
Dels huit sants de nom Donís només he pogut esbrinar una certa vinculació a la capital del nostre regne medieval en dos casos: sant Donís Areopagita i sant Donís bisbe de París. A cap dels dos se li podrien atribuir inclinacions dionisíaques, intencions carnals desmesurades o ser uns grans libadors de vi con el Dionís grec que si que tindria alguna cosa a vore.
El Areopagita, a qui li atribuien les obres del ara conegut com Pseudo-Dionís l'Aeropagita, inspirà els nostres autors medievals —i en concret a Isabel de Villena. El tenim pintat per Macip, a finals del segle XV, en el retaule que comparteix amb santa Margarida que inicialment s’estava a l’església de Sant Joan de l’Hospital.
L’altre Donís fou el primer bisbe de París i el seu patró, i la possible vinculació a València seria a través d’Alexandre VI. Este Donís era invocat per a ficar remei als qui patien el “mal francés” —de los “humores gavachos” que deia Quevedo— l’actual sífilis que colpia també els familiars del papa. Tant era així que un dels metges valencians de sa santedat, Gaspar Torrella, es congratulava de l’entorn tan favorable que havia tingut per a estudiar la terrible malaltia, ja que en dos mesos li havia permès tractar 17 malalts sense eixir de les estances pròximes al pontífex, i no era l’únic metge, ni tampoc l’únic procedent  de terres valencianes, en la cort del segon papa Borja. Cèsar Borja, el seu fill i aleshores arquebisbe de València, en va patir. ¿Induirien els Borja als fidels valencians a fer-li festa al sant a qui pregaven per lliurar-se o guarir-se del mal?
Mentres algú esbrina per què en València sant Donís és el patró dels enamorats, nosaltres menjarem piuletes i tronadors —que ara els sucrers locals han diversificat fins a l’infinit— i fugirem de les proposades celebracions, tant d’uns com d’altres, que només ens aboquen a la frustració.

El dinosaure de Monterroso

La entrada del blog atén a la crida feta per Jesús M. Tibau a participar en el 214è joc literari, homenatge a Monterroso.

En el meu somni jo cridava dinosaure!, dinosaure!, dinosaure!... i no el podia despertar perquè no dormia sinó que era sord. Somnis!

Molèsties humanes

Missatges sobre pedra

Les persones ens fiquem a fotre’ns entre nosaltres, segurament, perquè a la resta d’espècies emprenyadores ja les hem bandejat de la nostra vida quotidiana. I una de les coses que més molesta als mascles humans és que els toquen el cotxe i/o els limiten el seu ús. Recordeu aquell jutge que va traure una pistola per una discussió de si tu o si jo passe o passes? Què se n’haurà fet d’ell? Encara atendrà casos en algun jutjat? Deixeu-me aventurar una resposta: sí, encara jutja i quan li cau algun cas de trànsit sol desbaratar-se.
En la imatge es veuen els missatges lítics que un propietari de cotxe li deixà a un altre que li dificultava el traure el seu. Tornem al principi: la pedra. “Otra vez piensa en los demás” i “Hijo puta”, li deixà ben a la vista i, a més, uns clots en la porta per si l'especimen que l’havia irritat no sabia llegir. Cada dia fiquem més difícil la convivència, per què ens encabotem en molestar-nos sistemàticament?

Artefactes molt humans

La tortura, un invent humà prescindible

“L’ésser humà, [diu Lluís Duch] tot projectant i fabricant els seus útils, es fa, es crea ell mateix, pren una distància decisiva respecte a l’àmbit predeterminat, exclusiu i tancat de l’instint”. Però no sempre ha encertat la mida i el profit dels artefactes. Fins ara mateix hem hagut de suportar “invents” molt útils però mal dissenyats, com per exemple la cadira. Algunes de les nostres invencions més antigues són tan elementals i efectives que no les hem canviat durant segles, el llibre sense anar més lluny. D’altres han avançat de manera espectacular, són les que solen produir sofriments de tota classe, com ara la tecnologia per a fer la guerra i les múltiples maneres d’infligir dolor a un altre ser humà o béstia.

El dogging, el cottaging i el crossing d’Estellés

València, foc i flames en sant Josep

Em toca parlar de Vicent Andrés Estellés i els animals, però el nostre poeta deixà anar entre els seus versos poques bestioles i només en algunes escassíssimes ocasions en són mig protagonistes. Estellés és més d’Horaci que no de Marcial, què hi farem! En tot cas hi ha un "animal" omnipresent: ell mateix!

     Animal de records, lent i trist animal,
     ja no vius, sols recordes. Ja no vius, sols recordes,
     (…)
     tota València en flames la nit de sant Josep
     mentre fèieu l’amor en aquella terrassa
     (…)
     Animal de records, lent i trist animal.

             “Demà serà una cançó”. Llibre de Meravelles

Aquell “animal” que feia l’amor en una terrassa desconeixia el cruising, el cottaging i el dogging, no sabia anglés ni tenia allò que els pedants deien món, ell en diria fer-ho de qualsevol manera perquè, en els anys 50 i 60, no es podia pagar un hotel.
Vaig anar a conéixer l’Estellés al seu pis d’El Perelló, quan ja havia publicat aquells versos, jo tampoc no sabia que existien noms per a determinades pràctiques sexuals, érem tan ignorants! Ho trobàvem, però, normal i no ens importava que algú ho fera en una terrassa o dalt dels cavallets de la fira, teníem vist bona cosa de cine francés i, fins i tot, havíem improvisat espentats pel desig i obligats per les mancances. Al llarg de la visita, del calaix d’una taula del menjador, el poeta de Burjassot va anar traient grapats de papers que assegurava que acabarien sent un llibre. No sé si, finalment, aquelles notes –escrites durant les seues estades perellonenques– es transformaren o no en llibre, espere que algú veja la necessitat i ho esbrine algun dia.
He imaginat, moltes vegades, com passaria Estellés les hores mortes mirant àvidament, des del seu balcó a cinquanta metres de la costa, els cossos al sol sobre l’arena de la platja. He fet una nota apòcrifa, imaginant els seus inventaris: “Aquella morena de carn suau m’ha fet armar tres voltes…”.
A vore si, entre tots, podem fer realitat aquella por –del millor poeta valencià del segle XX– fent més gran la seua digna memòria:

     allò més fotut de la mort no és la mort en si
     sinó que els altres viuen
     i t’editen els papers que comprometran la teua molt digna memòria.