divendres, 15 de novembre de 2019

El temps de les cireres

Algú encara recorda, en París, en la manifestació de l'1 de maig de 2012 el temps de les cireres

En la novel·la El temps de les cireres, 1976, Montserrat Roig fa parlar un home i una dona sobre la mort i la vida. Diu ella «M’agradaria no morir-me mai» i ell li contesta «Doncs jo, el que vull, és no envellir. Si no faré com en Paul Lafargue», i provoca la pregunta d’ella: «Qui era en Paul Lafargue?». «En Lafargue era el gendre d’en Marx [li respon ell] i, li agradava tant la vida, que decidí de treure-se-la quan començà a sentir-se xacrós … En fer setanta anys es van injectar [ell i la seua dona] àcid cianhídric» i va deixar una carta adreçada als vius per si volien tenir-ho en compte en els seus dies de decrepitud: «Sa de cos i d’esperit, em mato abans que la cruel vellesa em tregui un a un els plaers i les joies de l’existència i que em despulli de les meves forces físiques i intel·lectuals…». Lafargue acabava la nota amb els visques de rigor al comunisme i al socialisme. Ella, confusa, dubtava que això poguera passar ara. El xicot li precisà «no veig per què el desig de plaer i el desig de canviar el món han de ser d’una altra època!», i la xica, desconcertada, callà.
Els títols dels llibres de la Montserrat són bonics, senzills i aclaridors. He triat el text que parla de Lafargue, i les seues idees sobre la vida i la mort, perquè el veig molt relacionat amb el títol. M’explique. És, a parer meu, un homenatge de l’autora a la revolució que coneguem com la Comuna de París i a la necessitat i vigència del «desig de canviar el món». Li dona entrada a Lafargue perquè fou un dels caps dels socialistes, un comunard important –l’autor socialiste més llegit, va escriure El dret a la peresa– que cantaria, com tots en París, el popular cantable del seu amic i camarada, Jean-Baptiste ClémentLe temps des cerises. La cançó no té cap missatge revolucionari, però els revoltats la feren seua i li transmeteren el sentit de la seua lluita: «J'aimerai toujours le temps des cerises: / C'est de ce temps-là que je garde au coeur / Une plaie ouverte!».
Molts anys després, cantada per 
CharlesTrenet, fou un himne contra l’ocupació nazi de França. La cançó encara mantenia força i calor en les veus d’Yves Montand Nana Mouskouri prèvies al Maig del 68.
Montserrat Roig –que faltà un dia 10 de novembre ara fa 28 anys– va deixar escrit que «per voler el temps de les cireres cal tenir fe que un dia arribarà».
Mentrestant, al govern que eixirà de les votades del diumenge passat –¡perquè n’eixirà un de progressiste, eh!–, només li demane que la primera llei que porte a l’aprovació del Congrés dels Diputats siga sobre el dret a una mort digna i civilitzada: la despenalització de l'eutanàsia. I després, en tirereta, totes les que puguen millorar la vida de les persones.

Publicat en el Levante-EMV de 15-11-2019

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Related Posts with Thumbnails