El vot egoista

D'esquerra a dreta: Joan Baldoví, Tonico Sancho, Salvador Vendrell, Américo,

Juanito el d'El Ràpit, Milio Cona i Miquel Llàcer. Foto: Vicent Ferri

Milio Cona és un dels personatges singulars de Sueca. Durant els anys de la Transició ens va il·lustrar les nostres tertúlies del Bar Ràpit amb resums del Blanco y Negro –quan era el suplement dominical del diari ABC– i sentències sobre els fets més diversos. Sempre partia de la base que la humanitat ha sigut és i serà grossera, egoista i falsa. Ell, com aquell personatge de Baroja, sabia que «todos los móviles de la vida son egoístas y bajos». Quan desfeiem la moleta, i tots aquells joves males pells ens n’anàvem a dormir, Milio, que ens doblava l’edat, encara feia una volta nocturna pel poble. Quan publique les seues memòries –que ja les té escrites– sabrem si aprofitava la nit per a madurar noves sentències, per a divagar sobre la noblesa europea o dialogar amb ecoanarquistes com Élisée Reclus, o...

Fa molts anys que em va fer notar que «cap criatura és comunista». Hui, després de vore envellir familiars i coneguts, afegiria que les persones majors tampoc no ho són. En realitat naixem i morim, majoritàriament, conservadors i egoistes. I entre l’alfa i l’omega de la vida quan només atenem a necessitats purament biològiques som de dretes i sols per l’elaboració cultural, contra la dreta espontània que ens habita, ens transformem en esquerra i solidaris. Tot i això, encara ens sorprén la reacció biològica de dreta: l’egoisme i la falta d’empatia.

Una mostra personal. A principis dels anys noranta del segle passat, tractàvem de trobar una solució raonable a la vella i deteriorada caserna de la Guàrdia Civil de Sueca i els regidors féiem propostes. Resumint: invertir en restaurar un edifici vell o fer-ne un de nou. Els de l’esquerra testimonial érem partidaris de cedir el terreny i que la Direcció General de la Guàrdia Civil –amb Luis Roldán al front– construïra una caserna sense vivendes. Un lloc a on anirien els guàrdies a treballar i en acabant cap a casa. A mi la «Casa-Cuartel» em pareixia que absorbia tot el temps del guàrdia –en un espai que concentrava treball, oci i família– sempre controlat pels superiors. El representant de la dreta va botar com si tinguera un moll en el cul: «¡Ni pensar-ho, i que es fiquen a viure al costat de ma casa i li posen una bomba». Em vaig quedar molt parat. Aquell paio solia anar a la caserna a celebrar el dia 12 d’octubre, la Hispanidad, i supose que cridaria «¡Viva la Guardia Civil!» Que «viva»? Sí, però lluny de sa casa no siga cosa que...

¿Què votarà, majoritàriament, el poble sobirà el pròxim 10-N? Si se sent amenaçat, encara que no tinga motius, votarà dreta. Si preval el desig d'un progrés equitatiu votara l’esquerra que tinga un projecte de futur adient.

Si l’esquerra a qui vosté donà el vot l’abril passat se li ha quedat en aigua de tramussos, ara pot fer com jo: canvie el vot, i que ens deceba un altre tan d’esquerres o més que l’anterior. ¡A vore si ara, però, l’encertem!

Publicat en el Levante-EMV, 1-11-2019

Orgasme i medi ambient

Negacionistes del calfament global i la Bassa de Sant Llorenç, Cullera

Amb el seu Fridays for Future l’activista Greta Thunberg ha remogut consciències i una generació jove, ara, és conscient que cal lluitar contra el canvi climàtic i pel seu futur. Els negacionistes han contestat penjant, d’un pont italià, un ninot que la representava.

En EUA el Green New Deal –una sèrie de mesures per a combatre el calfament global– proposat pel Partit Demòcrata també ha rebut els atacs dels negacionistes trumpistes. Ben organitzats i coordinats, munten xous i fabriquen fake news que fan rodar pels mitjans de comunicació i per les xarxes socials. No fa molt, en un acte públic de la congressista demòcrata per Nova York, Alexandria Ocasio-Cortez (AOC), es va alçar una dona, es llevà la jupa, i mostrà la seua camiseta amb l’eslògan «Salveu el planeta, mengeu-vos les criatures». La resta dels presents entengueren que li faltava un regó. L’acompanyaren fora i continuaren. Tot quedà gravat en vídeo.

Immediatament estos fets passaren pel sedàs de la fàbrica trumpista de fake news. Tucker Carlson, de FoxNew, s’afanyà a interpretar-los: «¿si algú et diguera que hem de menjar-nos els nadons què li respondries? Que No!. Però la congressista AOC no li ha dit No...» Deixant caure que n’és partidària. Tots els trols, a sou de la dreta, el fill del president Donald Trump i fins i tot el mateix mandatari ho esbombaren en Twitter. Un tal Daniel Burke reivindicà l’acció per a l’organització LaRouche-PAC, ben content per l’impacte aconseguit: provocació-manipulació-piulada de Trump. Burke forma part del tinglado negacionista del desaparegut Lyndon LaRouche, molt coneguts per un eslògan directe i fàcil d’entendre: «El calfament global és fals, com els orgasmes de la teua nóvia». ¡Eixe és el nivell dels arguments negacionistes!

Ací, mentre esperem que es pronuncie el cosí de M. Rajoy, cada intervenció que fem en el nostre medi, tant si és gran com si és mínima, hauria de ser per a evitar o comptant amb el canvi climàtic.

Com ara la proposta de gran transformació del port de València. Esta institució vol ampliar la dàrsena, invertint 1.300 milions d’euros en deu anys. Manuel López Estornell, en Levante-EMV, però, li planteja un dubte: «¿De qué modo afectará al puerto de València la apertura del Ártico [pel desgel], si se reduce en miles de millas la distancia ahora existente entre el litoral asiático y los puertos del norte de Europa?» ¿Val la pena l’impacte econòmic i mediambiental que ocasionarà?

O un canvi menor sobre les úniques restes dels marenys litorals, al sud del Parc Natural de l’Albufera: l’Ajuntament de Cullera vol fer accessible la Bassa de Sant Llorenç. Tot canvi que no siga per a tornar-li la vida que tenia en els anys seixanta –quan Joan Fuster la visità amb Josep Pla– la pot matar. Anem alerta!

--> El poble català està calent d’orella, i no té res a vore amb el clima sinó amb la fallada de la Justícia i la poca consistència de la Política. Vorem què ix de les urnes espanyoles el 10-N, allargant Halloween, truc o tracte.

Publicat en Levante-EMV, 18-10-2019

Mirant la Transició

Parlament final de l'1 de Maig de 1977 en Sueca. Foto: Manuel Linares

La vida, en els anys de l’anomenada Transició, la nostra vida, transcorria ocupant els carrers i participant en reunions inacabables, en locals sovint insalubres, acudint a places de bous atibacades de gent amb la quadribarrada en la mà. Érem molta gent, amb conviccions i il·lusions polítiques fresques, convençuts d’estar a prop de la «lluita final» que faria canviar el «món de base» i recuperar el nostre País com el volíem: valencià.

La selecció de fotografies que Manuel Linares ha publicat recentment, L’ull compromés. Un relat fotogràfic del darrer franquisme i la Transició, Onada Edicions i IAM-CVEI, ens torna a aquells temps que només els desmemoriats, gent feliç diria Joan Fuster, han oblidat. Les fotografies que l’amic Manolo anava fent en la Sueca, i altres llocs del País, d’eixos anys convulsos ens tornen la nostra imatge personal i col·lectiva d’aquell moment tal com érem. Llàstima que només ens mostra una tria del seu abundant arxiu –amb la col·laboració de Xavier Serra i Salvador Vendrell–, en la que trobem a faltar els que hi eren i no apareixen, especialment un company i una companya que passaren per la presó. El temps, com una mà poderosa, ens va sacsar i d’aquell moment, d’aquella vivor, excepcional, retenim completes o a trossos històries de les persones que apareixen.

L’1 de Maig de 1977, en Sueca, els parlaments els férem tres trotskistes i no tots de la mateixa tendència. ¡Tan ben representats estàvem, per a dirigir-nos al poble en lluita, que allò pareixia el sòviet de Petrograd!

He tornat a vore aquell xicot nerviüt, dirigent local de la Falange Auténtica, que a mi em pareixia un perfecte candidat a legionari, un bon exemplar de «juventud recia, nacida en una época decadente», fill d’un guàrdia civil destinat en el poble, que es presentà a manifestar-se l’1 de Maig amb una bandera republicana i José Antonio Primo de Rivera en la camisa. Diuen que va morir, violentament, en algun país de Sud-amèrica.

Destacava, també, un jove militant del Moviment Comunista amb pancarta, amb un look Mao quan feia la llarga marxa. Passà el temps i abraçà la fe mahometana –amb la mateixa passió que abans la revolució proletària.

Fins i tot tinguérem en Sueca l’únic militant del PSAN que fou expulsat del partit. Sospite que no seria per cap discrepància ideològica sinó per estar farts que els gorrejara tabac.

Tot açò no es veu en les imatges, ens ho ha portat el temps i mirant-les no pots evitar recordar-ho.

Si que trobareu el primer alcalde suecà de la democràcia, Jaume Lloret, prenent possessió del càrrec i, uns mesos després, ja expulsat. Un Joan Fuster distés, de tertúlia i de sopar, i també tens en una de les dos úniques manifestacions en les quals va participar. Paco Burguera, quan era un polític actiu. Vicent Andrés Estelles, en una de les millors fotos que li han fet mai i que el mostra tan innocent com era.

—Ha passat això. —Què? ¡El temps, és això que passa!

Publicat en Levante-EMV de 4-10-2019

Carabasses

Carabasses en l'Everest. Il·lustració: Nepali Times

Marc és un jove agricultor de Cullera que té un compromís personal, i molt fort, amb la seua professió. Enguany ha implantat la festa del «Tall de la carabassa», la primera collita del fruit de la carabassera en el terme cullerenc. Part de la campanya li la fa el seu pare, l'escriptor Manuel Joan i Arinyó, tot siga dit. Només en el camí del Pont de Polit ha treballat enguany tres camps que estaven perduts. Per a l'ocasió, i per a estimular l'agricultura, les autoritats li feren un bon netejó al camí –que és un tram de la senda PR-CV-336. Com que a més és un agricultor jove i usuari de les xarxes, «agroinfluencer» li diu un amic, no para de penjar vídeos reivindicant les genuïnes virtuts agropecuàries amb una certa dosi de conya.

En cada intervenció, l'agroinfluencer contesta a dos o tres temes d'actualitat, com ara a les veganes de les gallines, o als ciclistes finolis «que van amb malletes apretades que pareixen croissants». L'últim, coincidint amb l'acabament de la campanya de la carabassa, el dedica «al iaio del Mondúver, al Cristalero i al Jaki Xan». Però la major crítica li la fa a un amic seu, Aaron, que vol anar-se'n dos mesos al Nepal a escalar l'Himalaia, «si vingué a collir creïlles i no durà ni mig dia» diu Marc desaprovant-ho. Per a ell doblar el llom collint carabasses és el millor esport possible… i barat.

En això del turisme a l'Everest li done tota la raó. ¿Recorden vostés la foto d'una cua d'escaladors que volien arribar a fer el cim, passant pel mateix lloc que sir Edmund Hillary i el Sherpa Norgay Tenzing passaren en 1953? La penjà en Instagram, el passat mes de maig, Nirmal Purja, militar i alpinista nepalí, i immediatament es va fer viral arribant a ser portada del The New York Times. Curiosament, són pel·lícules com Mal de altura o el documental Everest les qui han estimulat el turisme al cim del vell Pic XV quan haurien d'haver provocat tot el contrari: dissuadir els aficionats. Si tenim en compte que la contemplació del paisatge des del cim costa entre 25.000 i 100.000 dòlars, viatge a part, que alguns d'ells moriran en l'intent i la immensa majoria patiran, per la mateixa inexperiència i l'aglomeració, moltes penalitats, només podem pensar que eixes persones estan mal de la carabassa.

Pitjor estan uns dos milions de desficaciats que s'han apuntat a la quedada Storm Area 51, They Can't Stop All of Us, convocats en féisbuc fa uns mesos pel jove Matty Roberts, que ja ho ha desconvocat, per tal d'alliberar els extraterrestres captius en la base Area 51 en el comtat de Lincoln, Nevada, EUA. Hui és el dia, 20 de setembre, alguns dels friquis més carabasses s'acostaran i muntaran un circ. Altres s'ho miraran des de Las Vegas, la cervesa Bud Light els ha patrocinat una atracció alternativa, i els més convencionals s'apuntaran a la canònica excursió a l'Area 51 per 189,06 €.

¡Món de carabasses!

Publicat en el Levante-EMV, 20-9-2019

Infrafinançament i despoblament

Mapa d'autonomies receptores de contractes de treball i d'emissores. Font: SEPES, dades de 2018

En juliol he visitat, poble a poble, la comarca aragonesa que vertebra el riu Matarranya –i he nadat en cada bassa, toll, rebals o assut disponible– i m'he trobat com a casa, allà dius bon dia en valencià i la gent del país contesta bon dia en lapao, ¡i ens entenem! ¿Tinc jo el do de llengües de sant Vicent Ferrer? Que va! La cosa és molt més prosaica. En realitat la gent de la comarca del Matarranya parla cada dia el que els estudiosos de la llengua diuen «valencià de transició», ¡milacre resolt! Però, com que les dretes espanyoles, en l'Aragó, s'inventaren la «lengua aragonesa propia del área oriental, LAPAO» eixe és, oficialment ara, el nom de la llengua que parlen en tota la franja oriental aragonesa –mentre no la puguen fer desaparéixer s'entretenen creant conflictes, com en este cas inventant-se un circumloqui per a no dir el glotònim correcte.

Rodant per la contrada he trobat l'empremta dels poblats prehistòrics, els castells i fortaleses d'una zona que fou frontera, bonics palaus i llotges, i pobles poblats i molt cuidats. S'han invertit diners en consolidar el seu patrimoni i la gent que hi habita. Això no es veu en les poblacions de l'interior valencià. El que ha robat i balafiat la dreta local i el pèssim finançament que hem patit ho ha impedit.

És per això que m'encén la sang que un personatge com Marcos de Quintos –de Ciudadanos, a qui podríem ubicar en la dreta sociòpata– llance missatges en les xarxes, fanfarró i bafaner, oferint lliçons d'economia al nostre Consell i lloant la baixada d'imposts del govern de Madrid. ¿Quin seria el balanç de govern de la dreta madrilenya sense el centralisme econòmic, sense la capitalitat que crea un remolí d'atracció empresarial i funcionarial, sense una legislació fiscal que fan de Madrid «un paraíso fiscal» amb un «dumping fiscal» insolidari –paraules de Susana Díaz fa dos anys–, sense absorbir recursos d'altres autonomies per economies d'escala? Una cova de lladres, i ja hauria pagat el seu mal govern, els seus robatoris i balafiaments i possiblement algú més net governaria allí evitant que Madrid siga un vèrtex centrípet insolidari i depredador de recursos humans i econòmics (unes males polítiques que van incrementant el despoblament de l'«España cerealista», i ara ja comença a incidir també en el nostre País. Feu-li una ullada a l'informe de l'Observatorio de las Ocupaciones Contratación y movilidad geográfica de los trabajadores de España 2019: «el saldo neto de Madrid, con casi 245 mil contratos, supera los saldos acumulados de las otras seis comunidades receptoras de contratación»).

I encara pot empitjorar si els governs autonòmics de les dretes, Andalusia, Castella i Lleó, Múrcia o Galícia, apliquen la recepta màgica madrilenya d'abaixar imposts. Si ho fan s'hauran d'incrementar les aportacions i restar ingressos tant del nostre País com d'altres autonomies mediterrànies que ja estan infrafinançades i esquilades. ¿Ho consentiríem? Sé la resposta, però vullc pensar que no seria la de sempre.

Publicat en el periòdic Levante-EMV de 6-9-2019