Llegir, un vici?

És bona idea ensenyar a llegir als pollastres?

Ensenyeu a llegir als pollastres i vorem qui canta de bon matí! La broma només s'entén completa si heu sentit parlar d'aquell propietari agrícola de Sueca que va dir "Ensenyeu-los a llegir [als pobres] i vorem qui segarà l'arròs". Un altre suecà, Joan Fuster, insistia en quin és el motiu per a llegir “Llegir no és fugir. Encara que hi hagi molts que no cerquin en la lectura sinó el succedani honorable d’un estupefaent, llegir és tot el contrari d’embriagar-se o d’ensopir-se. Es llegeix per comprendre’s un mateix, per comprendre els altres, per comprendre el nostre temps. I fins i tot per comprendre el passat, el qual, en última instància, és també passat «nostre», passat d’«avui». Acudim a l’obra literària a la recerca de noves o millors dades, d’opinions, de coratge, respecte al món que ens envolta, respecte al món de què som part. I el que no sigui això, serà perdre el temps; és a dir, perdre el nostre temps”. Entre un i altre estan el 45% de persones que diuen llegir llibres per estes latituds... i els pollastres si voleu intentar afegir-los al vici.

Monuments suecans

Monument al concurs de paella (i a la vanitat del polític de torn)

De tant en tant en alguna falla local trobes alguna espurna de gràcia o de crítica amb substància. És el cas de la que he vist en la falla Cervantes, de Sueca. Proposa una visita turística als “monuments” que en cada rodona nova han plantat. Per als forasters i per als nostres paisans més despistats: n’hi ha una a l’entrada de Sueca per l’antiga carretera nacional 332 feta amb rodes de ferro de fanguejar (art conceptual: qualsevol cosa, amb una bona idea com a suport, pot ser art?) una altra en l’avinguda Joan Fuster, allí podem contemplar el “monument” Veles i vent uns ferros que mires i remires buscant-los alguna gràcia (art nul? si fem cas d’Ernst Gombrich «L'art, en realitat no existeix. Tan sols hi ha artistes» el drama és que ací tampoc hi havia artista!) i, per acabar, una mostra més del mateix artista autodidàcta que fabrica art nul és el “monument” al concurs de paelles de Sueca, amb la via del tren al fons del caldero, (açò és art per a la vanitat del polític, que ha popularitzat Carlos Fabra en Castelló). En el de la paella han ficat una placa commemorativa avisant-nos que aquell “monument” es va fer sent alcalde Joan Baldoví i ja està dit tot sobre el personatge. Quanta vanitat, i de quina baixa qualitat, ha d’arrossegar un polític per a deixar-se seduir per figurar, durant molts anys, com a responsable d’”això”.

Los Mariachis, un Tea Party sense pistoles

Els fanàtics membres de Los Mariachis plenament integrats

Un article de José Luis Barbería, en El País, feia públics els temors de molts catòlic conservadors que noten la pressió d’una gent –que sembla que formen part de la societat secreta El Yunque, ací també coneguda com Organización del Bien Común– que tenen pràctiques poc clares i objectius no declarats com la dita organització que, segons la Viquipèdia és “una sociedad secreta mexicana de carácter regional pero de alcance nacional y cuyo propósito, ‘es defender la religión católica y luchar contra las fuerzas de Satanás, así sea mediante la violencia o el asesinato’”. El testimoni d’una professora valenciana així ho fa pensar “Desde que me advirtieron de que Hazteoir.org y sus filiales Derechoavivir.com, Profesionalesporlaetica.org y otras de fines aparentemente filantrópicos son iniciativas de la sociedad secreta mexicana El Yunque, trato de deshacerme de ellos. Al principio, desinformada de su interés político sectario y de su capacidad de manipulación, colaboré económica y directamente. Hoy quiero que desaparezcan de mi correo electrónico y no lo consigo”. En Mèxic això de les societats secretes que busquen el poder no és nou, sempre se n’ha parlat d’una que actuava movent els fils del Partido Revolucionario Institucional –que és com dir el govern mexicà– durant més de 50 anys: El Círculo Negro. Tot i la angoixa de la professora valenciana, els membres d’eixa societat que puguen haver per ací ja han perdut tanta ferocitat. La gent els coneix com Los Mariachis, vaja que ja no els tenen gens de por i els veuen molt integrats en el meninfotisme local, tant que els fan pintades per les parets. I del PP local què més es pot dir... sense vomitar.

Masturbador online

Esquema del funcionament amb un home i una dona

Ja he penjat ací alguns posts sobre l’amor i la sexualitat, però la pròpia dinàmica d’internet em fa tornar a replantejar-m’ho tot una volta i una altra. Ja havia acceptat la química en la base de l’amor, ja tenia una proposta per a addictes al sexe sense estima, però això de fer-ho per internet… ni com a hipòtesi ho tenia previst.

Llegint un article que publica El Periódico de Catalunya, hui mateix, he pogut comprovar que ja pots pensar la cosa més inversemblant que vulgues, que si pot generar diners o poder algú la farà. Més i tot, l’està fent ja i tu ni l’has pensat.

Fins ara el sexe en internet era virtual, i això va camí d’acabar. Uns empresaris de Girona han conjuminat tecnologia i materials per fabricar un penis i una vagina que funcionen de la següent manera: “l'ordinador contrari envi­a les dades que ha rebut al seu respectiu masturbador, que converteix els impulsos que emet la parella en estí­muls, i activa el mecanisme de vibració. Com que els dos consoladors són emissors d'impulsos i receptors d'estí­muls, s'estableix una comunicació eròtica entre tots dos”.

Ja té faena el cardenal Rouco Varela, elegit per a un nou manament al front de la Conferència Episcopal espanyola, desburgant si això és o no pecat i si és o no concupiscència lícita o una satisfacció acceptable.

Els gironins afirmen que ja treballen “amb dues lí­nies de producció: una dirigida a l'ús ludicodomèstic, per a parelles, i una de professional, destinada a establir relacions sexuals mitjançant webs de contactes. També s'obren nous camins en mons virtuals del tipus Second Life”. Però la demanda no serà tan reduïda i discreta i ja podeu suposar que algú voldrà connectar dos vagines i dos penis alhora en cada ordinador i, ficats a demanar, també dos o més penis i més d’una vagina. Quina orgia! Pessigolles, picoretes, cosconelles! I amb la càmera es poden vore la cara, o el cul, i en un futur fins i tot es generaran les corresponents olors corporals. I el poeta dirà: Visca l’amor que m’ha donat la màquina!

Amor, comerç i sofriment: dia dels enamorats

Cupido picat per les abelles, obra de Cranach el Vell

Acabe de tornar del supermercat i, també, allí insistien que comprara algunes coses per a regalar el dia de sant Valentí. Ofega tanta incitació a l’amor previsible i per a fer caixa. Sense ser exhaustiu relacione part de les ofertes rebudes: gastronomia amorosa, concursos de poesia eròtica, presentació de llibres sobre com millorar en l’amor, besades i abraçades gratuïtes... Però ni així s’alcen els ànims si no hi ha matèria. Per exemple, a Benimaclet han hagut de suspendre les primeres Jornades Eròtico-Festives per falta d’homes! Si senyora, un fum de femelles i només quatre mascles es presentaren. Serà la crisi! Segurament eren els únics quatre optimistes disponibles que creuen en les fletxes de Cupido, en l’atzar i bla, bla, bla. Ben al contrari, els qui cobren per aparellar gent ho tenen tot ben estudiat. Milers de «fòrmules» diu que aplica Enrique García Huete –psicòleg del programa de TV Gran hermano– per tal d’aconsegueix collar entre el 70 i el 80 % de parelles de mamífers humans joves i prèviament engabiats. Naturalment, el tal García Huete no dóna informació sobre l’evolució posterior en llibertat dels «enamoraments» en captivitat. Però cal tindre ben present el que va dir Nietzsche «l’amor és l’estat d’ànim en el que l’home [i la dona –afegisc jo] veu amb preferència les coses tal com aquestes no són» cosa més que probable si els exemplars en qüestió, a més, viuen al marge de tot en un gabió-escenari. Els valencians i les valencianes vivim, políticament, fa anys en eixe estat que és ja la normalitat.

La imatge que il·lustra este text és un detall de l’obra Venus i Cupido de Cranach el Vell, es veu el déu de l’amor que té entre mans una bresca, arrancada del rusc, i les abelles que li mostren no estar-ne del tot conformes. En alguna de les versions el pintor va penjar un rètol per a recordar-nos que la passió, el desig, la voluptas, es transitòria i sol comportar dolor. Una manera molt gràfica de dir-nos el que predicava l’Església i veiem en moltes de les històries conegudes: l’amor aclapara i turmenta. Però la gent de l’Ésglésia no sempre ha predicat el mateix. Entre els segles III i IV un tal Heliodor, que arribà a ser bisbe de Trica, va confeccionar una interessant història d’aventures amb dos amants protagonistes que acaba bé: Teágenes i Cariclea.
Tenim per una banda pesimistes com Cioran que consideren la voluptas més un «encontre de dos salives» que aquella cosa sublim que, en general, circula com a acceptada i és reconduïda cap al consum. I per una altra la majoria de veus que enamorades canten joia, penes i soledat com Rosa Leveroni o qui no vol magnificar l’amor-sofriment com ara Salvador Espriu però que amb un gest d’amor es feu soterrar al nínxol número 1 de Sinera junt a Bartomeu Rosselló-Pòrcel. Per a evitar-se patiments el nostre poeta P. decidit a la permanència successiva, joiosa i immarcescible d’un amor pur, s’imposa una norma quasi castrense: romandre «fidel a cada una de les meues innumerables amants, tantes com en volgués prendre –de diccionari!». S’estalvia delits i plors per eixe mateix ordre, sí, però no resultaran un poc insípides?

En Sueca ho tenim clar, el dia 14 de febrer passem del dia dels enamorats i uns es dedicaran a celebrar la troballa de la Mare de Déu de Sales i la resta farem el que cada dia solem fer: respirar un dia més.
[Una entrada més sobre l’amor]

Tijuana Bible i "catecismo" amb animals

Algunes Tijuana Bible

Jo he sigut consumidor de tebeos o porgasitos –com els anomenàvem a Sueca– des de ben menut. Amb el meu sou setmanal me’n comprava tants com podia i després els canviava per altres, i m’eixia molt bé de preu, quan ja els havia llegit. D’esprés d’un parèntesi d’uns anys, en l’adolescència, en què em vaig sentir més interessat en altres coses, vaig tornar a la lectura sistemàtica d’històries gràfiques en la dècada dels 70 i 80 del segle passat. No crec ser exagerat si dic que les millors èpoques del còmic valencià i espanyol –accessibles per a un valencià– foren aquelles. Desconeixia per complet quins eren els antecedents d’aquells còmics de Crumb i altres, lligats als últims espasmes de la contracultura hippie, que començaven a cridar-me l’atenció i que tingueren un cert ressò per ací. Els de la meua generació havíem tingut accés als productes de la factoria Marvel, quin ois, i ens eren familiars els dibuixets embafosos de la Disney i, naturalment, Tom i Jerry, Popeye i alguns més que veiem en els passes previs a les pel·lícules dels cines. Després vaig conéixer l’existència de tota una cultura underground, ara en diríem alternativa, del còmic nordamericà coneguda com Tijuana Bible, i allà hi havia bastant contracultura. Allò que coneguem com Biblia de Tijuana és una sèrie de publicacions, caòtiques, disperses, ocasionals, clandestines, que tenien en comú una impressió pobríssima, uns dibuixos que basculen entre bons i francament roïns, una distribució al marge del comerç convencional i que tenien totes un mateix protagonista compartit: el sexe. Els protagonistes de les historietes solien ser personatges coneguts del cine i del còmic. Estes publicacions, a partir dels anys 20 i fins els 60 del segle XX, tingueren una certa continuitat i fins i tot n’aparegueren en l’espanyol de Mèxic, que malgrat el títol no era el lloc on es feien, i tingué una pròspera edició en Brasil els anys 50 i 60 de la mà de Carlos Zéfiro, molt millors que les edicions contemporànies nordamericanes, que són coneguts com “catecismos”. Una de les constants és que, tant els fets a EE. UU com els de Brasil, mostren sovint sexe amb animals, com ara The Pet i Little Annie Rooney and Zero. Aquelles edicions atrotinades tenien la seua gràcia i supose que els seus devots, però d’això ningú no en parla, ara sols viuen esporàdicament en les subhastes d’eBay. Sembla que cap dels seus editors no va entrar mai a la presó, ni per la distribució de pornografia ni per apropiar-se les imatges de personatges famosos.

Botija sense manual

El Sr. Ferrer prova de beure d'una botija sense manual

Molt encertada, i necessària, aquesta intervenció del Sr. Ferrer, publicada al Postdata 14-01-2011 de Levante-EMV, fent-nos caure en el compte que molts dels productes importats de Xina no porten manual d’instruccions entenibles. El resultat es veu ben clar, no sap que s’ha de beure pel morroll i es tira tota l’aigua per damunt.

Lamentable! Això només feia gràcia quan Pinet, el de Tàrbena, oferia un canter menut, amb diversos morroll, a les dones d’un grup alemany i les incitava a beure al gallet i endevinar quin era el broc bo.