Governar és fàcil... per a Groucho Marx

Programa de Groucho en Sopa d'oca: el benestar s'ha d'acabar!

Governar és fàcil! O això pensa Rufus T. Firefly nou president de Freedònia, interpretat pel genial Groucho Marx, que ens canta el seu programa de govern. Una de les escenes més animades i desgavellades de la pel·lícula Sopa d’oca (1933) [ací més coneguda com Sopa de ganso]. Firefly, com el seu cognom ja ens avança, és un cuc de llum amb recursos impactants i un programa ampli i sofisticat per al país. Llàstima no tindre governants d’eixa pasta per ací. Mariano Rajoy i LocoMontoro ens semblen igual d’irrisoris i són bastant més perjudicials. Groucho for president!

Groucho canta –traducció lliure:

     Si detecten alguna forma de benestar

     informeu-me'n i serà prohibida.

     Vaig a fer-me càrrec d’açò.

     Així serà!

     Esta és la terra de la llibertat.

     L'últim home que quasi va arruïnar el país no sabia què fer-se’n d’ell.

     Si creuen que este país està malament ara, esperen a què jo arribe fins al final.

    El tresor està arruïnat.

     L'últim mandatari se'n va anar i se l’emportà.

     Si vostés creuen que paguen molt ara

     esperen a què jo l’acabe de saquejar.

     S’han de fixar més imposts al país

     i sé com s’ha de fer,

     si vosté pensa que ara paga massa,

     espere’s a què jo l’acabe d’escórrer.

i el guió original:

If any form of pleasure is exhibited                        

Report to me and it will be prohibited.

I'll put my foot down; 

So shall it be 

This is the land of the free.

The last man nearly ruined this place He didn't know what to do with it.

If you think this country's bad off now Just wait 'till I get through with it.

(Does sailor's hornpipe)

The treasury is low on dough;

The last man went and flew with it.

If you think we're short of money now 

Just wait 'till I get through with it.

(Does Highland fling)

The country's taxes must be fixed - 

And I know what to do with it, If 

you think you're paying too much 

now, Just wait 'till I get through 

with it.

(Takes flute from inside pocket and 

plays strain of Dixie)

El programa de Rufus T. Firefly resumit: la tirania, el caos, la corrupció i la contradicció. No enganya ningú!

Policia contra l'art de carrer

Don’t be afraid - No tengas miedo

Pl. Tavernes de la Valldigna, Barri del Carme, València

Mur dedicat a les dones dels miners d’Astúries, Lleó i Terol

Si en alguna cosa destaquen els humans és en la destrucció del seu proïsme, també humà, prèviament proclamat contrari. Si la fatalitat t’assenyala, i l’«enemic» és poderós, ja l’has cagat! Hi ha una certa predilecció per enderrocar l’obra d’art del qui pensa diferent i més encara si ens retrata o creiem que ens mostra amb un perfil poc afavoridor. Una d’eixes amargues experiències ens l’ha relatat el poble quítxua: “Los españoles al asaltar aldeas, además de asesinar habitantes y buscar botín en oro, ahora tienen la misión de destruir arte y objetos religiosos, y de esterminar nuestros sabios”. Però este pa és el que donen, sempre, els uns als altres. Luter, veient com es treia tot l’art de les esglésies –que havien passat de ser catòliques a reformades– per a fer-lo desaparéixer, va formular un raonament d’urgència: “destruir art és una forma d’idolatria, indica que les imatges tenen algun poder i no és cert”. La idea del reformador alemany ha sigut, com bé sabem, ignorada. Res ha plagut tant a les successives generacions d’humans com tombar l’ídol de l’altre, borrar les metàfores plàstiques del contrari siga antic o actual.
Hui llegia, en les pàgines valencianes del diari El País, que uns policies han arrancat elements d’un mural que l’artista Vinz Feel Free ens havia deixat en una humil paret del barri del Carme. Què els molestava d’aquella obra? És evident que els era insuportable vore’s perfectament preparats per a infringir dolor i atacant dones nuetes amb cap d’au. Vinz sol fer en les seues actuacions una revisió molt particular de la història de l’art, pots trobar Max Ernst o Magritte, algunes peces del Renaixement o l’Equip Crònica sempre amb caps d’au, llangardaix o batraci. L’obra atacada formava part d’una acció d’art street anomenada Incubarte en la qual col·laborava el MuVIM i la Universitat de València. Els qui van fer la destrossa anaven uniformats i hi han molts testimonis de l’acte, fins i tot Canal9 ha passat un vídeo. Una bestiesa més a condemnar, i no serà l’última.

Internet i l'aigua

Ens preocupa el control d'Internet? Grafit: Escif

Internet és immens, increïble, i mil adjectius més que podríem dir i no ho diríem tot. El món circula per la world wide web o no “existix”. Però és preocupant que algú puga arribar a controlar-la, a controlar-nos, sense que li calga el nostre permís. Ara, i segurament en el futur immediat, la immensa quantitat de dades que circulen per les autopistes de la informació passa pels Estats Units. Als proveïdors d’accés a la xarxa els és més barat un enllaç París-Nova York-Londres que un de directe París-Londres, de fet la mitat del tràfic francés circula prèviament per un centre o altre d’un dels seus estats: Virginia. La proporció és més gran amb els proveïdors asiàtics i africans. Tots han pagat i mantenen les autopistes de la informació que majoritàriament usen els proveïdors americans a cost mínim i disposant, a més, d’un potencial control si les coses es giren i cal tancar l’aixeta.

Ho veiem tan natural, i no ho és. ¿Què faríem si algú controlara des del seu país el pas de l’aigua que tots necessitem? El que ja és normal, i no ho sembla, és l’aparició de grups que reivindiquen el gratuït total en la xarxa i mai no n’hem conegut cap que reivindique el mateix per a un bé imprescindible com és l’aigua. Internet ha canviat moltes coses, com sinó s’entendria el vot a un partit com el Pirata que va donant-se en diversos països europeus. Alerta!

Hui és el Dia d'Internet una efemèride impulsada per l'Associació d'Usuaris d'Internet.

Por a les paraules llargues

Paraules que fan por de dir-les

No conec cap persona que tinga hipopotomonstrosesquipedaliofòbia, una llarga paraula que vol dir "por a les paraules llargues". Té exactament 33 lletres. Altres idiomes en tenen de molt més llargues, i que segur que espantaran encara més als qui desgraciadament patixen la fòbia:
Rindfleischetikettierungsüberwachungsaufgabenübertragungsgesetz
una paraula alemanya que esmenta una norma legal aplicable a l’embalatge i té 63 lletres.
Però el Llibre Guinness dels Rècords té com a més llarga:
Donaudampfschiffartselektrizitätenhauptbetriebswerkbauunterbear, parla del Danubi i l’empresa d’electricitat, també amb 63.
Hi ha dos teories per a llegir paraules llargues, una afirma que la copsem sencera i alhora i l’altra diu que la fragmentem i la recomposem per a reconéixer-la. Voleu fer personalment la prova? Bé, millor ens familiaritzem primer amb les seues parts. Segons la Viquipèdia “aquest són els elements que entren en la composició:
La paraula deriva del grec hippopoto que s'empra per indicar gran en relació a la paraula grega per a designar hipopòtam (que al seu temps deriva de les paraules gregues hippo- ‘cavall’ i potam-os ‘riu’, pel que la paraula originalment significaria ‘cavall de riu’).
monstros és una paraula llatina que indica ‘monstruós’.
sesquipedali és una forma mutilada de ‘sesquipedalian’ que significaria paraula llarga (literalment ‘un peu i mig de llarg’ en llatí).
fòbia significa por.
Observeu que, en grec, hippo-pote podria significar ‘un cavall del vol’ o ‘un cavall que bevia’ (segons com es llegeixi), però mai no podria significar un hipopòtam. Així doncs, aquesta composició compta amb molts errors i solecismes des del punt de vista de la morfologia grega, per la qual cosa és dubtós si aporta molt significat”.
Ara, podem fer la prova llegint la paraula que he escollit per a apadrinar-la i cadascú que en traga la seua conclusió. Si no voleu fer la prova em semblarà igual de bé, mai entropessareu amb esta paraula tan animal.

Cançons republicanes

Alegoria de la República del pintor suecà Alfredo Claros

La proclamació de la Segona República espanyola, hui fa 81 anys, és un dels grans projectes de canvi, frustrat, dels pobles ibèrics –dit siga en el llenguatge de l’època.

La gent del poble pla, interpretava a la seua manera els canvis. I ho feia a través de les seues expressions més populars i expansives: les cançons.

De les que he escoltat en Sueca –i recorde– algunes són un crit, bastant primari, contra la monarquia i el clero:

     La monarquia ha caigut,

     la República ha guanyat,

     ara diuen les beates

     aupa! ara si que mos han fotut

amb la música de l’Himno de Riego i text antimonàrquic:

      El rei demana corona,

      donem-li-la de paper,

      perquè la corona d’Espanya

      està colgà en un femer.

amb la mateixa música i una lletra simplement destarifada:

     Si vols sopar no te’n vages,

     sardines salaes tinc,

     safanories en vinagre

     i olives del pinyol dins.

Iguals temes i semblants cançons trobaríem en altres ciutats i pobles.

Com ara esta que, en Barcelona, li cantaven a Cametes –malnom del rei Alfons XIII:

     Si el rei en vol corona,

     corona li darem,

     que vingui a Barcelona

     i el coll li tallarem

o esta dedicada al clero regular o no

     Visca la República,

     ara més que mai,

     capellans i frares

     que vagin al carall!

i encara una més de Barcelona amb la tonada de la Marxa Real –actual himne d’Espanya– i text bastant surrealista

     Tinta xina,

     magnesia efervescenta,

     un bon mal de ventre,

     xeringues d’hospital,

     burros amb calces,

     canons i escopetes,

     que mori en “Cametes”,

     que es un animal.

Monarquia i clero representaven –per a la gent del poble– un món medieval, injust i opressiu, que volien deixar per sempre. El seu rebuig entre ingenu i festiu quedava propalat amb cançonetes com estes que hui he recuperat.

[La imatge que il·lustra el post, Alegoria de la República, obra del pintor i republicà Alfredo Claros, és propietat de l'Ajuntament de Sueca. Va ser descoberta, durant unes obres, en l'últim domicili de l'escriptor Joan Fuster i ha sigut restaurada. Claros i el pare de Fuster, Juan Bautista Fuster Seguí, foren professors de l'escola de dibuix local i l'autor, segurament, li confiaria esta obra a qui millor la podia custodiar ja que era membre del govern franquista local]

Dickens, una lectura de sempre

El somni de Dickens, de Robert W. Buss 

Li confesava Mercé Rodoreda a Montserrat Roig que la novel·la “ha de reflectir la realitat però hi ha d’haver una part de fantàstic, d’irreal. I ha d’ésser poètica. Hi ha novel·les de [Charles] Dickens que semblen actuals; el principi de David Copperfield, per exemple. Quanta poesia que té!”. La fascinació de la Rodoreda per l’autor anglés la compartiran més autors nostres que, per edat, degueren llegir Dickens en les versions catalanes de Josep Carner i Pau Romeva d’abans de la guerra. Els qui hem vingut immediatament després d’aquella generació l’hem llegit traduït al castellà, un idioma que no necessitava del gran esforç de construcció de llengua que en va fer Carner. Massa lírica i massa provatures, pensa Jordi Llovet però, que acabaren construint una narrativa allunyada del Dickens original.

La lectura del David Coperfield o el Pickwik, bolcats al català en els anys trenta, no foren cap impediment per a què Maurici Serrahima se’n fera una idea clara de la seua vitalitat narrativa. Serrahima en 1969, quan acaba de llegir Cien años de soledad de Gabriel García Márquez, li s’antoixa que aquella explèndida novel·la “em fa pensar en alguna cosa com el que podria haver estat l’Odissea, o la mateixa Biblia … si hagessin estat escrites amb la mena d’impuls creador personalíssim amb que Dickens escriví el Pickwik”. Uuummm! Cert i segur que aquelles joies de la ficció haurien guanyat en mans de Dickens.

Hui celebrem la diada del seu 200 anniversari. Quan va morir algú li va retre un últim homenatge i li escriví l’epitafi “Estimà al pobre, miserable i oprimit”

El català en el mapa neuronal europeu

Les piulades en Twitter en el centre d'Europa

La imatge que veiem ací dalt no és un mapa neuronal, per més que ho semble. L’ha penjat Eric Fischer en Flickr i representa la distribució de les piulades de Twitter, en Europa, segons l’idioma emprat a Les comunitats lingüístiques de Twitter. És una imatge parcial —la completa està al final del text—, per mostrar quins són els punts de màxima concentració i on trobarem els buits sense piulades i segurament amb un baix ús d’internet en el centre d’Europa.

La dispersió lingüística sol desbordar els estats constituïts, la taca, el color únic i unificador oficial. Veient el mapa de baix, que ha confeccionat Marc Belzunces, queda, per exemple, molt clara la fidelitat majoritària al català en Catalunya, la diversitat idiomàtica de les Illes i la misèria idiomàtica endèmica del País Valencià i el Rosselló.

Això és el present o el futur? Hi ha qui diu que la interacció dels nostres xiquets i joves amb les tecnologies digitals ha modificat els seus mapes neuronals, potser! Als valencians i valencianes també? Anna Lucía Campos va més lluny quan afirma que les noves tecnologies faran que “las nuevas generaciones desarrollen una mayor agudeza mental, lógica y motriz que las anteriores”. També és possible que les estructures socials vagen passant de les constuccions verticals a altres més semblants als mapes neuronals. M’agradaria voreu i disfrutar-ho. Em pregunte si tots eixos canvis permetran una permanència i difusió de les llengües sense estat i minoritzades?

Un mapa neuronal, potser sí, del futur de les llengües en Europa?