dijous, 10 de novembre de 2011

Montserrat Roig i el temps de les revoltes


Montserrat Roig, a primeries dels setanta. Foto: Pilar Aymerich
En la novel·la El temps de les cireres, 1976, Montserrat Roig fa parlar un home i una dona sobre la mort i la vida. Diu ella “M’agradaria no morir-me mai” i ell li contesta “Doncs jo, el que vull, és no envellir. Si no, faré com en Paul Lafargue” i provoca la pregunta d’ella “Qui era en Paul Lafargue?” i ell l’empoma madura “En Lafargue era el gendre d’en Marx i, li agradava tant la vida, que decidí de treure-se-la quan començà a sentir-se xacrós … En fer setanta anys es van injectar [ell i la seua dona] àcid cianhídric” i va deixar una carta adreçada als vius per si volien tenir-ho en compte en els seus dies de decrepitud: “Sa de cos i d’esperit, em mato abans que la cruel vellesa em tregui un a un els plaers i les joies de l’existència i que em despulli de les meves forces físiques i intel·lectuals…”. Lafargue acabava la nota amb els visques de rigor al comunisme i al socialisme. La protagonista situava en una època remota uns fets que no entenia, com volent afirmar que això ara no podia passar. El xicot li precisà “no veig per què el desig de plaer i el desig de canviar el món han de ser d’una altra època!”, i la xica callà un poc desconcertada.
Els títols dels llibres de la Montserrat són bonics, senzills i aclaridors: Molta roba i poc sabó... i tan neta que la volen, Ramona adéu, L'hora violeta, la comentada El temps de les cireres… fins acabar amb l’últim Digues que m'estimes encara que sigui mentida. Crec que era ella qui ficava els títols i que tenien missatge, a part de ser cridaners. He triat el text que parla de Lafargue, i les seues idees sobre la vida i la mort, perquè el veig molt relacionat amb el títol. M’explique. És, al meu parer, un homenatge de l’autora a la revolució que coneguem com la Comuna de París i a la necessitat i vigència del “desig de canviar el món”. Li dóna entrada a Lafargue perquè fou un dels caps dels socialistes, un comunard important i l’autor socialista més llegit, va escriure El dret a la peresa, que cantaria, com tots en París, una cançó del seu amic i camarada, Jean-Baptiste Clément: Le temps des cerises. La cançó no té un missatge revolucionari, però els revoltats la feren seua i li transmeteren el sentit de la seua lluita.

     J'aimerai toujours le temps des cerises:
     C'est de ce temps-là que je garde au coeur
     Une plaie ouverte!

Molts anys després, cantada per Charles Trenet, fou un himne contra l’ocupació nazi de França. La cançó encara mantenia força i calor en les veus d’Yves Montand i Nana Mouskouri previes al Maig del 68. Aquestes són les que, segurament, va escoltar la nostra autora.
Tant si no volem envellir, com si la vida se’ns en va massa aviat com en el cas de Montserrat Roig, que hui fa vint anys que ens deixà, sempre tindrem un moment per recordar...

     Quand nous chanterons le temps des cerises.


Homenatge blogaire a Montserrat Roig

Related Posts with Thumbnails