divendres, 30 de novembre de 2018

Visibles o invisibles

John Milton, ja cego, dictant el seu llibre El Paradís perdut a la seua filla

Robert Vaughan afirmava, en la seua nota biogràfica sobre John Milton per a l'edició prosificada en castellà d'El Paraiso perdido, que «un antecesor suyo [de Milton] fue hombre de cierta posición entre las personas visibles de aquella tierra». Si fem una lectura poc atenta d'esta frase arribarem a la conclusió que Vaughan afirma, en 1866, que hi havia persones invisibles en l'Anglaterra d'abans del segle XVII i, a més, de diferents posicions socials. No ho crec, supose que és una manera de parlar i no cal donar-li més importància. Ara bé, ¿hi havia dones visibles? ¡Qui pregunta ja respon! Les dones i les criatures han sigut transparents fins fa quatre dies i ara comencen a fer-se ben visibles.
S'han fet visibles, i molt, en la Plaça del Llibre valencià d'enguany. Els dos llibres més venuts tractaven de visibilitzar les dones i rescatar-les de l'oblit. Ja és un pas més cap a la recuperació de «dones que ens falten» com molt bé diu Ana López Navajas en la presentació de Contem històries de dones d'ací –text de Rosa Roig i il·lustracions de Manola Roig en Vincle Editorial– que per ser valencianes han sigut doblement maltractades. Una bona lectura a partir dels set anys.
I si afegim la discriminació racial: dones triplement maltractades. Com la protagonista del telefilm La dona del segle, que ens narra la història de Consuelo, una gitana òrfena, que investiga si és filla del pintor Nonell i de la seua musa gitana. La directora, Sílvia Quer, ens avança la seua intenció: «És una pel·lícula que parla dels inicis del feminisme i que està dedicada a totes les dones [que a principis del segle XX] van protagonitzar aquesta petita revolució d'una manera anònima». Basada en la novel·la de Margarida Melgar –pseudònim que amaga Montse Ganges i Ana Sanz-Magallón– està ambientada en Barcelona durant la vaga de La Canadenca. Distinto Films ha aconseguit fer una coproducció amb À Punt, TV3 i TVE. S'ha rodat, directament, en castellà i català.
Queda, però, una pregunta que han de respondre les dones –una demanda clàssica que Mary Beard en La veu i el poder de les dones es torna a plantejar–, vist que el nostre model cultural i mental de persona poderosa continua sent el masculí, ¿no seria convenient que miràrem de canviar l'estructura de poder abans? Diu Beard «Tenim una estructura de poder i de veu que fa tres mil anys que és masculina, i no podem fer entrar les dones aquí dins. L’única solució és intentar pensar diferent sobre com és l’estructura. Perquè el problema no és de les dones, és de l’estructura».
I tornant als hòmens visibles. Gavà, una ciutat del Baix Llobregat, ha despenalitzat les víctimes de la prostitució i ha visibilitzat els seus clients. A partir d'ara la sanció als usuaris anirà de 600 a 3.000 euros i la multa arribarà a casa dels sancionats. ¡Bon intent! Ara es faran invisibles a l'altra part de l'autovia, se n'aniran cap a Castelldefels.

divendres, 16 de novembre de 2018

Dimoni o urinaris

El dimoni de Lübeck, paregut al de Segòvia

En Suïssa vaig viure amb valencians que treballaven en la construcció. Un dia s'encetà una discussió sobre si s'havia de dir 'despús-demà' o 'después de demà' i encara deuen estar desburgant-ho. Un episodi paregut conta el pare Mulet, ¡en el segle XVII! Un sabut volia que les monges recitaren el salm correctament en llatí: Quam dilecta tabernacula. Elles, però, estaven encabotades en dir «Candileta tabernacula» i feren votacions. Creient que els canvis eren cosa de Banyeta, votaren que seguirien dient Candileta: «com sempre s'ha fet sempre es farà. / Puix candileta i al llit!» perquè «si en un convent / al dimoni han dit tinyós, / dir-ho totes és forçós» sentencià la superiora.
Coses pitjors li han dit i li diuen, li han fet i li fan, al dimoni.
Ara mateixa hi ha una forta discussió sobre si s'ha de ficar o no una escultura del diable en les immediacions de l'aqüeducte romà de Segòvia, «cuya puente la hizo el diablo en una noche» diu la llegenda. El consistori municipal d'esta població castellana aprovà que «Una escultura del diablo presidirá la calle de San Juan» tal com titulava en portada El Adelantado de Segovia justament el dia de la festa grossa local a sant Fruitós. Li han encarregat l'obra a l'artista polifacètic José Antonio Abella Mardones –de Burgos i ara metge en Segòvia– que cobrarà d'un espònsor generós i no de l'Ajuntament. Els partidaris de ficar-la argumenten que altres ciutats en tenen, Madrid, Lübeck (al costat mateix de la Marienkirche), en Arequipa (Perú) dins de la catedral, en l'església de Rennes-le-Château i en el Japó i la Xina tantes com en vulgues. Els detractors, que sempre es referixen a «la estatua para gloria y honra del Maligno», no la volen perquè no creuen que tinga cap atractiu turístic i per a les continuades glopades de turistes «lo más perentorio –en vez de correr a ver al Maligno al final de San Juan– lo que quieren es encontrar unos evacuatorios públicos dignos donde poder evacuar sus necesidades» opinava algú en El Adelantado. Mira tu, ¡una proposta constructiva!
Podrien ser urinaris ecològics com els uritrottoir que estan començant a ficar en París. Ara bé, ja els avise que han tingut detractors i detractores. Uns perquè no hi ha massa intimitat i les altres perquè només hi pot pixar el mascle de l'espècie. Supose que qui va per una gran ciutat, i l'apreta la pixera, agrairà poder amollar-la en eixos artefactes i descansar, encara que siga a la vista dels qui passen. Si en fiquen d'ús mixt jo, si fora dona, no acostaria el cul al comú mentre, majoritàriament, els hòmens siguen bruts i descurats. Millor adquirir un pisse-débout que és un aplic per a pixar dretes i còmodes en cabines públiques i locals poc nets; els de silicona, reutilitzables, els venen a 7,90 € i els d'un sol ús, es poden adquirir per internet, 2,70 €.
Per a necessitats majors ¡ca u panye!, com diuen per la Costera.

Publicat en Levante-EMV 16-11-2018
Related Posts with Thumbnails