divendres, 21 de febrer de 2020

Pseudohistòriadors i friquis


Passa sovint que un historiador aficionat entropessa amb una prova històrica però no sap què fer-se’n d’ella. O pitjor encara, pot manipular-la, tergiversar-la o, si cal, inventar-se-la. El frare franciscà suecà Amado de Cristo Burguera, publicà l’any 1921, Historia fundamental documentada de Sueca y sus alrededores. La publicació incloïa la imatge d’unes restes fòssils, presumptament humanes. La prova material, l’os, desaparegué, posteriorment, de les dependències municipals, com tants altres documents històrics i obres d’art.
Si, com assegurava Inocencio Carrión –paleontòleg, i el millor coneixedor del Plistocé valencià– en el seu moment les restes hagueren sigut estudiades per investigadors solvents es podria haver confirmat que aquell femur datava la presència humana en terres valencianes entre 1,3 i 1 milió d’anys. El pare Amado, però, vist el material, formulà dos hipotesi: que en la Muntanyeta dels Sants s’havien fet enterraments humans, sense precisar en quin moment, o bé que els havia portat allí «el horrible aluvión bíblico (Diluvio universal, que sucedió más de 4.000 años hace)».
A suggerència d’Inocencio vaig presentar una moció al Ple municipal per a protegir la bretxa a on estava el jaciment. Demanant una prospecció correcta i la recerca de restes que corroboraren o no eixa presència humana en Sueca. Vam topar contra la incomprensió dels polítics locals, fins i tot dels qui pareixien il·lustrats. Carrión, per la seua part, va publicar, abans de jubilar-se, el que ell coneixia del tema... i el temps va passant i la informació, conservada durant milions d’anys, cada volta serà més inaccessible. Mala combinació: historiador aficionat i polítics indolents que només actuen si el cas els pot fer creixer en vots.
Patim pseudohistoriadors i friquis, sense el candor del pare Amado, que per ideologia, ignorància, egotisme o diners, divulguen «estudis que defensen o argumenten idees controvertides basant-se en especulacions o bé en proves no del tot fiables, sobretot si pretenen legitimar algun objectiu ideològic de tipus polític, nacional o religiós». El llibre Pseudohistòria contra Catalunya. De l'espanyolisme a la Nova Història (Eumo Editorial), seria la resposta actual dels historiadors competents. En paraules de Vicent Baydal qui, amb Cristian Palomo, ha coordinat el treball de sis historiadors i filòlegs, cap dona, ai!, alcen la veu per a «desemmascarar les seues pràctiques i deixar ben clar que el que fan els seus pretesos investigadors no és història».

--> «És trist [es lamenta Gustau Nerín en El Nacional] que els historiadors professionals hagin de malgastar les seves energies i els seus recursos a rebatre teories realitzades per somiatruites o per manipuladors professionals». Més trist és que, quan el desficaci s'anteposa al trellat i les passions van per davant del coneixement i el sentit comú, només uns es vegen obligats a enfrontar-se i verificar o refutar el que els pseudohistoriadors interessadament i maliciosament propalen. Mentre que per la part «espanyola», els seus historiadors, resten afònics front a manipulacions històriques com les que fabrica Elvira Roca Barea per a empapussar les dretes espanyolistes. No els arrende les ganàncies, a Baydal i companyia, per demanar pau i trellat en una conflagració, incruenta però molt mediàtica, entre «Espanya» i «Catalunya», els arrearan pels dos costats.
Este article aparegué en l’edició impresa del Levante-EMV, del 21 de febrer de 2020

divendres, 7 de febrer de 2020

Posant al dia la Bíblia

La Xina tindrà la seua pròpia Bíblia

Hi ha qui opina que la Bíblia, com totes les coses que van destinades al gran públic, s’ha d’anar actualitzant permanentment. Han començat les autoritats civils de la Xina, que pensen fer-li certes mudes.
El que han decidit les autoritats de Pequín suposa un gran canvi d’actitud. ¿Recorden que el president Mao volia extirpar les religions? Ara l’objectiu és més subtil: «Cal crear una teologia amb fort caràcter xinés» ha dit Wang Yang, membre del Comité Permanent del Politburó del Partit Comunista de la Xina i responsable de temes religiosos. Segons Wang, «després d’una avaluació completa dels clàssics religiosos, s’hauran d’identificar els continguts que ho incomplixen i procedir a les modificacions que calga en la traducció al xinés». El Partit Comunista, oficialment ateu, reconeix cinc confessions religioses: budisme, taoisme, cristianisme (protestant i catòlic) i islamisme. A totes elles se’ls revisaran els texts i se’ls conduirà cap a una mena d’Església Patriòtica única. El Vaticà hi juga al possibilisme i va a mitges, el seu clero ha de comptar amb el vistiplau del govern xinés. Però, pasturar –més exactament pasterejar– 1.300 milions d’ànimes s’ho val, i que siga el que Déu vullga!
¿I qui farà l’adaptació de la Bíblia, l’Alcorà, i la resta de texts, al xinés posant-los d’acord amb els valors que predica el règim: «de la igualtat a la prosperitat, a l’harmonia i al patriotisme»? Ho faran funcionaris del Partit Comunista, els mateixos que afirmen «que [el partit] és més gran que Déu». Fabricaran prosa desproveïda de nervi i vida, segur!
Llàstima! Sempre he dit que la Bíblia adaptada per Dickens, amb un cert toc d’humor anglés, li faria guanyar lectors. Com ja va fer Mark Twain amb el Gènesi, Els diaris d’Adam i Eva, per exemple. També arribaria a un ampli públic una versió de la mà d’Emily Dickinson, gran lectora del llibre sagrat, que se’l repensaria da capo, des del Gènesi a l’Apocalipsi. I si volíem relats amb possibles adaptacions a Netflix, per a començar a entrar l’streaming en la Xina, ningú millor que Jane Austen; i en este cas podria continuar sent autora anònima, com en tot el que va publicar en vida. Però hi ha l’inconvenient que tots van morir fa molts anys i jo no sabria suggerir noms actuals que reeixiren en tal encomanda.
El poder sempre té la inclinació a escriure i manipular ell, també, el discurs de l’enemic i l’adversari. Per exemple, entre 1968 i 1990 actuà en els Països Baixos un grup maoista, partidari del comunisme xinés i albanés. El seu líder fou Pieter Boevé. El tal Boevé no era cap revolucionari, des de 1955 formava part dels servicis secrets holandesos. Boevé inclinà el grup pro-xinés, en connivència amb la CIA i enganyant als militants, a afonar el Partit Comunista Holandés –que en 1971 arribà a tindre el 63’76% del vot en algunes ciutats com ara Finsterwolde– atacar sistemàticament la URSS i relacionar-se amb la Xina i Albània per a conéixer de primera mà els seus plans per a Europa. El seu òrgan de propaganda, el setmanari De Kommunist, fou redactat íntegrament per agents del servici secret i obeïa a les estratègies de la CIA durant la «guerra freda».
No és que siguen comunistes, xinesos, o de la CIA, no, el poder no es cansa mai de controlar la ciutadania –confiada o desconfiada– per tots els mitjans possibles. I sovint no sabem ni qui està al front de la manipulació. L’avanç de la ultradreta no és un fenomen espontani. ¿Qui la porta del ramal?

Este article aparegué en l’edició impresa del Levante-EMV, 7 de febrer de 2020.
Related Posts with Thumbnails