divendres, 29 de novembre de 2019

Dones i supervivència

Joan Fuster i Fermín Rubio, retratats per Gabriel Cualladó.

Pere és pare d’un xiquet –set anys– i una xiqueta –de tres anys–, i acostuma a llegir-los, alternant-se amb la seua parella, un conte quan els té gitats al llit per a dormir. Els ha llegit tota classe d’històries i amb diversitat de protagonistes. Fa uns dies li llegia, al fill, un llibre diferent. Quan portava dos contes llegits el xiquet li preguntà: ––¿Totes les històries són de dones? ––Sí, fill, totes les d’este llibre són de dones, exemples de determinació i audàcia per a xiquets i xiquetes. Es tracta del segon volum de Contem històries de dones d’ací, Vincle Editorial, escrit per Rosa Roig i il·lustrat per Manola Roig. Si els contes per a dormir volen ser un pas cap a mons mai pensats, i un estímul excitant per a la imaginació infantil, res millor que incloure històries de dones valencianes relatades amb la convicció i la sensibilitat de Rosa i acompanyades de les formes i colors de Manola.
Cada dia et trobes dones que, amb moltes dificultats, caminen cap als seus horitzons, cada volta en són més i millors. Com ara Adhara Pérez, mexicana. De ben menuda li diagnosticaren la síndrome d’Asperger i un coeficient intel·lectual de 162, dos punts més que Albert Einstein i Stephen Hawking, ara amb huit anys ja cursa estudis universitaris en dos especialitats diferents. La revista Forbes l’ha elegit com una de les cent dones més influents de Mèxic. Adhara vol anar a la NASA, somia ser astronauta, i tot i que afirma que «li agrada la Terra a on podem sobreviure» ella voldria «anar a l’espai i colonitzar Mart».
Confiem que amb dones com Adhara o Greta Thunberg, una altra dona potent, la supervivència del planeta i de la humanitat puga ser una realitat.
Però, quan un ser com Donald Trump, i altres de pareguts, arriba a on ell ha arribat l’extinció és previsible i, fins i tot, és percebuda com a necessària. No ho dic jo, ho assegura un estudi de la Universitat d’Oxford publicat fa un mes en Scientific Reports. Davant l’eventualitat d’una catàstrofe global les persones enquestades preferien que no quedaren humans a què l’espècie deixara mostra sobre el planeta devastat. La «humanitat» se n’infot de la seua desaparició. ¡Fi de l’esperança que Prometeu els lliurà als humans! Ah, però, per contra, preguntats sobre què seria pitjor que totes les zebres s’extingiren o que en quedaren algunes, la resposta majoritària fou: que continue l’espècie. Uf!
Permeten-me que jo salve, almenys en esta columna, dos espècimens masculins de l’Albufera de València. Dos suecans, Joan Fuster i Fermín Rubio, retratats, en 1985, per Gabriel Cualladó dins del seu projecte «L’Albufera. Visió tangencial». Els he tornat a vore en l’exposició «Gent i llocs. Gabriel Cualladó en la col·lecció de l’IVAM», del Centre Cultural La Nau de la Universitat de València. Foren dos qualitats humanes ben diferents –Fuster, fràgil, urbà i esmolat per la paraula, Fermín, vital, ferm i campestre–, captades perfectament per Cualladó en la seua disparitat.

Publicat en el Levante-EMV, 29-11-2019

divendres, 15 de novembre de 2019

El temps de les cireres

Algú encara recorda, en París, en la manifestació de l'1 de maig de 2012 el temps de les cireres

En la novel·la El temps de les cireres, 1976, Montserrat Roig fa parlar un home i una dona sobre la mort i la vida. Diu ella «M’agradaria no morir-me mai» i ell li contesta «Doncs jo, el que vull, és no envellir. Si no faré com en Paul Lafargue», i provoca la pregunta d’ella: «Qui era en Paul Lafargue?». «En Lafargue era el gendre d’en Marx [li respon ell] i, li agradava tant la vida, que decidí de treure-se-la quan començà a sentir-se xacrós … En fer setanta anys es van injectar [ell i la seua dona] àcid cianhídric» i va deixar una carta adreçada als vius per si volien tenir-ho en compte en els seus dies de decrepitud: «Sa de cos i d’esperit, em mato abans que la cruel vellesa em tregui un a un els plaers i les joies de l’existència i que em despulli de les meves forces físiques i intel·lectuals…». Lafargue acabava la nota amb els visques de rigor al comunisme i al socialisme. Ella, confusa, dubtava que això poguera passar ara. El xicot li precisà «no veig per què el desig de plaer i el desig de canviar el món han de ser d’una altra època!», i la xica, desconcertada, callà.
Els títols dels llibres de la Montserrat són bonics, senzills i aclaridors. He triat el text que parla de Lafargue, i les seues idees sobre la vida i la mort, perquè el veig molt relacionat amb el títol. M’explique. És, a parer meu, un homenatge de l’autora a la revolució que coneguem com la Comuna de París i a la necessitat i vigència del «desig de canviar el món». Li dona entrada a Lafargue perquè fou un dels caps dels socialistes, un comunard important –l’autor socialiste més llegit, va escriure El dret a la peresa– que cantaria, com tots en París, el popular cantable del seu amic i camarada, Jean-Baptiste ClémentLe temps des cerises. La cançó no té cap missatge revolucionari, però els revoltats la feren seua i li transmeteren el sentit de la seua lluita: «J'aimerai toujours le temps des cerises: / C'est de ce temps-là que je garde au coeur / Une plaie ouverte!».
Molts anys després, cantada per 
CharlesTrenet, fou un himne contra l’ocupació nazi de França. La cançó encara mantenia força i calor en les veus d’Yves Montand Nana Mouskouri prèvies al Maig del 68.
Montserrat Roig –que faltà un dia 10 de novembre ara fa 28 anys– va deixar escrit que «per voler el temps de les cireres cal tenir fe que un dia arribarà».
Mentrestant, al govern que eixirà de les votades del diumenge passat –¡perquè n’eixirà un de progressiste, eh!–, només li demane que la primera llei que porte a l’aprovació del Congrés dels Diputats siga sobre el dret a una mort digna i civilitzada: la despenalització de l'eutanàsia. I després, en tirereta, totes les que puguen millorar la vida de les persones.

Publicat en el Levante-EMV de 15-11-2019

divendres, 1 de novembre de 2019

El vot egoista

D'esquerra a dreta: Joan Baldoví, Tonico Sancho, Salvador Vendrell, Américo,
Juanito el d'El Ràpit, Milio Cona i Miquel Llàcer. Foto: Vicent Ferri

Milio Cona és un dels personatges singulars de Sueca. Durant els anys de la Transició ens va il·lustrar les nostres tertúlies del Bar Ràpit amb resums del Blanco y Negro –quan era el suplement dominical del diari ABC– i sentències sobre els fets més diversos. Sempre partia de la base que la humanitat ha sigut és i serà grossera, egoista i falsa. Ell, com aquell personatge de Baroja, sabia que «todos los móviles de la vida son egoístas y bajos». Quan desfeiem la moleta, i tots aquells joves males pells ens n’anàvem a dormir, Milio, que ens doblava l’edat, encara feia una volta nocturna pel poble. Quan publique les seues memòries –que ja les té escrites– sabrem si aprofitava la nit per a madurar noves sentències, per a divagar sobre la noblesa europea o dialogar amb ecoanarquistes com Élisée Reclus, o...
Fa molts anys que em va fer notar que «cap criatura és comunista». Hui, després de vore envellir familiars i coneguts, afegiria que les persones majors tampoc no ho són. En realitat naixem i morim, majoritàriament, conservadors i egoistes. I entre l’alfa i l’omega de la vida quan només atenem a necessitats purament biològiques som de dretes i sols per l’elaboració cultural, contra la dreta espontània que ens habita, ens transformem en esquerra i solidaris. Tot i això, encara ens sorprén la reacció biològica de dreta: l’egoisme i la falta d’empatia.
Una mostra personal. A principis dels anys noranta del segle passat, tractàvem de trobar una solució raonable a la vella i deteriorada caserna de la Guàrdia Civil de Sueca i els regidors féiem propostes. Resumint: invertir en restaurar un edifici vell o fer-ne un de nou. Els de l’esquerra testimonial érem partidaris de cedir el terreny i que la Direcció General de la Guàrdia Civil –amb Luis Roldán al front– construïra una caserna sense vivendes. Un lloc a on anirien els guàrdies a treballar i en acabant cap a casa. A mi la «Casa-Cuartel» em pareixia que absorbia tot el temps del guàrdia –en un espai que concentrava treball, oci i família– sempre controlat pels superiors. El representant de la dreta va botar com si tinguera un moll en el cul: «¡Ni pensar-ho, i que es fiquen a viure al costat de ma casa i li posen una bomba». Em vaig quedar molt parat. Aquell paio solia anar a la caserna a celebrar el dia 12 d’octubre, la Hispanidad, i supose que cridaria «¡Viva la Guardia Civil!» Que «viva»? Sí, però lluny de sa casa no siga cosa que...
¿Què votarà, majoritàriament, el poble sobirà el pròxim 10-N? Si se sent amenaçat, encara que no tinga motius, votarà dreta. Si preval el desig d'un progrés equitatiu votara l’esquerra que tinga un projecte de futur adient.
Si l’esquerra a qui vosté donà el vot l’abril passat se li ha quedat en aigua de tramussos, ara pot fer com jo: canvie el vot, i que ens deceba un altre tan d’esquerres o més que l’anterior. ¡A vore si ara, però, l’encertem!

Publicat en el Levante-EMV, 1-11-2019
Related Posts with Thumbnails