divendres, 16 de novembre de 2018

Dimoni o urinaris

El dimoni de Lübeck, paregut al de Segòvia

En Suïssa vaig viure amb valencians que treballaven en la construcció. Un dia s'encetà una discussió sobre si s'havia de dir 'despús-demà' o 'después de demà' i encara deuen estar desburgant-ho. Un episodi paregut conta el pare Mulet, ¡en el segle XVII! Un sabut volia que les monges recitaren el salm correctament en llatí: Quam dilecta tabernacula. Elles, però, estaven encabotades en dir «Candileta tabernacula» i feren votacions. Creient que els canvis eren cosa de Banyeta, votaren que seguirien dient Candileta: «com sempre s'ha fet sempre es farà. / Puix candileta i al llit!» perquè «si en un convent / al dimoni han dit tinyós, / dir-ho totes és forçós» sentencià la superiora.
Coses pitjors li han dit i li diuen, li han fet i li fan, al dimoni.
Ara mateixa hi ha una forta discussió sobre si s'ha de ficar o no una escultura del diable en les immediacions de l'aqüeducte romà de Segòvia, «cuya puente la hizo el diablo en una noche» diu la llegenda. El consistori municipal d'esta població castellana aprovà que «Una escultura del diablo presidirá la calle de San Juan» tal com titulava en portada El Adelantado de Segovia justament el dia de la festa grossa local a sant Fruitós. Li han encarregat l'obra a l'artista polifacètic José Antonio Abella Mardones –de Burgos i ara metge en Segòvia– que cobrarà d'un espònsor generós i no de l'Ajuntament. Els partidaris de ficar-la argumenten que altres ciutats en tenen, Madrid, Lübeck (al costat mateix de la Marienkirche), en Arequipa (Perú) dins de la catedral, en l'església de Rennes-le-Château i en el Japó i la Xina tantes com en vulgues. Els detractors, que sempre es referixen a «la estatua para gloria y honra del Maligno», no la volen perquè no creuen que tinga cap atractiu turístic i per a les continuades glopades de turistes «lo más perentorio –en vez de correr a ver al Maligno al final de San Juan– lo que quieren es encontrar unos evacuatorios públicos dignos donde poder evacuar sus necesidades» opinava algú en El Adelantado. Mira tu, ¡una proposta constructiva!
Podrien ser urinaris ecològics com els uritrottoir que estan començant a ficar en París. Ara bé, ja els avise que han tingut detractors i detractores. Uns perquè no hi ha massa intimitat i les altres perquè només hi pot pixar el mascle de l'espècie. Supose que qui va per una gran ciutat, i l'apreta la pixera, agrairà poder amollar-la en eixos artefactes i descansar, encara que siga a la vista dels qui passen. Si en fiquen d'ús mixt jo, si fora dona, no acostaria el cul al comú mentre, majoritàriament, els hòmens siguen bruts i descurats. Millor adquirir un pisse-débout que és un aplic per a pixar dretes i còmodes en cabines públiques i locals poc nets; els de silicona, reutilitzables, els venen a 7,90 € i els d'un sol ús, es poden adquirir per internet, 2,70 €.
Per a necessitats majors ¡ca u panye!, com diuen per la Costera.

Publicat en Levante-EMV 16-11-2018

divendres, 26 d’octubre de 2018

Cap a Ítaca


En el principi algú va escriure, en idioma accadi, sobre fang, una història. Era la primera història escrita, l’Epopeia de Guilgameix (o Gilgameš), fa d’això uns 4.700 anys.
Després s’han escrit altres històries, la Bíblia, l’Alcorà, igualment anònimes, que li deuen trossos de trama i ordit. Tampoc no sabem amb certesa l’autor de la Ilíada, ni el de l’Odissea, que atribuïm a Homer. Els qui vingueren després ja repetien, interpretaven o enredraven les històries al gust del seu temps. D’això ara en diuen plagi. Sense ser exhaustiu, han plagiat: Virgili, Dant, Jaume Roig, Cervantes, Shakespeare, Stendhal, Diderot, Valle Inclán, Eco, Josep Pla, entre moltíssims altres més.
No sabem de cap càstig diví als plagiaris, ni tampoc cap condemna a l’Infern per part de Dant en la seua Divina Comèdia. En un principi l’únic càstig fou fer passar vergonya a qui gosava copiar sense demanar-li cap contrapartida o regalia. Al remat, «tout le monde imite», va dir Louis Aragon, condescendent, quan ja el capitalisme havia establit el © copyright —a partir de l’aparició de la impremta i la comercialització de còpies— com a defensa dels drets de l’impressor-editor.
En la línia de «tot el món imita» ha aparegut un grup d’escriptors espanyols que renuncien, ja d’entrada, a l’estricta originalitat en la seua obra per a escriure imitant l’estil i les maneres del seu autor, o autora, preferit. L’any passat publicaren el seu manifest fundacional, Los escritores plagiaristas, defensant la còpia com una nova forma d’originalitat i discutint la figura de l’autor. Són gent jove i potser no han sentit parlar de la conferència de Michel Foucault «Què és un autor» ni de les teories estructuralistes, Roland Barthes, sobre prescindir de l’autor original. Ja m’agradaria a mi tornar a la meua joventut i rellegir aquelles sublims collonades. Estos xicots acabaran treballant de negres per al famós a qui plagien, ¿què vos jugueu?
Personalment estic expectant, a vore què queda després de fer fotocòpies de fotocòpies de fotocòpies. I, com diu Joan Fuster, «I si el Dant i Shakespeare, si Virgili i Stendhal —i tants més!— han pogut ser acusats de plagiaris, i amb raó, ¿no serà que el plagi és menys ‘pecaminós’ del que ens imaginem?». ¡Ahí volia jo arribar! I m’explique.

A punt de jubilar-me els meus companys i companyes del treball m’han sorprés amb un regal de comiat: un socarrat. Hi han tallers que te’ls fan per encàrrec, a un, dos o tres colors i tries el motiu clàssic que més t’agrada. En el meu un barco, de vela llatina, com volent recordar-me que encara estic en la travessia cap a Ítaca. Han afegit una llegenda: «Vicent Ferri és la mesura de totes les coses». —T’hem adaptat l’aforisme de Fuster —em va dir el més comboiant. —Que ell se’l personalitzà —li vaig dir— d’una frase de Protàgores. Adaptem, com sempre, el que hi ha per als nostres propòsits i afanys. Em complau que m’hagen encertat el regal, participe de l’escepticisme i relativisme de tots dos autors.

Publicat, Levante-EMV, el dia 26 d'octubre de 2018

divendres, 12 d’octubre de 2018

Cossos d'estiu

                                The Angels Dance
Zaratustra, en la reinterpretació que va fer Friedrich Nietzsche, diu «en altres temps l’ànima mirava el cos amb menyspreu: i llavors este menyspreu era la cosa més elevada: ella volia el cos flac, lleig, famèlic. Aixina pensava escapolir-se’n del cos i de la terra», però vist que este estiu hem pogut contemplar com el cos es mostrava ple, bonic, assaciat, ubic i gloriós, hem de concloure que si no ha vençut la terra tampoc no s’ha imposat la seua negació.
Enguany hem pogut presenciar i disfrutar de la festa que li fan els Baul al seu gurú Fakir Lalon Shah en Bangla Desh, part de l’antiga Bengala, terra de la qual els natius diuen que és «un infern ple de benediccions». La secta proclama, diverses voltes cada any, el seu panteisme corporal: el cos humà és el lloc de totes les veritats i amb el sexe és el centre de la vida. Les seues cançons i els seus balls aixina ho conten.
En agost, puntualment, s’han mostrat els cossos nuets, en la desapassionada Suïssa. Zuric ha acollit el Festival Body and Freedom que començà fa tres anys en Biel/Bienne. Amb una durada d’entre 3 i 15 minuts van apareixent i desapareixent, per places i carrers, cossos que es despullen, mostren la seua força, la seua fragilitat o una palpable vulnerabilitat, davant d’un cercle de gent que passeja i es para a mirar. El festival és itinerant, quedaria perfecte al costat de les escultures de Miró en la Marina de València. No?
En la Mostra Internacional de Mim de Sueca, com cada any pel setembre, contemplàrem com feien contorsions uns cossos a 18 metres del terra sobre una perxa que cimbreja. Són The Angels Dance que te tenen captiu durant quinze minuts amb el cor en un puny.
Què no farem pel cos, al cos i amb el cos! Conten que les dones de Nàpols pujaven nuetes als terrats a prendre banys de Lluna per a fer créixer els seus pits. Ara hi ha un culte molt sofisticat al cos en les societats líquides, però en altres moments tindre cura del cos era una obligació: els centurions romans es feien la manicura i es depilaven les cames abans de cada batalla.
Jusapol, associació de policies i guàrdies civils, esperà a l’estiuet de sant Miquel per a fer la seua performance pels carrers de Barcelona. Preguntes: ¿Anaren humilment, amb mitges senyeres, per a exigir als catalans que afluixen la seua part de l’augment de sou que demanen? ¿Per què van amb la bandera bibarrada espanyola a commemorar la violència de fa un any contra aquelles gents, volen el premi Nobel de la Pau? Més preguntes, que no contestaran, com les que li va fer Juan Nieto Ivars, en À Punt a una representant d’eixa associació. A l’exhibició barcelonina dels cuerpos, com la d’eixe espècimen que hem vist per internet amb tricorni al cap, vestit amb retalls de roba de gala i un piu de goma entrecames, no se sumaren els sindicats.
Cossos d’estiu!

Levante-EMV 12-10-2018

divendres, 28 de setembre de 2018

Vandalisme


En la meua ciutat, en la vostra o en Paterna, hi ha gent que passaria per normal –fins i tot un poc pansida– que maltracta amb molta contundència el nostre entorn urbà. Són gent per civilitzar, que es lliura a comportaments vandàlics contra el mobiliari urbà.
La paraula ‘vandalisme’, que segons el savi Joan Coromines és invent francés, fou un mot creat per a vituperar els destructors de tresors religiosos, recordant el saqueig de Roma pels vàndals l’any 455. Però, com bé sabem, no tot el vandalisme actua contra les manifestacions artístiques religioses.
Joan Fuster, en plena batalla de València, estava convençut que tard o d’hora apareixerien escamots de vàndals ignorants retocant escuts quadribarrats amb blau per a ‘actualitzar-los’. Feia brometa, el meu conterrani. Fou més senzill, quedà escrit en l’Estatut d’autonomia que les barres no onejarien soles en cap lloc i aquelles que, pintades o en pedra, havia respectat la història es quedarien, com les havien deixat feia segles, allà a on havien estat sempre.
¿I hui, què fan els vàndals actuals? S’han diversificat. Tant que l’Acadèmia Valenciana de la Llengua ha actualitzat i completat la definició de ‘vandalisme’. Queda ara aixina: «Destrucció de béns públics o privats, per diversió, per gust pervers o per pura ostentació de força». Perquè hi ha gent que es divertix anant per les nits al jaciment iber de Kelin, en Caudete de las Fuentes, a fer mal per fer mal. També hi ha la perversió religiosa que demana als seus fanàtics enderrocar edificis i cremar llibres de Timbuctu, la ciutat quasi mil·lenària de Mali. Com hi ha Turquia que usa la força i envia el seu Exèrcit a assolar els barris emmurallats d’Amed, la capital kurda –declarada patrimoni de la humanitat per la UNESCO– per a deixar clar qui mana en una ciutat de predomini kurd.
Sense anar tan lluny, en Paterna hi ha vandalisme i el volen acabar. La iniciativa d’esta ciutat de l’Horta consistix en ficar rètols a tot el mobiliari urbà de mides proporcionals al seu tamany i de formes i colors diferents. Explicitant el nom de l’objecte, per a què s’ha de fer servir i quin cost, sense IVA, té per a l’Ajuntament. Una paperera costa 60 euros; un senyal que advertix que no és el lloc per a cagar els animals, no humans eh!, i que a més han d’anar lligats, ix per uns 100 o 120 euros; un contenidor de fem se’n va als 1.100 euros. El més car de tot és un parc infantil complet, anomenat la Formiga, amb un cost de 4.600 euros. L'objectiu d'esta iniciativa, diuen les autoritats municipals, és que els veïns i veïnes puguen conéixer el preu de les coses perquè aprecien el seu valor i, d'esta forma, col·laboren en la seua protecció, bon ús i manteniment.
No ens fem il·lusions, possiblement sabent el cost de cada objecte la reacció del vàndal siga esta: per què perdre el temps cremant una paperera de 60 euros podent cremar un contenidor de 1.100.
Publicat en Levante-EMV, 28-9-2018

divendres, 14 de setembre de 2018

Emojipaella



Emojipaella



«En un principi fou l’arròs. A l’arròs se li atribueix un origen meravellós. No debades els antics  llibres sagrats diuen que l’arròs fou la creació d’un déu» diu Josep Piera en El llibre daurat. La història de la paella com no s’ha contat mai. El primer bri d’arròs, un dels aliments primordials, aparegué per la voluntat pòstuma de la deessa Retna-Dumila, morta per Xiva el déu destructor. En una altra història dels aliments el déu és més procliu al blat. Acaba de condemnar les seues criatures, Adam i Eva, a treballar per a menjar i els ho diu aixina «menjaràs el pa [de blat] amb la suor del teu front», Gènesi (3,19). Pense que, si el déu del blat realment els volia castigar, els hauria d’haver ficat a cultivar arròs que exigix moltíssima més faena, i per tant més suor, que no el blat. Bo!, deixem eixes disquisicions divines.
Segons un fullet de propaganda de la Generalitat valenciana l’arròs es cultiva en el nostre país des de fa més de mil anys. Els últims 58 d’eixa pila d’anys es ve celebrant el Concurs de paella valenciana de Sueca, que ha passat per quatre èpoques i modalitats de competició fins a arribar a l’actual que és professional i internacional.
Qui vulga participar i conjuminar el gra diví en la divina paella rep de l’organització els productes que pot ficar-hi: arròs de Sueca; oli d’oliva; caragols, però no uns qualsevol sinó vaquetes; garrofó, tavella i bajoqueta de trencar; tomaca; una cabeça d’alls; un paquet de safrà en brins i safrà molt; pebre roig dolç; pollastre especial i conill sense indicar si és o no especial. I per acabar, uns pessics de sal i, el més important, aigua... de Sueca. Element important l’aigua, en les primeres edicions no era de la ciutat arrossera sinó dels pous de Corbera que abastien esta població.
El pròxim diumenge dia 16 de setembre podeu comboiar-vos i acudir a Sueca a vore com les fan professionals internacionals. Per a fer la convocatòria, entre amics, coneguts i saludats, podeu fer servir el corresponent emoji. Gràcies a una coneguda marca d’arròs i al meu paisà Eugeni Alemany, que té bona mà per a posar lloques, Unicode 9.0 va incloure la seua proposta d’emojipaella en Emoji 3.0. Eugeni i companyia enviaren un dibuix esquemàtic, però ben explícit, d’emojipaella, ¡fins i tot es veu el socarrat! La llàstima és que cada plataforma –Apple, Google, Microsoft, Samsung, WatsApp, Twitter, Facebook, EmojiOne, Emojidex– l’ha adaptat al seu propi estil i semblen paelles per a guiris, d’eixes que fa oix només de vore-les dibuixades. Per acabar-ho d’afinar, Unicode, li ha ficat un nom insuls: Shallow Pan of Food. ¡La deesa de l’arròs els castigarà per això! Fem-li un favor a la paella, al Concurs de paelles de Sueca i a Retna-Dumila i no usem els emojis més desllavassats.
Jo, avise, he decidit ignorar tota convocatòria de paella que m’arribe des d’un Samsung, és l’emoji més repulsiu de tots.

Publicat en Levante-EMV 14/09/2018

dissabte, 24 d’agost de 2013

Amado Granell, el primer "libérateur" de París

Republicans espanyols entren a París,
un d'ells amb el puny en alt

Segons els llibres de text, de les escoles franceses, el dia 25 d’agost de 1944 fou alliberat París de l’ocupació armada de les tropes alemanyes. Segons les cròniques oficials, les celebracions –els reportatges i les pel·lícules americanes– així va ser. Però la gran veritat, indiscutible, és, com sol ser en molts moments històrics, una de ben diferent.
Després del desembarcament aliat de Normandia, les ordres de Hitler per als milers de soldats alemanys de París i els seus voltants eren clares: destruir ponts i monuments, reprimir durament qualsevol alçament popular i combatre dins de París fins a la mort. La idea d’aquell dement era convertir la ciutat en una mena d’Stalingrad i mantindre ocupades a moltes de les divisions aliades que avançaven a bona marxa cap a les fronteres alemanyes.
La resistència, Forces Franceses de l’Interior, i la població en general s’havien alçat i combatien com podien amb poques armes i molta bona voluntat, però no podien mantindre les posicions –quasi mitja ciutat– contra els prop de 20.000 alemanys armats que esperaven l’arribada d’una divisió de reforç.
Les forces americanes no tenien prevista una entrada imminent, per més que elements de la resistència els ho demanaven. Passant per damunt de les ordres del general americà Gerow, el general Leclerc –Philippe Leclerc de Hautecloque– envià el capità Dronne amb la seua companyía –coneguda com la Nueve perquè la majoria dels seus components eren espanyols republicans– la 9e Compagnie du Regiment de Marche del Tchad a reforçar les Forces Franceses de l’Interior.

La Novena
Tal com ara sabem “Le soldat républicain espagnol Amado Granell est le premier « libérateur » à être reçu dans l'Hôtel de Ville par Georges Bidault, président du Conseil national de la Résistance. La 4e division d'infanterie américaine entre par la porte d'Italie le 25 août 1944” [Vídeo recuperant la memòria del fet]. Encara van morir, però, moltes persones més abans que el general alemany Choltitz rendira la ciutat en “la gare de Paris-Montparnasse”.
En una entrevista que li feren al tinent Granell, este valencià de Borriana, manifestà « Aujourd’hui, je puis dire que l’avant-garde de la division Leclerc, qui se trouvait alors sur la place de l’Hôtel de Ville, était seulement composée d’une section de chars, deux sections de véhicules blindés et d’une section du Génie. Total, 120 hommes et 22 véhicules. Quelques-uns de ces véhicules blindés portaient les noms de : Madrid, Don Quijote, Guernica, Guadalajara, Teruel, Santander, Brunete... » i així ho ha recordat el coronel francés Gaston Laroche i ho ha publicat en un llibre Evelyn Mesquida.

El tinent Granell, amb prismàtics,
cap a l'alliberament de París
Aquells vehicles blindats, tipus eruga, que entraren a París, amb uns noms tan units a la guerra contra el feixisme espanyol, portaren fins allí uns veterans de la guerra civil espanyola anomenats Amado Granell, Bamba, Germán Arrúe, Martín Bernal, Fàbregas, Montoya, Moreno, Camons, Gualda, Lozano, Royo, els germans Pujol, Carapalo, el Gitano, Morillas, José Cortés, Antonio Llordens, Juan BenitoEnrique Jiménez, David Ramon Etorit, Calero, Faustino Solana, Pedro Valero, Pablo Garcia, Daniel Hernández, José Ortiz-Barrionuevo, José Enguidanos… i molts més dels quals no sabem ni el nom ni el cognom. Alliberat París, molts d’ells anaren a traure familiars dels camps d’internament del Rosselló i altres continuaren lluitant en Alsàcia, fins alliberar Estrasburg, i per la ruta del Rin fins arribar a Berchtesgaden fins el final de la guerra el 8 de maig de 1945. Allí deixaren la pell, alliberant pobles i països esperant que els aliats acabarien a continuació amb “tots” els règims feixistes.

Els últims de la Nueve, 2004, foto EFE
Alguns que no caigueren en el front de guerra van continuar esperant-ho, com el tinent Granell que l’any 1972 tingué la mala sort de morir en un accident de trànsit en Sueca.
Enguany el diumenge 25 d’agost hi haurà les celebracions habituals de l’Alliberament de París i, a més, un homenatge a tots els espanyols que hi participaren. La iniciativa d’Amical des Anciens Guerrilleros Espagnols en France - FFI serà en el cementiri de Pantin, davant la tomba de Ramón Barón Carreño, mort el 19 d’agost de 1944 durant l’aixecament popular parisenc. L’Alcaldia de París amb l’AAGEF - FFI s’han citat on hi ha les plaques commemoratives dedicades a la Columna Dronne a les 16 h.

dimecres, 3 de juliol de 2013

Quan les papallones canviaren el món

Au del paradís i papallona

Quan Edward Lorenz analitzava allò que popularment es coneix com l’efecte papallona –es a dir, que petites variacions en les condicions inicials d'un sistema dinàmic poden produir grans variacions en el comportament del sistema a llarg termini–, cap a 1963, no podia pensar que no sols l’aleteig d'una papallona pot provocar canvis sinó que, fins i tot, la seua sola presència pot explicar la desaparició dels dinosaures terrestres.
Abans i tot que Jurassic Park els posara de moda, ens havien dit, i trobàvem raonable, que un meteorit o una explossió en cadena dels volcans van acabar amb aquelles immenses bèsties en el Cretaci. Sabíem que aquella catàstrofe natural havia deixat pas al predomini dels mamífers, es a dir nosaltres i les nostres bestieses. Ara, però, apareix un tal Brian Switek i gira cap per amunt tot el que crèiem ben establert, rebutjant una part d’eixe relat.
Switek no és un bufanúvols més, entre tants i tants com en prosperen en revistes i programes televisius nordamericans, no! L’autor de My Beloved Brontosaurus, publica en la revista Smithsonian i passa per ser un escriptor i un científic freelance especialitzat en l'evolució, la paleontologia i la història natural.
En el seu llibre ens explica la seua teoria: l’extinció dels dinosaures fou provocada per les papallones. Oh! Sí, eixe minúscul animalet li disputava el menjar als dinosaures vegetarians i per efecte dominó també deixà sense menjar als carnívors.
A partir de la teoria d’Switek comprendrem millor l’evolució dels humans, i de les aus, i el nostre lloc a la Terra. També haurem de matitzar, potser, algunes idees consolidades sobre les papallones,

-Papallona encisadora,  

         jo, lleugera i voladora

com la mostra, per exemple, Josep Carner en el seu Bestiari.
Related Posts with Thumbnails