divendres, 20 de setembre de 2019

Carabasses

Carabasses en l'Everest. Il·lustració: Nepali Times

Marc és un jove agricultor de Cullera que té un compromís personal, i molt fort, amb la seua professió. Enguany ha implantat la festa del «Tall de la carabassa», la primera collita del fruit de la carabassera en el terme cullerenc. Part de la campanya li la fa el seu pare, l'escriptor Manuel Joan i Arinyó, tot siga dit. Només en el camí del Pont de Polit ha treballat enguany tres camps que estaven perduts. Per a l'ocasió, i per a estimular l'agricultura, les autoritats li feren un bon netejó al camí –que és un tram de la senda PR-CV-336. Com que a més és un agricultor jove i usuari de les xarxes, «agroinfluencer» li diu un amic, no para de penjar vídeos reivindicant les genuïnes virtuts agropecuàries amb una certa dosi de conya.
En cada intervenció, l'agroinfluencer contesta a dos o tres temes d'actualitat, com ara a les veganes de les gallines, o als ciclistes finolis «que van amb malletes apretades que pareixen croissants». L'últim, coincidint amb l'acabament de la campanya de la carabassa, el dedica «al iaio del Mondúver, al Cristalero i al Jaki Xan». Però la major crítica li la fa a un amic seu, Aaron, que vol anar-se'n dos mesos al Nepal a escalar l'Himalaia, «si vingué a collir creïlles i no durà ni mig dia» diu Marc desaprovant-ho. Per a ell doblar el llom collint carabasses és el millor esport possible… i barat.
En això del turisme a l'Everest li done tota la raó. ¿Recorden vostés la foto d'una cua d'escaladors que volien arribar a fer el cim, passant pel mateix lloc que sir Edmund Hillary i el Sherpa Norgay Tenzing passaren en 1953? La penjà en Instagram, el passat mes de maig, Nirmal Purja, militar i alpinista nepalí, i immediatament es va fer viral arribant a ser portada del The New York Times. Curiosament, són pel·lícules com Mal de altura o el documental Everest les qui han estimulat el turisme al cim del vell Pic XV quan haurien d'haver provocat tot el contrari: dissuadir els aficionats. Si tenim en compte que la contemplació del paisatge des del cim costa entre 25.000 i 100.000 dòlars, viatge a part, que alguns d'ells moriran en l'intent i la immensa majoria patiran, per la mateixa inexperiència i l'aglomeració, moltes penalitats, només podem pensar que eixes persones estan mal de la carabassa.
Pitjor estan uns dos milions de desficaciats que s'han apuntat a la quedada Storm Area 51, They Can't Stop All of Us, convocats en féisbuc fa uns mesos pel jove Matty Roberts, que ja ho ha desconvocat, per tal d'alliberar els extraterrestres captius en la base Area 51 en el comtat de Lincoln, Nevada, EUA. Hui és el dia, 20 de setembre, alguns dels friquis més carabasses s'acostaran i muntaran un circ. Altres s'ho miraran des de Las Vegas, la cervesa Bud Light els ha patrocinat una atracció alternativa, i els més convencionals s'apuntaran a la canònica excursió a l'Area 51 per 189,06 €.
¡Món de carabasses!

Publicat en el Levante-EMV, 20-9-2019

divendres, 6 de setembre de 2019

Infrafinançament i despoblament

Mapa d'autonomies receptores de contractes de treball i d'emissores. Font: SEPES, dades de 2018

En juliol he visitat, poble a poble, la comarca aragonesa que vertebra el riu Matarranya –i he nadat en cada bassa, toll, rebals o assut disponible– i m'he trobat com a casa, allà dius bon dia en valencià i la gent del país contesta bon dia en lapao, ¡i ens entenem! ¿Tinc jo el do de llengües de sant Vicent Ferrer? Que va! La cosa és molt més prosaica. En realitat la gent de la comarca del Matarranya parla cada dia el que els estudiosos de la llengua diuen «valencià de transició», ¡milacre resolt! Però, com que les dretes espanyoles, en l'Aragó, s'inventaren la «lengua aragonesa propia del área oriental, LAPAO» eixe és, oficialment ara, el nom de la llengua que parlen en tota la franja oriental aragonesa –mentre no la puguen fer desaparéixer s'entretenen creant conflictes, com en este cas inventant-se un circumloqui per a no dir el glotònim correcte.
Rodant per la contrada he trobat l'empremta dels poblats prehistòrics, els castells i fortaleses d'una zona que fou frontera, bonics palaus i llotges, i pobles poblats i molt cuidats. S'han invertit diners en consolidar el seu patrimoni i la gent que hi habita. Això no es veu en les poblacions de l'interior valencià. El que ha robat i balafiat la dreta local i el pèssim finançament que hem patit ho ha impedit.
És per això que m'encén la sang que un personatge com Marcos de Quintos –de Ciudadanos, a qui podríem ubicar en la dreta sociòpata– llance missatges en les xarxes, fanfarró i bafaner, oferint lliçons d'economia al nostre Consell i lloant la baixada d'imposts del govern de Madrid. ¿Quin seria el balanç de govern de la dreta madrilenya sense el centralisme econòmic, sense la capitalitat que crea un remolí d'atracció empresarial i funcionarial, sense una legislació fiscal que fan de Madrid «un paraíso fiscal» amb un «dumping fiscal» insolidari –paraules de Susana Díaz fa dos anys–, sense absorbir recursos d'altres autonomies per economies d'escala? Una cova de lladres, i ja hauria pagat el seu mal govern, els seus robatoris i balafiaments i possiblement algú més net governaria allí evitant que Madrid siga un vèrtex centrípet insolidari i depredador de recursos humans i econòmics (unes males polítiques que van incrementant el despoblament de l'«España cerealista», i ara ja comença a incidir també en el nostre País. Feu-li una ullada a l'informe de l'Observatorio de las Ocupaciones Contratación y movilidad geográfica de los trabajadores de España 2019: «el saldo neto de Madrid, con casi 245 mil contratos, supera los saldos acumulados de las otras seis comunidades receptoras de contratación»).
I encara pot empitjorar si els governs autonòmics de les dretes, Andalusia, Castella i Lleó, Múrcia o Galícia, apliquen la recepta màgica madrilenya d'abaixar imposts. Si ho fan s'hauran d'incrementar les aportacions i restar ingressos tant del nostre País com d'altres autonomies mediterrànies que ja estan infrafinançades i esquilades. ¿Ho consentiríem? Sé la resposta, però vullc pensar que no seria la de sempre.

Publicat en el periòdic Levante-EMV de 6-9-2019

divendres, 5 de juliol de 2019

Mentires i oblits


L’infrafinançament valenciana explicada allà pels anys 90

Mentires
En les eleccions del 15 de juny de 1977 ja es van utilitzar a discreció les fake news en València. Propalada per la primera encarnació «democràtica» dels franquistes, Alianza Popular (AP), evolucionada posteriorment cap a l'actual PP, teníem esta perla: o ens votes a nosaltres o «el dia 16 deixaràs de ser valencià, seràs català». Ni ells manaren ni ningú ens va fer administrativament catalans, però el rum-rum tabaquet de fum encara roda i no fa riure!

Oblits
Ací governaren l'autonomia els socialistes. Sobre la creació i consolidació de l'autogovern vegen el llibre de Benito Sanz La creació de la Generalitat Valenciana, l'etapa socialista (IAM-CVEI, 2019) que fa uns dies es va presentar amb la participació de l'actual president, Ximo Puig, i l'expresident Joan Lerma. Em va sorprendre que Lerma respirara per la ferida i es queixara, ara mare!, de l'infrafinançament que patí mentre governà. Molt més em va sorprendre que el president Puig, que ja era diputat en la primera legislatura autonòmica, no entrara en el tema tot i que és l'objectiu del govern del Botànic II.
A principis dels anys 90 entre tres férem la campanya 'Que no et deixen sense res' a favor dels concerts econòmics per al País Valencià. Amb poquíssims recursos conseguírem explicar l'infrafinançament del nostre autogovern i les bondats del concert econòmic amb l'Estat. Vaig dedicar uns quants mesos a fer reunions tuperware en casa i a rodar pel País. Amb un reproductor de vídeo i una tele anava pels pobles explicant que cada espanyol pagava 100 pessetes i li'n tornaven 115 i un valencià en pagava 100 i li'n tornaven 75. Es va fer d'arrapa-fuig, ja ho sé, però s'entenia perfectament que, com diu Germà Bel, els valencians «Són, com a col·lectiu territorial, els més estafats del Regne d'Espanya!». D'allà cap ací ja han aparegut molts estudis que analitzen el cas d'infrafinançament valencià, com ara el molt recomanable de Vicent Flor Societat Anònima. Els valencians, els diners i la política. I tenim, a més, cada dilluns l'amonestació regular de Gregorio Marín, en estes mateixes pàgines, per l'alegria en la despesa autonòmica sense el corresponent finançament.

Mentires
Dissabte passat, en el Posdata, Joan Carles Martí entrevistava José Luis Villacañas amb motiu de l'aparició del seu llibre Imperiofilia y el populismo nacional-católico (Lengua de Trapo, 2019). Ja el tinc entre mans, després de recórrer vàries llibreries de València. En ell, Villacañas, desballesta i refuta les tesis, millor dir mentires, que sosté María Elvira Roca Barea en el seu pamflet, antieuropeu i castellanitzador, Imperiofobia y Leyenda Negra. L'espanyolisme militant divulga per Europa un resum laudatori de les afirmacions de Barea: '500 años de fake news y Leyenda Negra'. Poden, perquè tenen molts recursos fins i tot institucionals, pintar un sant Cristòfol nano, però en països civilitzats no els compraran la mentira. Allà, i ací, en som molts que compartim allò que Valle Inclán li fa dir a Max Estrella, cego i moribund, en Luces de Bohemia: «España es una deformación grotesca de la civilización europea».

Publicat en el Levante-EMV, 5-7-2019

divendres, 21 de juny de 2019

Cites gratuïtes

Cartell de la pel·lícula Amanece que no es poco

Fa un bon grapat d'anys escoltava en la ràdio el discurs que feia un dels aspirants a dirigir un partit davant els afiliats reunits en congrés. El partit anava de capa caiguda i aquell home, jove, s'esforçava a transmetre il·lusió i esperança. Digué tot allò que u suposa que ha de dir un candidat davant dels militants i va afegir, a més, una cita de María Zambrano. Em va commoure el que, a ulls meus, era un acte gratuït però bonic. Aquell gest, possiblement, li va aportar el pessic de vots que li faltaven i jo em vaig afiliar a la fracció de l'esquerra a on encara algú citava Zambrano.
Ara fa uns dies he vist Oriol Junqueras, un home empresonat, recórrer a la lírica fent un al·legat personal davant del Tribunal Supremo espanyol. Ell segur que sap que la seua sentència fa temps que va ser redactada, però es permeté dir el primer vers del primer sonet del Canzionere de Petrarca: «Voi ch'ascoltate…». En la seua ànima d'aram ressonava «vosaltres que escolteu…». Aquells jutges fa temps que deixaren d'escoltar raons i més de la mitat de Catalunya només canta la cançó de Quico Pi de la Serra Fills de Buda. ¿L'escolten fora de les fronteres espanyoles? Potser se l'escolten nord enllà, i fins i tot, si té sort, poden considerar l'anunci inicial del poeta que «Chiede compassione del suo stato». Poder poden, ho faran?
Però les citacions més instructives del procés en general i del procés penal en particular les va fer l'home més espavilat de la sala: l'advocat defensor Xavier Melero. Començà la seua intervenció invocant Claus Roxin, famós penalista alemany, «quien quiera una política criminal ilustrada lo primero que ha de hacer es ilustrarse». Em va paréixer que feia broma, ¿una justícia il·lustrada en el Tribunal Supremo espanyol? I l’acabà citant una de les escenes més surrealistes de la pel·lícula Amanece que no es poco. José Luis Cuerda, el director, ens mostra un català, José Sazatornil, vestit de guàrdia civil amonestant un argentí que ha plagiat Llum d'agost, de Fulkner (sic), i en acabant el lliura a un altre català, Cassen, que fa de capellà i que l'ha de confessar de tan gran pecat com és plagiar un escriptor a qui tant s'admira en aquell poble tan destarifat. Per si no ho recorden, els diré que el moll de l'obra de William Faulkner va de racisme, fanatisme religiós i misogínia. Deliciós!
Dubte que la cita humanista de Junqueras, sobre el penediment, i la surrealista de Melero, sobre l'administració de justícia, hagen estovat aquelles gàrgoles magistrals amb punyetes. 
Tot, però, no són mals auguris. Fa uns dies el jurat internacional de la Quadriennal d’Escenografia de Praga ha decidit premiar l’aposta política i estètica del pavelló català Prospective Actions, que inclou escenes de les càrregues policials de l’1-O. El tema d'enguany era 'Fronteres poroses'.
Des de l'escepticisme, i parafrassejant Petrarca, els dic als magistrats: «una bella sentència tota una vida honora».

Publicat en el periòdic Levante-EMV de 21-06-2019

divendres, 7 de juny de 2019

Joguets sexuals


A principis dels anys 70 l'aparell més sofisticat que jo tenia en casa era un tocadiscos, eclèctic com era hi reproduïa tant el Sex Machine, de James Brown, com Leo Ferré interpretant poemes d'Arthur Rimbaud «Joventut ociosa / a tot sotmesa, / per delicadesa / la vida he perdut». Com correspon al món analògic, i a la dictadura franquista, les coses i els costums eren molt diferents dels d'ara. Tant el doble elepé de Brown com el senzill de Ferré els havia adquirit en la beata Andorra.
Ara, amb tant d'aparell i dildo connectat a internet, les distraccions s'han multiplicat i són més accessibles… però.
Però anem alerta que totes eixes maquinetes connectades en línia poden ser el cavall de Troya per a la invasió de la privacitat del nostre domicili o del nostre cos. Werner Schober ho demostrà en la reunió anual dels pirates informàtics el 35é Congrés de Chaos Communication reunit en Leipzig–, la Internet de les coses té una alta vulnerabilitat. Ell es va centrar en un producte concret, el Vibratissimo Panty Buster per a dones, fabricat en Alemanya, un vibrador que s'acopla a les bragues i que es pot activar de prop per Bluetooth o, a través de l'aplicació per a mòbil, des de qualsevol part del món. El cas és que, segons ha provat Schober, qualsevol amb un mínim de coneixements informàtics podia accedir als sex toy, tant d'usuaris coneguts com a l'atzar, i activar-los. La pregunta és: ¿accedir a un joguet sexual remotament i accionar-lo, sense consentiment de la persona propietària, és violació? Són coses que no ens plantejàvem quan llegíem El clic de Milo Manara –un clàssic del còmic eròtic que es pot trobar en Internet per 20 € en un pack de set devedés, piratejat of course– perquè en aquell moment sols era pura fantasia. Com bé diu Antonio Ariño «La sociedad digital ha pasado de ser una sociedad de promesas a amenazas». Ara bé, no sospitàvem que arribarien a l'entrecuix ni que foren tan tan profundes… i passeu-me la broma fàcil!
OhMiBod –la companyia fundada per Suki Dunham que començà fabricant vibradors que s'activaven al so de l'ipod–, ja te una àmplia oferta de joguets intel·ligents. Si disposeu d'un telèfon, tan intel·ligent o més, o l'assistent Alexa –que s'anuncia per tv mostrant un net controlant-li les menjades al seu iaio– o un Apple Watch, i teniu l'app corresponent –en Android i iOS– podeu ampliar la vostra experiència sexual. Ara pots triar la velocitat, la intensitat i altres efectes ambientals. Amb el rellotge d'Apple l'utensili vibrarà al ritme del batec del cor de la parella. Pots fer que s'il·luminen al compàs d'una cançó, que li has ordenat ficar a Alexa, per a acompanyar-vos en eixe moment tan especial. Dunham, desvanida dels seus productes, els recomana molt efusivament a persones «discapacitades», ¿arribarem a la modificació prostètica? ¿¡Viurem escodrinyats però satisfets!?
En aquell remot món nostre, encara analògic, cantava Brown: ¿Podem fer-ho i anar-nos-en? Yeah!

Publicat en el periòdic Levante-EMV, 07-06-2019

divendres, 24 de maig de 2019

El misteri del manuscrit

Dos imatges del manuscrit Voynich

El manuscrit Voynich és un còdex medieval, actualment propietat de la universitat nord-americana de Yale, que passa per ser un dels pocs que mai s'ha desencriptat. L'adquirí Wilfrid Voynich, en 1912 i facilità el seu estudi a qualsevol persona interessada. S'han llançat diverses hipòtesis, ningú ha presentat cap resultat plausible però. Continua sent un misteri!
El matemàtic britànic Alan Turing ho va intentar sense èxit. També els membres de l'FBI, durant els anys de la guerra freda, se'l van mirar convençuts que era propaganda comunista. Alguns estudiosos, però, han fet apreciacions que ja ningú discutix: el pergamí de vitel·la és datat entre 1404 i 1438, el llenguatge és coherent amb la llei de Zipf i per tant seria una llengua natural i no una d'inventada per a estafar panolis.
Tampoc la profusió d'imatges ajuda a comprendre el text. Hi ha dibuixos de plantes, però hi ha la convicció que cap d'elles apareix en altres herbaris de l'època. El que pareixen diagrames astrològics o astronòmics tampoc són homologables amb els del seu temps. A més, les diverses imatges de dones nuetes, que prenen el bany en tines poc convencionals, no s'assemblen als establiments termals coetanis. 
En això estàvem quan Gerard Cheshire, un professor de la Universitat de Bristol, no només assegura que l'ha desxifrat sinó que afirma que es tracta d'una enciclopèdia que conté receptes amb remeis d'herboristeria, teràpies mèdiques, lectures d'astrologia sobre l'amor, la ment i la reproducció. «El manuscrit utilitza un llenguatge [afirma Cheshire] que va sorgir d'una barreja de llatí parlat, o llatí vulgar, i altres llengües … el proto-romànic». El treball s'ha publicat en la revista Romance Studies i diversos medievalistes no li han estalviat ja les crítiques. Bé, ja en tenim un més que no ha aclarit res, diríem. No! Ha fet aportacions innovadores. Veu en una de les imatges l'erupció del Vulcanello, en 1444, al nord de l'illa de Sicília (coordenades 38°2415N 14°5757E), i tot el dispositiu naval per a salvar els supervivents que feu la reina Maria de Castella, consort del rei Alfons el Magnànim i lloctinent dels seus regnes. També ha afirmat que el manuscrit el van confeccionar monges dominiques d'Ischia –l'illa que tanca pel nord el golf de Nàpols– per a la reina Maria, aaaah!
El vincle que fa entre el manuscrit, l'illa d'Ischia i la reina, em suggerix un manual fet per dones per a ús de dones. Tant per a la reina, dona de constitució malaltissa, però de ment desperta –persona culta que estimava els llibres i que tenia en el Palau Real de València una biblioteca important. Com per a les successives governadores del castell d'Ischia: Lucrezia d'Alagni –amant del rei–, Costança d'Àvalos –descendent de qui segons Abel Soler seria l'autor del Curial e Güelfa i possiblement és la Gioconda pintada per Leonardo, i cantada per l'Ariosto en l'Orlando furioso–, o Maria d'Aragó viuda del marqués del Vasto nebot de Costança. ¡A vore si s'acaba el misteri!

Publicat en el periòdic Levante-EMV, 24-5-2019

divendres, 10 de maig de 2019

La Volta és meua!

Mapa amb la ruta marítima seguida per Magallanes-Elcano

En les passades eleccions generals, i abans i tot, s'ha vist una carrera, especialment entre les dretes, per a mostrar-nos qui tenia més unflada l'espanyolitat. La premsa adicta, que habitualment els enguisca, col·laborava proporcionant-los el gas per a que no minvara. El periòdic ABC n'és un bon exemple. Encara que, com veurem, no sempre els ix bé.
El cas és que l'alcalde de Sabrosa, ciutat portuguesa on va nàixer el cap de l'expedició de la primera volta al món, ara fa cinc-cents anys, Fernão de Magalhães, va proposar, en juny de 2015, la candidatura de la volta com a Patrimoni de la Humanitat.
Escamat l'ABC, pel que qualificava com «Los engaños de Portugal para evitar una de las grandes gestas españolas», encomanà un informe a la Real Academia de la Historia espanyola i, pel que informava LibertadDigital, l'entitat lliurà en març de 2019 les seues conclusions: «La Academia de la Historia confirma [titulava el diari digital de Federico Jiménez Losantos] la "plena y exclusiva españolidad" de la primera vuelta al mundo. La institución ha publicado un informe "tras los intentos de las autoridades portuguesas de capitalizar la paternidad de la gesta"».
L'ABC va traure l'artilleria i disparà contra Pedro Sánchez quan ja havia tret a Mariano Rajoy de la presidència del Govern: «Portugal tergiversa la historia y borra al Imperio español de la vuelta al mundo. El país vecino busca que la Unesco reconozca la "Ruta Magallanes" sin [Juan Sebastián] Elcano ante la falta de acción y diplomacia del Gobierno de Sánchez». Quatre anys rodant la història de celebrar la circumnavegació marítima i la dreta mediàtica mut. Arriba Sánchez i comencen les presses i les denúncies de falta d'«ardor patriótico». Burros! Eixes coses es fan com aconsellava Felip V, en unes instruccions secretes als seus corregidors en Catalunya, «que se consiga el efecto sin que se note el cuidado».
De fet, abans que el director de l'ABC, Bieito Rubido, muntara el carafal i cridara contra Sánchez ja s'havia arribat a un acord –i el projecte es presentarà a la UNESCO com a Ruta Magallanes-Elcano– en el qual participaran, junt amb Espanya i Portugal, Brasil, Argentina i Filipines. A més, per la part espanyola compta amb un pressupost inicial de 174 milions d'euros i 193 projectes entre privats i públics.
Ha quedat, a més, clar que el finançament de l'expedició a l'illa de les espècies –eixe era l'objectiu real– fou el que ara diríem una joint venture entre comerciants de Burgos, que operaven en Sevilla, i la corona de Castella, mai un projecte «imperial espanyol». Tant l'ABC com la RAH han fet el ridícul.
Eixe nacionalisme espanyol, penós, xipiriflautic, que busca la confrontació, ja no enganya ningú. Els comentaristes portuguesos els han vist vindre i se'n foten d'ells: «Vindrà dia que a la Real Academia de la Historia espanyola li encarregaran informes sobre el Real Madrid –empresa exclusivament espanyola– per a explicar-se per què l'equip perd molt més d'ençà que marxà Cristiano Ronaldo».

Publicat en el diari Levante-EMV, 10-5-2019
Related Posts with Thumbnails