divendres, 15 de març de 2019

El sabó, arma de sedició

El sabó, arma de sedició

Estic molt content de vore que, després de molts anys, ha baixat la mitjana d'edat en una manifestació. Doblement content perquè eren moltes les dones joveníssimes que s'afegien, espontàniament i sense que les arrastrara ningú, a manifestar-se el dia 8 de març, per a rebutjar la violència, l'opressió i l'autoritarisme del patriarcat. Exigien igualtat de gènere en defensa pròpia… i nostra, dels hòmens, que segur que n'eixim beneficiats. Valentes i sense por. Benvingudes al món real de veritats variables.
En este món trobareu inevitables barsagues, com ara Enric Millo, exdelegat del govern espanyol en Catalunya, que en el juí als sobiranistes catalans va relatar el conte de la «trampa del fairy». ¡Paciència! Segons Millo, el dia del referèndum, algú va anar abocant sabó Fairy en les entrades dels centres de votació amb la despietada intenció de fer que s'esvararen policies i guàrdies civils i quan redolaren per terra patejar-los.
John Carlin, columnista del diari La Vanguardia, no se'n sabia avindre: «no he vist mai cosa més absurda. Però el millor, o més aviat el pitjor, el que se'n porta la medalla d'or a la ridiculesa, és que aparentment a Espanya molta gent es pren el fairy tales (conte de fades) del senyor Millo de debò». En Catalunya, ben al contrari, han fabricat tota classe de memes –#latrampadelfairy– per a ridiculitzar la rondalla de por del senyor Millo –si li demaneu «fairy Catalunya» el buscador vos tornarà tota classe d'ocurrències sobre el cas.
Per acabar-ho d'afinar, l'arxiver de la Seu d'Urgell, Lluís Obiols, ha fet saber que està treballant en un manuscrit de Jeroni Grau, del 1570, ple de tàctiques i tècniques de guerra i entre altres les d'aplicació a una batalla naval. «La novena [diu Grau] és que tingan molts vasos y bótes plenes de çabó per, al temps de la pelea, lançar-lo en la nau dels inimics, perquè lo paviment d'ella sie lúbrico y alizant, de manera que lo inimic no puga caminar ni córrer a plaer per la fusta y, axí impedits, sien millor vençuts», i com poden suposar la troballa ha provocat la hilaritat en les xarxes.
¡La perfídia catalana no és cosa d'ara, senyor Millo! En 1432 salpà de Barcelona el rei Alfons el Magnànim amb una flota de guerra. El cronista i capellà del rei, Melcior Miralles, fa un detallat inventari dels armaments i materials d'a bord i ja esmenta l'arma secreta catalana: «Portava .X. mília ladrioles [vidrioles], totes plenes de calchs viva e de sabó mol». El sabó moll, i la calç viva, eren armes de guerra habituals ja en el segle XV i ara, a més, sabem com i per a què les usaven. Els pèrfids habitants de la Catalunya actual només han canviat la vetusta «ladriola» per la moderna botella de plàstic.
Ara no sé si he contribuït a aportar proves de l'ús d'armes l'1-O o a fer córrer les sonores carcallades que en les xarxes es fan i es desfan.

Publicat en el diari Levante-EMV, 15-3-2019

divendres, 1 de març de 2019

Procés i Ninot en febrer

Ninot d'Eugenio Merino i Santiago Sierra

Fidel Cadena –fiscal en el procés que es ventila en el Tribunal Suprem, contra els soberanistes catalans– ho ha deixat clar: «Segovia no es de los segovianos ni Zaragoza de los zaragozanos. Ni Catalunya sólo de los catalanes separatistas, sino de todos». A això en el meu poble li diuen traure les escriptures. Allarguem l'especulació: ni Europa dels europeus, ni el món dels seus actuals habitants. ¿Per què el fiscal Cadena no se centra en exposar i provar els fets i no en dissertar sobre la propietat del sol?
I no és l'únic que divaga. Vist, perquè ho hem vist i escoltat, que no hi ha manera de provar la violència en els fets jutjats els fiscals modelen el relat cap a la ficció: demostrar la «previsible violència». La possibilitat de violència és per ella mateixa violència, ¡ooooh! És per això que el fiscal Jaime Moreno pregunta a Jordi Cuixart: «¿Hubo pocos incidentes para lo que podía haber pasado?». Encara com els han pillat quan anaven a cometre violència i preventivament els han detingut i empresonat, i se suposa que ara els jutgen. ¡Maedeusenyor! Acabe d'escriure cinc voltes la paraula violència, ara sis, ¿serà això, ara ja set, violència? ¿No els recorda la policia Precrim de Minority Report?
Cada dia, els encausats, eixint de la sala del Tribunal Suprem es tiren als ulls un fragment d'un salm, en llatí, que diu: «Sentencia tu mateix la meua causa i mira qui té raó». És el clam d'algú acusat injustament que s'adreça a la divinitat esperant justícia, perquè de la humana no n'espera. Ni l'Oriol Junqueras, que sap llatí i creu en el Déu dels cristians, confia en la justícia divina exclussivament, ¡seria una temeritat! Els ha faltat escriure a l’entrada de la sala un text de Dant «Lasciate ogni speranza voi ch'entrate», no siga cas que els acusats es facen il·lusions. 
Atrevit com soc done per fet que es dictarà una sentència condemnatòria i el cas acabarà en un tribunal europeu. No ho soc, però, més que el Rei d'Espanya que també ha ficat cullerada en l'olla que bull en el Suprem.
Voler resoldre amb pleits el que han de solucionar amb política i trellat no pot acabar bé. Per a desgràcia general, els jutges «suprems» són com els que apareixen en el capítol LI d'El Quixot i no hi ha un Sancho, governant Barataria, que superant la lògica legal i apelant al sentit comú, a l'empatia i a fer el que és millor per als seus semblants, dicte humilment sentències.
Per cert, Felip VI té enguany ninot en ARCOMadrid 2019 ¡quin luxe! L'obra es diu Ninot i li ha xafat a Renfe la repercussió i el protagonisme de la peça que exposa, una porta d'un vagó de tren de rodalies amb un grafit, que la publicitat de l’empresa valora en quinze milions d'euros #LaObraMasCara.
Post scriptum: Em quede molt despagat obrint cada dia el diari Levante-EMV i no trobant-hi la columna d'Emili Piera. ¡Emili fa buit!

Publicat en el diari Levante-EMV, 1-3-2019

divendres, 15 de febrer de 2019

Professionalitat franquista

Un interrogatori de la BPS, by Alfonso López

«La sangre, el horror y la violencia cuestionan a la humanidad entera, y nos demuestran que no podemos desentendernos del sufrimiento de ningún ser humano» diu Eduardo Galeano parlant de les víctimes de la dictadura en Argentina. Ben cert, no podem oblidar-los. Però per a això hem de coneixer-los. Saber qui són, qui foren, i qui van ser els seus torturadors i assassins.
D'això ens parla Lucas Marco en el seu llibre Simplemente es profesionalidad. Historias de la Brigada Político Social de València, editat per la Institució Alfons el Magnànim iniciant una nova col·lecció que recollirà els treballs premiats en les Beques Josep Torrent de Periodisme d'Investigació.
Marcos ha recollit el testimoni de valencians i valencianes que passaren pels calabossos de la policia política del franquisme, la Brigada Político Social (BPS). Entre els cinquanta que encara estan vius, i han relatat el seu infern, està Trini Fraile –una veïna de Sueca que des de ben jove va participar en l'activitat antifranquista– la més veterana. També Jacinta Gil, pintora, que va morir el 2014, però que en les seues memòries, recorda haver sigut detinguda per la BPS com a pas previ al Consejo de Guerra que l'any 1963 la condenà a cinc anys de privació de llibertat per convertir «su morada en estafeta del Partido Comunista en Valencia, cediendo la misma para que en ella tuvieran lugar reuniones de estos elementos políticos».
Marco ve a confirmar el que ja sabíem, ara però ben documentat, que la Gestapo participà en la reconfiguració de la policia política franquista; que els torturadors de la BPS –uns esbirros sense escrúpols–, adictes al feixisme, van continuar en els seus llocs de «treball» mort Franco; que continuaren ascendint i fins i tot ocupant llocs de responsabilitat en els governs socialistes i mai no han respost davant la justícia pels seus crims de lesa humanitat.
Als membres de la BPS no els va caldre desertar, ni pegar a fugir. Tanta fou la impunitat que Ernest Lluch, ja com a ministre de Sanitat, visità les Illes i es trobà Benjamín Solsona, torturador de la BPS de València –segons testimoni del dirigent de CCOO Antonio Montalban i de l'activista antifranquista Paco Camarasa entre altres–, com a cap de la policia de les Illes. Com que Lluch també havia passat per les mans de Solsona es preguntà ¿com estava en un càrrec com eixe un personatge de la BPS?, i li va fer saber a José Barrionuevo, ministre de l'Interior, la seua preocupació. Barrionuevo, cínic, es desentenia afirmant que «esto es por escalafon». Ni Solsona ni José Antonio González Pacheco, Billy el Niño, exBPS, que encara viuen, no han hagut de respondre en la causa oberta en Argentina contra els criminals franquistes. Segur que van, esperançats, a les manis espanyolistes de Madrid.
Al remat, l'esquerra poreguita espanyola només aspira a exhumar Franco i ells els patrioflauta –paraula que li ampre a Manuel Mata– el volen ressuscitar en defensa de la sagrada Constitució, of course!

Publicat en el diari Levante-EMV, 15-2-2019

divendres, 1 de febrer de 2019

L'orde i els llibres

Segons la revista Time Marie Kondo, la reina de l'orde, és una de les cent persones més influents del món. Té una sèrie en Netflix, A ordenar con Marie Kondo, els seus consells han provocat que la gent que la seguix comence a portar tota classe d'objectes «inútils» a les botigues de segona mà, tal com informà fa poc Levante-EMV. Alguns fins i tot donen llibres, ja que la influencer aconsella no tindre'n més de trenta en casa.
Fins que no vaig arribar a l'adolescència jo no vaig tindre llibres en casa que no foren els escolars, tampoc no en tenien els meus amics, ni els meus familiars. Un llibre era un objecte exòtic en el meu veïnat. No teníem prestatges amb llibres, però en el corral criàvem gallines i conills cosa que, supose, tampoc no aconsella el mètode KonMari de la japonesa.
Quan tenia quinze anys comprí El 18 Brumario de Luis Bonaparte de Karl Marx, la primera edició d'Ariel de 1968, i m'acompanyà el meu pare a la llibreria com si déu sap què anàvem a adquirir. Després ja vaig portar a casa –sense companyia paterna– els cent títols de la col·lecció Biblioteca Básica Salvat Libro RTV que cada setmana comprava en el quiosc. Un recull de títols que pretenien fer arribar la literatura i la divulgació científica, de qualitat, i a un preu assequible, a uns lectors encara inexistents a finals dels 60 i principis dels 70. Amb ells ja vaig sobrepassar la xifra òptima de la senyora Kondo… i no he parat d'incrementar, temerari com soc, la meua biblioteca.
Abans que s'estilara el bookcrossing (passallibres podríem dir-li) ja el practicava, a la seua manera, Joan Fuster. El meu paisà tenia per costum reballar a un racó de sa casa, prop de l'eixida al corral, els llibres que tenia repetits i els «de lladres i serenos», que deia ell, que compulsivament llegia i rellegia per a desembafar-se d'altres lectures més importants. «Emporta-te'ls, o me'ls tornaré a llegir», exclamava. I a mi em feia goig emportar-me'ls i llegir-me'ls, perquè solien ser títols que no havien aparegut encara en la col·lecció La Cua de Palla d'Edicions 62. Aixina vaig poder llegir bona part de la mítica col·lecció El Séptimo Circulo –de l'editorial argentina Emecé, creada i dirigida per Jorge Luis Borges i Adolfo Bioy Casares–, ¡un luxe!
Si tenen pensat desfer-se d'un llibre, o de cent, tant si ho fan per ajustar a trenta o per qualsevol altra raó, una opció que els aconselle és portar-los a Aida Books&More, en el carrer Moratín de València. Allí els tornen a vendre a un preu molt raonable i destinen els guanys a mantindre el local i a causes solidàries.
«Bones amistats, bons llibres, la consciència tranquil·la; esta és la vida ideal» va dir Mark Twain. Si, a més, tenim a prop a qui estimem segur que podrem sobreviure al «desorde» d'acumular passades i futures lectures.

Publicat en Levante-EMV, 1-2-2019

divendres, 18 de gener de 2019

El card, quina delícia

El card no té massa bona acollida a casa nostra

Fa dies que volia comentar una notícia que Laurence Girard, periodiste d'investigació en temes alimentaris de Le Monde, publicà a mitjan desembre. Es tracta d'un text lleuger sobre el card que ell anomena, un poc pomposament, «une star de Noël».
Redacte este text el dia de cap d'any de matí, està sonant en la ràdio el famós concert de Cap d'Any de l'Orquestra Filharmònica de Viena. Sonen els valsos i les polques dels Strauss. A mi quan toquen, insistentment, valsos em recorden les classes de ball que donava Batiste la Termo als xics casadors. Ell els marcava els passos amb les referències del menjador de sa casa: «i un cap a la gerra, i un cap al corral, volta…» –la Sueca dels anys 60 era aixina, no m'ho trac del cap. Miraré, però, de no despistar-me molt.
Tornem al card. Encegats com estem, en terres valencianes, en fer un bon putxero –amb la seua civilitzada abundància– no reparem que algú puga fer una manduca de festa a partir de la nostra humil penca. En el mur del diari en Facebook hi havia molts comentaris i milers de «m'agrada». Un gran èxit –senyal que el card mou passions–, ja que l'interés dels usuaris estava eixos dies en diaris digitals i perfils dels revoltosos gilet jaunes que feien córrer la brama que el maquillador de Brigitte Macron cobrava 10.000 € al mes. Fake new? El fet que el seu marit, l'actual president francés, es va ficar damunt, en tres mesos, uns 26.000 € en reparacions cosmètiques ho feia versemblant i morbós.
Els comentaris sobre com es preparava el card nadalenc augmentaven, afegint les típiques gracietes feisbuqueres i emojis. Com que Girard afirmava que el card és un menjar típic de Lió i dels departaments d'Ain, el Delfinat i la Savoia, els internautes, fent-se els desmenjats, li anaven retrucant dient-li a on i com cuinaven ells «une star de Noël». En Provença, en Llenguadoc, en el Marroc, en Tunísia i en Algèria, en Sicília i Roma, en la Llombardia i el Piemont arribant fins a Niça, també en la conspícua Suïssa se'n menja, ja que els hugonots, expulsats de França, l'introduïren i tenen una denominació d'origen protegida i tot. Un tal Y. Oliver, amb orígens familiars del sud, se'l papava amb creïlles i allioli. ¡Bon profit!
Al sud dels Pirineus, tot i que és un bon estomacal i un interessant afrodisíac –¿el seu reconegut efecte carminatiu prepara per a la gresca?– no li tenim massa afecte: «fica-li penques al putxero», diem sense massa convicció.
Per pur desfici agropecuari, he mirat els butlletins setmanals de preus dels productes agraris de la Generalitat però el card no apareix. Li preguntaré al meu amic Carles Galletero, que va pels bancals, a quin preu es paga el card en el camp. Per si els interessa, un cultivador de l'Alta Savoia assegura que ven el card a 3,5 € el quilo. ¿Quina hortalissa trauen ací dels camps i la venen a eixe preu? Cap que jo conega.

Publicat en Levante-EMV, 18-01-2019

dissabte, 29 de desembre de 2018

Jutges d'un jutjat

Gérard David. L'escorxament del jutge Sisamnes, detall, 1498

Diu Herodot que en l’antiga Pèrsia hi hagué un jutge, Sisamnes, que es va vendre a una de les parts d’un litigi i fallà injustament. Cambises, el rei, el va fer escorxar al viu. Amb eixe cuir manà entapissar el seient des del qual s’impartiria justícia. El fill de Sisamnes, Otanes, el va succeir i quan presidia audiències, deliberacions o emetia sentències ho feia sobre la pell arrencada al seu progenitor. Clara i brutal advertència per a evitar cap temptació de corrupció. Passà el temps i la justícia anà civilitzant-se, però els jutges corruptes persistien. Les autoritats de Flandes ja no s’atrevien a aplicar càstigs tan expeditius com el de Cambises II i es conformaven amb penjar un quadre al·lusiu. Gérard David, pintor, plasmà el moment dramàtic en què li treien la pell al viu al jutge venal. Molts anys després, encara s’han civilitzat més els càstigs als jutges: ara ni se’ls fa un tènue amonestament. És dolorós vore com actuen impunement jutges venuts i parcials, sense que la societat els puga aplicar un correctiu proporcional al mal que fan a les seues víctimes i a la mateixa justícia.
Els humans, segurament, acceptem la justícia més per por a la injustícia que ens poden infringir que per amor a l’imperi de la llei. Déu conserve la Justícia i ens guard d'ella, diu la gent menuda.
L'any 1980 em vaig vore davant d'un tribunal per a respondre de l'acusació de premsa clandestina, ¡1980!, que havia fet Juan Marco Molines (alies el Mero) contra mi. El Mero actuava com a delegat de cultura del govern central, un esbirro vaja, que disparava contra tot allò que li pareixia perjudicial per als seus senyorets –la UCD en eixe moment i AP i PP després– i mentre feia de la delegació valenciana de TVE una caixa de ressonància partidària i del blaverisme, Vicent Flor dixit.
A mi, els membres del tribunal de l'Audiència de València, que em jutjaren, em semblaven antediluvians, estantissos, polsosos, uns franctiradors amagats darrere del paper de barba segellat… i em van condemnar. Sort vaig tindre que Josep Lluís Albiñana em va defensar i tres anys més tard el Tribunal Suprem veié que era contradictori amb la Constitució i em va absoldre –i de passada anul·là part de l'articulat de la Llei de Premsa i Impremta de 1966 vigent encara.
Parlant ara dels sobiranistes engarjolats. Si els polítics, i jutges vicaris que sempre n'hi han de disposats, volen que la injustícia evite el que ells consideren un desordre pervertiran la democràcia i ofegaran la justícia.
El posicionament dels polítics catalans, tan eixelebrat –com dirien ells mateixos–, és fruit de la seua debilitat. Però, la contestació de l'Estat espanyol, la venjança vestida de justícia, és igualment dèbil. Envestir més que pensar, i si no pensen ¿com resoldran el dilema del mercader de Venècia?: cobrar en carn sense fer sang.

Publicat en el Levante-EMV, 29-12-2018

divendres, 21 de desembre de 2018

Idiota

Donald Trump, idiota

La setmana passada compareixia Sundra Pichai, CEO de Google, davant el Judiciary Committee del Congrés nord-americà. La congressista Zoe Lofgren, demòcrata, li preguntà: «Ara mateixa, si gloogueges la paraula idiot, i especifiques que vols imatges, apareix sempre la foto de Donald Trump. ¿Com és que passa això?» El director general de la companyia de Mountain View va precisar: «Cada volta que s'escriu una paraula clau Google ja ha recopilat còpies de mils de milions de pàgines en el nostre indexador. Prenem cada paraula clau i la comparem amb les pàgines i la classifiquem a partir de més de 200 indicadors –com ara la rellevància, la frescor, la popularitat, com la utilitza la gent, etcètera. I basant-nos en això, en un moment determinat, intentem classificar i trobar els millors resultats de cerca d'esta consulta. A continuació, els avaluem amb els avaluadors externs, i ho avaluen amb directrius objectives. Aixina és com ens assegurem que el procés fa la faena».
Fa estrany que siga una demòcrata qui ho pregunte ¿veritat? No, no ho és. Davant la insistent campanya dels republicans i del mateix Trump, acusant Google de mostrar resultats que ataquen el president estatunidenc i el partit Republicà, convenia deixar ben clar que el buscador mostra el que hi ha en la xarxa sense cap manipulació. De fet la senyora Lofgren encara es va permetre una última ironia: «¿segur que no hi ha un homenet assentat darrere de la cortina decidint què s'ha de mostrar als usuaris?». Carregat de paciència, el senyor Pichai tornà a repetir: «els resultats que mostra Google estan formats pel comportament dels usuaris i la informació recollida pel buscador. No es pot particularitzar entre tres bilions de cerques». Clar i ras: la xarxa ha decidit que Trump és un idiota.
La informació que nosaltres li facilitem a Google ell ens la retorna en brut. Si volem saber quines preguntes foren tendència i a on, només cal anar a Google Trend i buscar. Per exemple: ¿què interessava als usuaris, per comunitats autònomes, en 2018?: Astúries i Madrid preguntaven pel 'màster de Cristina Cifuentes'; per 'Masterchef' consultaren en Euskadi, Madrid i Castella la Manxa; '¿què és una moció de censura?' interrogaren els de les Illes Balears, la Rioja i Cantàbria; la detenció del Rey del Cachopo, motivà que en Aragó, País Valencià i Extremadura preguntaren '¿què és Cachopo?'; la 'sentència contra La Manada' només va interessar en Navarra; preguntes com '¿què és una DUI?' o '¿què és un CDR?', dels quals s'ha parlat en tots els noticiaris, només va tindre recerques significatives en Catalunya; i ja per a cloure, els qui van demanar informació sobre la cançó Cómeme el donut –«Cómeme el donut, te hago dos por uno / cómeme el donut, el ojo de orum»– estaven concentrats en Andalusia i, ja a molta distància, en el País Valencià. ¡Coses que sap Google i desconeix el CIS!
Shakespeare fa dir a Macbeth «La vida no és més que un conte explicat per un idiota». ¡Ai!

Publicat en el Levante-EMV, 21-12-2018
Related Posts with Thumbnails