divendres, 18 de gener de 2019

El card, quina delícia

El card no té massa bona acollida a casa nostra

Fa dies que volia comentar una notícia que Laurence Girard, periodiste d'investigació en temes alimentaris de Le Monde, publicà a mitjan desembre. Es tracta d'un text lleuger sobre el card que ell anomena, un poc pomposament, «une star de Noël».
Redacte este text el dia de cap d'any de matí, està sonant en la ràdio el famós concert de Cap d'Any de l'Orquestra Filharmònica de Viena. Sonen els valsos i les polques dels Strauss. A mi quan toquen, insistentment, valsos em recorden les classes de ball que donava Batiste la Termo als xics casadors. Ell els marcava els passos amb les referències del menjador de sa casa: «i un cap a la gerra, i un cap al corral, volta…» –la Sueca dels anys 60 era aixina, no m'ho trac del cap. Miraré, però, de no despistar-me molt.
Tornem al card. Encegats com estem, en terres valencianes, en fer un bon putxero –amb la seua civilitzada abundància– no reparem que algú puga fer una manduca de festa a partir de la nostra humil penca. En el mur del diari en Facebook hi havia molts comentaris i milers de «m'agrada». Un gran èxit –senyal que el card mou passions–, ja que l'interés dels usuaris estava eixos dies en diaris digitals i perfils dels revoltosos gilet jaunes que feien córrer la brama que el maquillador de Brigitte Macron cobrava 10.000 € al mes. Fake new? El fet que el seu marit, l'actual president francés, es va ficar damunt, en tres mesos, uns 26.000 € en reparacions cosmètiques ho feia versemblant i morbós.
Els comentaris sobre com es preparava el card nadalenc augmentaven, afegint les típiques gracietes feisbuqueres i emojis. Com que Girard afirmava que el card és un menjar típic de Lió i dels departaments d'Ain, el Delfinat i la Savoia, els internautes, fent-se els desmenjats, li anaven retrucant dient-li a on i com cuinaven ells «une star de Noël». En Provença, en Llenguadoc, en el Marroc, en Tunísia i en Algèria, en Sicília i Roma, en la Llombardia i el Piemont arribant fins a Niça, també en la conspícua Suïssa se'n menja, ja que els hugonots, expulsats de França, l'introduïren i tenen una denominació d'origen protegida i tot. Un tal Y. Oliver, amb orígens familiars del sud, se'l papava amb creïlles i allioli. ¡Bon profit!
Al sud dels Pirineus, tot i que és un bon estomacal i un interessant afrodisíac –¿el seu reconegut efecte carminatiu prepara per a la gresca?– no li tenim massa afecte: «fica-li penques al putxero», diem sense massa convicció.
Per pur desfici agropecuari, he mirat els butlletins setmanals de preus dels productes agraris de la Generalitat però el card no apareix. Li preguntaré al meu amic Carles Galletero, que va pels bancals, a quin preu es paga el card en el camp. Per si els interessa, un cultivador de l'Alta Savoia assegura que ven el card a 3,5 € el quilo. ¿Quina hortalissa trauen ací dels camps i la venen a eixe preu? Cap que jo conega.

Publicat en Levante-EMV, 18-01-2019

dissabte, 29 de desembre de 2018

Jutges d'un jutjat

Gérard David. L'escorxament del jutge Sisamnes, detall, 1498

Diu Herodot que en l’antiga Pèrsia hi hagué un jutge, Sisamnes, que es va vendre a una de les parts d’un litigi i fallà injustament. Cambises, el rei, el va fer escorxar al viu. Amb eixe cuir manà entapissar el seient des del qual s’impartiria justícia. El fill de Sisamnes, Otanes, el va succeir i quan presidia audiències, deliberacions o emetia sentències ho feia sobre la pell arrencada al seu progenitor. Clara i brutal advertència per a evitar cap temptació de corrupció. Passà el temps i la justícia anà civilitzant-se, però els jutges corruptes persistien. Les autoritats de Flandes ja no s’atrevien a aplicar càstigs tan expeditius com el de Cambises II i es conformaven amb penjar un quadre al·lusiu. Gérard David, pintor, plasmà el moment dramàtic en què li treien la pell al viu al jutge venal. Molts anys després, encara s’han civilitzat més els càstigs als jutges: ara ni se’ls fa un tènue amonestament. És dolorós vore com actuen impunement jutges venuts i parcials, sense que la societat els puga aplicar un correctiu proporcional al mal que fan a les seues víctimes i a la mateixa justícia.
Els humans, segurament, acceptem la justícia més per por a la injustícia que ens poden infringir que per amor a l’imperi de la llei. Déu conserve la Justícia i ens guard d'ella, diu la gent menuda.
L'any 1980 em vaig vore davant d'un tribunal per a respondre de l'acusació de premsa clandestina, ¡1980!, que havia fet Juan Marco Molines (alies el Mero) contra mi. El Mero actuava com a delegat de cultura del govern central, un esbirro vaja, que disparava contra tot allò que li pareixia perjudicial per als seus senyorets –la UCD en eixe moment i AP i PP després– i mentre feia de la delegació valenciana de TVE una caixa de ressonància partidària i del blaverisme, Vicent Flor dixit.
A mi, els membres del tribunal de l'Audiència de València, que em jutjaren, em semblaven antediluvians, estantissos, polsosos, uns franctiradors amagats darrere del paper de barba segellat… i em van condemnar. Sort vaig tindre que Josep Lluís Albiñana em va defensar i tres anys més tard el Tribunal Suprem veié que era contradictori amb la Constitució i em va absoldre –i de passada anul·là part de l'articulat de la Llei de Premsa i Impremta de 1966 vigent encara.
Parlant ara dels sobiranistes engarjolats. Si els polítics, i jutges vicaris que sempre n'hi han de disposats, volen que la injustícia evite el que ells consideren un desordre pervertiran la democràcia i ofegaran la justícia.
El posicionament dels polítics catalans, tan eixelebrat –com dirien ells mateixos–, és fruit de la seua debilitat. Però, la contestació de l'Estat espanyol, la venjança vestida de justícia, és igualment dèbil. Envestir més que pensar, i si no pensen ¿com resoldran el dilema del mercader de Venècia?: cobrar en carn sense fer sang.

Publicat en el Levante-EMV, 29-12-2018

divendres, 21 de desembre de 2018

Idiota

Donald Trump, idiota

La setmana passada compareixia Sundra Pichai, CEO de Google, davant el Judiciary Committee del Congrés nord-americà. La congressista Zoe Lofgren, demòcrata, li preguntà: «Ara mateixa, si gloogueges la paraula idiot, i especifiques que vols imatges, apareix sempre la foto de Donald Trump. ¿Com és que passa això?» El director general de la companyia de Mountain View va precisar: «Cada volta que s'escriu una paraula clau Google ja ha recopilat còpies de mils de milions de pàgines en el nostre indexador. Prenem cada paraula clau i la comparem amb les pàgines i la classifiquem a partir de més de 200 indicadors –com ara la rellevància, la frescor, la popularitat, com la utilitza la gent, etcètera. I basant-nos en això, en un moment determinat, intentem classificar i trobar els millors resultats de cerca d'esta consulta. A continuació, els avaluem amb els avaluadors externs, i ho avaluen amb directrius objectives. Aixina és com ens assegurem que el procés fa la faena».
Fa estrany que siga una demòcrata qui ho pregunte ¿veritat? No, no ho és. Davant la insistent campanya dels republicans i del mateix Trump, acusant Google de mostrar resultats que ataquen el president estatunidenc i el partit Republicà, convenia deixar ben clar que el buscador mostra el que hi ha en la xarxa sense cap manipulació. De fet la senyora Lofgren encara es va permetre una última ironia: «¿segur que no hi ha un homenet assentat darrere de la cortina decidint què s'ha de mostrar als usuaris?». Carregat de paciència, el senyor Pichai tornà a repetir: «els resultats que mostra Google estan formats pel comportament dels usuaris i la informació recollida pel buscador. No es pot particularitzar entre tres bilions de cerques». Clar i ras: la xarxa ha decidit que Trump és un idiota.
La informació que nosaltres li facilitem a Google ell ens la retorna en brut. Si volem saber quines preguntes foren tendència i a on, només cal anar a Google Trend i buscar. Per exemple: ¿què interessava als usuaris, per comunitats autònomes, en 2018?: Astúries i Madrid preguntaven pel 'màster de Cristina Cifuentes'; per 'Masterchef' consultaren en Euskadi, Madrid i Castella la Manxa; '¿què és una moció de censura?' interrogaren els de les Illes Balears, la Rioja i Cantàbria; la detenció del Rey del Cachopo, motivà que en Aragó, País Valencià i Extremadura preguntaren '¿què és Cachopo?'; la 'sentència contra La Manada' només va interessar en Navarra; preguntes com '¿què és una DUI?' o '¿què és un CDR?', dels quals s'ha parlat en tots els noticiaris, només va tindre recerques significatives en Catalunya; i ja per a cloure, els qui van demanar informació sobre la cançó Cómeme el donut –«Cómeme el donut, te hago dos por uno / cómeme el donut, el ojo de orum»– estaven concentrats en Andalusia i, ja a molta distància, en el País Valencià. ¡Coses que sap Google i desconeix el CIS!
Shakespeare fa dir a Macbeth «La vida no és més que un conte explicat per un idiota». ¡Ai!

Publicat en el Levante-EMV, 21-12-2018

divendres, 14 de desembre de 2018

Demografia i demagògia

El parlament nipó aclarint la votació sobre la immigració

Tal com ha publicat Levante-EMV, la natalitat valenciana ha caigut entre gener i juliol d'enguany un 6,3 %. Però les defuncions augmentaren un 4,4 %, el doble que la mitjana espanyola. Els demògrafs ja fa temps que advertixen que en un medi natural, si fórem conills, fiquem per cas, estaríem abocats a l'extinció.
Jim Rogers, un paio a qui li té igual Ale com Pardale perquè és molt ric i nord-americà, afirmava, en un diari digital espanyol i carca, que els europeus tenim un problema: la demografia. «No habrá italianos en cien años, no habrá españoles en cien años» concretava un poc més. Eixes declaracions volien recolzar les intencions proclamades per M. Rajoy durant el debat de la Nació de 2016. Poca gent poc Estat del Benestar, venia a dir. Solucions possibles: apujar els imposts, que es procree únicament bessonades durant els pròxims anys o, la millor solució, eliminar l'Estat de Benestar. ¿Què volen les dretes espanyoles? «Un sistema privatizado y de mucha mayor liberalización». Aaaah!
En el Japó estan pitjor que ací. Allí la piràmide de població va camí d'acabar cul per amunt cap a 2065. Dels 127 milions d'habitants actuals es preveu que es queden en 88 milions el 2065.
La despoblació és tan alarmant que calculen que unes 900 ciutats i pobles desapareixeran. Algunes, com ara Okutama en la prefectura de Tòquio, han resolt regalar cases buides a qui les demane sempre que aporte persones joves al cens. És un projecte molt ampli anomenat akyia banks, una mena de llista de cases fantasma oferides a baix preu o gratis. I al mateix temps els polítics de dreta acaben de legislar per a obrir la porta d'una de les cultures més tancada i singular del món a la immigració. El primer ministre actual, Shinzo Abe, conservador i ultranacionalista, arribà al poder cavalcant la por als immigrants i ara és l'ideòleg del canvi, vol gent de fora per a cobrir la demanda de mà d'obra –baratíssima– i, si és possible, ampliar la base de la piràmide de població. Sang nova i jove que, previsiblement, els arribarà de Vietnam, Filipines i la Xina.
Personalment crec que els qui realment manen, en el Japó i ací, tenen clar el nostre futur i el seu. Si guanya la dreta, que inicialment predica el no a la immigració però instal·lada en el poder canvia de paréixer, ells guanyen consumidors i mà d'obra barata. Si guanya la ultradreta, més de la mateixa medecina, i a més serem els autòctons els qui treballarem en les condicions actualitzades del despotisme oriental –si serà tal com el veia N. A. Boulanger o K. Marx ho decidiran segons el vagen aplicant.
Max Aub solia enviar als seus amics El Correo de Euclides un unifoliat ple de facècies. En un afirmava que les estadístiques demogràfiques mentien, ell feia els seus càlculs estrafolaris i resultava que els habitants minvaven. Els demògrafs s'irritaren, no captaren la broma del valencià, però el temps, indomable, li ha donat la raó.

Publicat en el Levante-EMV del 14-12-2018

dissabte, 8 de desembre de 2018

Minúsculs

Trump i Tod, per Mexican 64

Quan parlàvem de gent amb poc de caràcter, que no tenia serietat, d'un home –sempre ens referíem a algun home– insubstancial, solíem dir una sentència: hi han hòmens, homenicos i homenicacos. Sense adscriure, directament, el personatge a cap de les tres qualificacions. Tots, però, sabíem quina era la que li corresponia. Si l'interfecte tenia molt poc trellat encara se'n podia afegir alguna més: com ara cagamandurrios o manillars catxos. I, com és normal, cada persona i cada família afegia les seues. Mon pare solia incloure els paperets de llimonà com a última gradació. Hi han hòmens, homenicos, homenicacos, cagamandurrios, manillars catxos i paperets de llimonà, i quedava perfecta la dita per a poder encabir tota l'espècie humana masculina.
Quan vaig llegir Il giorno della civetta, de Leonardo Sciascia, vaig pensar que l'escriptor sicilià ens havia plagiat, modificant-la, la nostra frase tribal. Què va! Allò que jo pensava que era una creació original dels burlonets suecans es diu per diverses terres mediterrànies, amb les modificacions pertinents i al gust dels oriünds. Sciascia li fa dir la versió siciliana al capo de la màfia local, don Mariano, atenent a la seua particular visió del món: «l'umanità … la divido in cinque categorie: gli uomini, i mezz'uomini, gli ominicchi, i … pigliainculo e i quaquaraqua…». Els pigliainculo, vindrien a ser uns despreciables dats pel cul, i dels quaquaraqua, un diccionari italià diu que representen un «individuo senza spina dorsale, inutile, inconcludente» i un altre afirma que és un fonosimbolisme de la llengua siciliana amb el significat de persona particularment loquàs, però sense cap capacitat efectiva, tinguda per poc fiable.
He fet esta digressió mentre anava pensant quina qualificació li escauria millor a Donald Trump. En principi quaquaraqua, ¿no? Doncs, ¡no! Ens quedem curts. John Carlin afegia més qualitats al personatge «corrupte, racista, nepotista, egomaníac, paranoic, fantasista, mentider, amic de dictadors sanguinaris, abusador de dones i engarjolador de nens que, segons el seu propi secretari de Defensa, té una edat mental d’11 o 12 anys».
Falta afegir que Trump és un puter. I, justament, qui millor l'ha definit és Stormy Daniels, una actriu porno. La Daniels ha publicat un llibre, i hi ha deixat escrit que en vore-li la titola va pensar «que anava a mantindre relacions amb un individu amb un pene com el xampinyó de Mario Karts». Ara estan de brega en els jutjats i es llancen floretes pel Twitter. Ell li diu a ella «cara de cavall» i ella li ha respost amb un jab, un colp de puny, directe a l'enorme ego d'ell dient-li «minúscul». Tot el món ha entés de què parlava l'actriu.
Serà minúscul, però ha fet un gran remolí polític, una gran polseguera, que ha portat un Bolsonaro a Brasil i la ultradreta al parlament andalús, poca broma.
¿Què farem? ¿Es pot raonar amb ciutadans que expressen por emparant-se en opcions polítiques gens convenients? Recordem l'Argentina quan clamava: «Ladrón o no ladrón / lo queremos a Perón».

Publicat en el Levante-EMV, 8-12-2018

divendres, 30 de novembre de 2018

Visibles o invisibles

John Milton, ja cego, dictant el seu llibre El Paradís perdut a la seua filla

Robert Vaughan afirmava, en la seua nota biogràfica sobre John Milton per a l'edició prosificada en castellà d'El Paraiso perdido, que «un antecesor suyo [de Milton] fue hombre de cierta posición entre las personas visibles de aquella tierra». Si fem una lectura poc atenta d'esta frase arribarem a la conclusió que Vaughan afirma, en 1866, que hi havia persones invisibles en l'Anglaterra d'abans del segle XVII i, a més, de diferents posicions socials. No ho crec, supose que és una manera de parlar i no cal donar-li més importància. Ara bé, ¿hi havia dones visibles? ¡Qui pregunta ja respon! Les dones i les criatures han sigut transparents fins fa quatre dies i ara comencen a fer-se ben visibles.
S'han fet visibles, i molt, en la Plaça del Llibre valencià d'enguany. Els dos llibres més venuts tractaven de visibilitzar les dones i rescatar-les de l'oblit. Ja és un pas més cap a la recuperació de «dones que ens falten» com molt bé diu Ana López Navajas en la presentació de Contem històries de dones d'ací –text de Rosa Roig i il·lustracions de Manola Roig en Vincle Editorial– que per ser valencianes han sigut doblement maltractades. Una bona lectura a partir dels set anys.
I si afegim la discriminació racial: dones triplement maltractades. Com la protagonista del telefilm La dona del segle, que ens narra la història de Consuelo, una gitana òrfena, que investiga si és filla del pintor Nonell i de la seua musa gitana. La directora, Sílvia Quer, ens avança la seua intenció: «És una pel·lícula que parla dels inicis del feminisme i que està dedicada a totes les dones [que a principis del segle XX] van protagonitzar aquesta petita revolució d'una manera anònima». Basada en la novel·la de Margarida Melgar –pseudònim que amaga Montse Ganges i Ana Sanz-Magallón– està ambientada en Barcelona durant la vaga de La Canadenca. Distinto Films ha aconseguit fer una coproducció amb À Punt, TV3 i TVE. S'ha rodat, directament, en castellà i català.
Queda, però, una pregunta que han de respondre les dones –una demanda clàssica que Mary Beard en La veu i el poder de les dones es torna a plantejar–, vist que el nostre model cultural i mental de persona poderosa continua sent el masculí, ¿no seria convenient que miràrem de canviar l'estructura de poder abans? Diu Beard «Tenim una estructura de poder i de veu que fa tres mil anys que és masculina, i no podem fer entrar les dones aquí dins. L’única solució és intentar pensar diferent sobre com és l’estructura. Perquè el problema no és de les dones, és de l’estructura».
I tornant als hòmens visibles. Gavà, una ciutat del Baix Llobregat, ha despenalitzat les víctimes de la prostitució i ha visibilitzat els seus clients. A partir d'ara la sanció als usuaris anirà de 600 a 3.000 euros i la multa arribarà a casa dels sancionats. ¡Bon intent! Ara es faran invisibles a l'altra part de l'autovia, se n'aniran cap a Castelldefels.

divendres, 16 de novembre de 2018

Dimoni o urinaris

El dimoni de Lübeck, paregut al de Segòvia

En Suïssa vaig viure amb valencians que treballaven en la construcció. Un dia s'encetà una discussió sobre si s'havia de dir 'despús-demà' o 'después de demà' i encara deuen estar desburgant-ho. Un episodi paregut conta el pare Mulet, ¡en el segle XVII! Un sabut volia que les monges recitaren el salm correctament en llatí: Quam dilecta tabernacula. Elles, però, estaven encabotades en dir «Candileta tabernacula» i feren votacions. Creient que els canvis eren cosa de Banyeta, votaren que seguirien dient Candileta: «com sempre s'ha fet sempre es farà. / Puix candileta i al llit!» perquè «si en un convent / al dimoni han dit tinyós, / dir-ho totes és forçós» sentencià la superiora.
Coses pitjors li han dit i li diuen, li han fet i li fan, al dimoni.
Ara mateixa hi ha una forta discussió sobre si s'ha de ficar o no una escultura del diable en les immediacions de l'aqüeducte romà de Segòvia, «cuya puente la hizo el diablo en una noche» diu la llegenda. El consistori municipal d'esta població castellana aprovà que «Una escultura del diablo presidirá la calle de San Juan» tal com titulava en portada El Adelantado de Segovia justament el dia de la festa grossa local a sant Fruitós. Li han encarregat l'obra a l'artista polifacètic José Antonio Abella Mardones –de Burgos i ara metge en Segòvia– que cobrarà d'un espònsor generós i no de l'Ajuntament. Els partidaris de ficar-la argumenten que altres ciutats en tenen, Madrid, Lübeck (al costat mateix de la Marienkirche), en Arequipa (Perú) dins de la catedral, en l'església de Rennes-le-Château i en el Japó i la Xina tantes com en vulgues. Els detractors, que sempre es referixen a «la estatua para gloria y honra del Maligno», no la volen perquè no creuen que tinga cap atractiu turístic i per a les continuades glopades de turistes «lo más perentorio –en vez de correr a ver al Maligno al final de San Juan– lo que quieren es encontrar unos evacuatorios públicos dignos donde poder evacuar sus necesidades» opinava algú en El Adelantado. Mira tu, ¡una proposta constructiva!
Podrien ser urinaris ecològics com els uritrottoir que estan començant a ficar en París. Ara bé, ja els avise que han tingut detractors i detractores. Uns perquè no hi ha massa intimitat i les altres perquè només hi pot pixar el mascle de l'espècie. Supose que qui va per una gran ciutat, i l'apreta la pixera, agrairà poder amollar-la en eixos artefactes i descansar, encara que siga a la vista dels qui passen. Si en fiquen d'ús mixt jo, si fora dona, no acostaria el cul al comú mentre, majoritàriament, els hòmens siguen bruts i descurats. Millor adquirir un pisse-débout que és un aplic per a pixar dretes i còmodes en cabines públiques i locals poc nets; els de silicona, reutilitzables, els venen a 7,90 € i els d'un sol ús, es poden adquirir per internet, 2,70 €.
Per a necessitats majors ¡ca u panye!, com diuen per la Costera.

Publicat en Levante-EMV 16-11-2018
Related Posts with Thumbnails