dijous, 26 de març de 2020

Àngel

Ales tatuades

Segons Dante Alighieri, que em mereix tots els respectes, hi han tants àngels que ultrapassen «el doblar dels escacs», un vell càlcul rescatat d’un relat indú pas- sat per Pèrsia. És a dir 183 446 7442 073 7091 551 615, resumint 264. Alguns d’ells apareixen en la seua obra i, fins i tot, acompanyen el carro a on va Beatriu i tornen per ell quan ella li fa algun retret. Li eren útils els sers angelicals al Dante.
Justament útils, i ràpids i omnipresents, és el que millor encaixaria en els personatges amb ales a qui, ja des dels grecs i els hebreus, els han reservat el paper de «comunicadors» amb la gent necessitada d’algun missatge o favor urgent dels déus. També hi han uns àngels que no acoblaven en el pla diví i es feien els ronsos mentre projectaven una planificació pròpia. Els van tirar fora del Paradís de males maneres i a partir d’aleshores es guanyen el favor de les ànimes amb gran esforç. Tant uns com altres tenen els seus partidaris. Dels que són coneguts com a dimonis —per a acabar prompte perquè la demonologia ha posat nom a centenars d’ells— en parlarem en un altre moment si arriba a vènit.
Els àngels, sempre representats amb ales com pertoca a un ser pur i útil per ser veloç —per més que la seua omnipresència no hauria de demanar vehicle ni múscul ni apèndix— han sigut mostrats asexuats, baronívols o feminitzats. Per exemple, Passolini, en el seu film L’evangeli segons sant Mateu ens el mostra com un/una adolescent amb veu femenina però de sexe imprecís, mentre que Wim Wenders per la seua banda, en la pel·lícula El cel sobre Berlín, ens el presenta molt viril. En el meu poble també tenim opinió sobre el tema, no sé si encara es conserva un panell ceràmic de rajoletes del segle XVIII a on hi havia representats dos àngels amb uns pits definitivament femenins: ¿¡però, de Sueca i els suecans, qui fa cas!? No penseu que vaig a dir-vos ara quin és el sexe dels àngels, no ho faria ni per donar-vos consol en el cas que eixa pregunta vos turmentara.
Continuant un interés intermitent, en les últimes dècades del segle passat es va ficar de moda fer pel·lícules d’àngels per a fer plorar, sovint de pena o de riure, a uns espectadors poc avisats o tendres.
I quan ja no esperes entropessar ni amb les disquisicions medievals, ni les reflexions d’una llarga postguerra, ni amb els entreteniments per a una societat desballestada, trobes en un lloc inesperat un signe de pervivència, però equívoc.
    El comentari me’l suggerí vore tatuades dos ales en l’esquena d’una xica jove d’Avinyó. La vaig fotografiar per a recordar-la sovint i no oblidar com és de provisional qualsevol sentència sobre tota cosa que els humans inventem, fabulem, fem, desfem, etcètera.

 Tret del meu llibre Bestiolari. Bésties, bestieses i bestioles. © El Petit Editor, 2016

Cap comentari:

Publica un comentari

Related Posts with Thumbnails