dimarts, 4 de setembre de 2012

Penjar pel turmell al pacifista

Mort en la plaça de Harlem, Rijksmuseum

No descobriré res si dic que els “creients”, de quasi totes les creences conegudes, han sigut manipulats per atacar als “altres” creients, de credo diferent, al llarg de la història. Les diferències eren, i són, profitoses per al poder que les usa a mansalva. No importa si en són poques o imperceptibles, per a un observador desapassionat, acabaran sent insalvables, imprescindibles i imposables per a preservar la supervivència de les pròpies que són les “vertaderes”.
En l’Europa, del segle XVI, convulsionada per guerres de religió –catòlics contra protestants i tots contra anabaptistes– es van fer autèntiques bestieses de refinada crueltat.
És el cas de Jan Smit, nascut en un dels molts estats alemanys de l’època, que va anar rodant per les terres de frontera fràgil i governs i senyors adaptables al credo més convenient. En un determinat moment es convertí a la fe dels anabaptistes –els referents actuals serien els mennonites, els amish, els quàquers i altres més belicosos que formen part del tea party nordamericà– que defensaven, des del segle IV, una visió molt particular del bateig: ells creien a peus junts l’evangeli de Marc quan afirma que “tot aquell que crega i estiga batejat se salvarà” i per a creure s’ha de ser conscient i voler batejar-se –afegiran els seus reformadors europeus del segle XVI. La gran diferència: batejar els acabats de nàixer o esperar-se que es facen grans i ho demanen. Smit caigué en mans dels Tercios de Flandes espanyols que comandava Fadrique Álvarez de Toledo –fill del duc d’Alba governador dels Països Baixos– que assetjava la ciutat de Harlem. Abans de la gran matança –unes 2.000 persones penjades o decapitades–, perpetrada en nom del catòlic rei d’Espanya pel futur quart duc d’Alba, quan el noble espanyol aconseguí la capitulació de la ciutat flamenca, manà penjar-lo pel peu. La seua fou una mort més lenta i més dolorosa, perquè tingué la gosadia de negar-se a formar en els Tercios i dir-li al futur quart duc d’Alba “que ell no tenia enemics” i no lluitaria contra ningú ni demanaria la rendició dels habitants d’aquella ciutat.
Jan Smit mor penjat pel turmell, per Jan Luyken

Related Posts with Thumbnails