divendres, 15 de febrer de 2019

Professionalitat franquista

Un interrogatori de la BPS, by Alfonso López

«La sangre, el horror y la violencia cuestionan a la humanidad entera, y nos demuestran que no podemos desentendernos del sufrimiento de ningún ser humano» diu Eduardo Galeano parlant de les víctimes de la dictadura en Argentina. Ben cert, no podem oblidar-los. Però per a això hem de coneixer-los. Saber qui són, qui foren, i qui van ser els seus torturadors i assassins.
D'això ens parla Lucas Marco en el seu llibre Simplemente es profesionalidad. Historias de la Brigada Político Social de València, editat per la Institució Alfons el Magnànim iniciant una nova col·lecció que recollirà els treballs premiats en les Beques Josep Torrent de Periodisme d'Investigació.
Marcos ha recollit el testimoni de valencians i valencianes que passaren pels calabossos de la policia política del franquisme, la Brigada Político Social (BPS). Entre els cinquanta que encara estan vius, i han relatat el seu infern, està Trini Fraile –una veïna de Sueca que des de ben jove va participar en l'activitat antifranquista– la més veterana. També Jacinta Gil, pintora, que va morir el 2014, però que en les seues memòries, recorda haver sigut detinguda per la BPS com a pas previ al Consejo de Guerra que l'any 1963 la condenà a cinc anys de privació de llibertat per convertir «su morada en estafeta del Partido Comunista en Valencia, cediendo la misma para que en ella tuvieran lugar reuniones de estos elementos políticos».
Marco ve a confirmar el que ja sabíem, ara però ben documentat, que la Gestapo participà en la reconfiguració de la policia política franquista; que els torturadors de la BPS –uns esbirros sense escrúpols–, adictes al feixisme, van continuar en els seus llocs de «treball» mort Franco; que continuaren ascendint i fins i tot ocupant llocs de responsabilitat en els governs socialistes i mai no han respost davant la justícia pels seus crims de lesa humanitat.
Als membres de la BPS no els va caldre desertar, ni pegar a fugir. Tanta fou la impunitat que Ernest Lluch, ja com a ministre de Sanitat, visità les Illes i es trobà Benjamín Solsona, torturador de la BPS de València –segons testimoni del dirigent de CCOO Antonio Montalban i de l'activista antifranquista Paco Camarasa entre altres–, com a cap de la policia de les Illes. Com que Lluch també havia passat per les mans de Solsona es preguntà ¿com estava en un càrrec com eixe un personatge de la BPS?, i li va fer saber a José Barrionuevo, ministre de l'Interior, la seua preocupació. Barrionuevo, cínic, es desentenia afirmant que «esto es por escalafon». Ni Solsona ni José Antonio González Pacheco, Billy el Niño, exBPS, que encara viuen, no han hagut de respondre en la causa oberta en Argentina contra els criminals franquistes. Segur que van, esperançats, a les manis espanyolistes de Madrid.
Al remat, l'esquerra poreguita espanyola només aspira a exhumar Franco i ells els patrioflauta –paraula que li ampre a Manuel Mata– el volen ressuscitar en defensa de la sagrada Constitució, of course!

Publicat en el diari Levante-EMV, 15-2-2019

divendres, 1 de febrer de 2019

L'orde i els llibres

Segons la revista Time Marie Kondo, la reina de l'orde, és una de les cent persones més influents del món. Té una sèrie en Netflix, A ordenar con Marie Kondo, els seus consells han provocat que la gent que la seguix comence a portar tota classe d'objectes «inútils» a les botigues de segona mà, tal com informà fa poc Levante-EMV. Alguns fins i tot donen llibres, ja que la influencer aconsella no tindre'n més de trenta en casa.
Fins que no vaig arribar a l'adolescència jo no vaig tindre llibres en casa que no foren els escolars, tampoc no en tenien els meus amics, ni els meus familiars. Un llibre era un objecte exòtic en el meu veïnat. No teníem prestatges amb llibres, però en el corral criàvem gallines i conills cosa que, supose, tampoc no aconsella el mètode KonMari de la japonesa.
Quan tenia quinze anys comprí El 18 Brumario de Luis Bonaparte de Karl Marx, la primera edició d'Ariel de 1968, i m'acompanyà el meu pare a la llibreria com si déu sap què anàvem a adquirir. Després ja vaig portar a casa –sense companyia paterna– els cent títols de la col·lecció Biblioteca Básica Salvat Libro RTV que cada setmana comprava en el quiosc. Un recull de títols que pretenien fer arribar la literatura i la divulgació científica, de qualitat, i a un preu assequible, a uns lectors encara inexistents a finals dels 60 i principis dels 70. Amb ells ja vaig sobrepassar la xifra òptima de la senyora Kondo… i no he parat d'incrementar, temerari com soc, la meua biblioteca.
Abans que s'estilara el bookcrossing (passallibres podríem dir-li) ja el practicava, a la seua manera, Joan Fuster. El meu paisà tenia per costum reballar a un racó de sa casa, prop de l'eixida al corral, els llibres que tenia repetits i els «de lladres i serenos», que deia ell, que compulsivament llegia i rellegia per a desembafar-se d'altres lectures més importants. «Emporta-te'ls, o me'ls tornaré a llegir», exclamava. I a mi em feia goig emportar-me'ls i llegir-me'ls, perquè solien ser títols que no havien aparegut encara en la col·lecció La Cua de Palla d'Edicions 62. Aixina vaig poder llegir bona part de la mítica col·lecció El Séptimo Circulo –de l'editorial argentina Emecé, creada i dirigida per Jorge Luis Borges i Adolfo Bioy Casares–, ¡un luxe!
Si tenen pensat desfer-se d'un llibre, o de cent, tant si ho fan per ajustar a trenta o per qualsevol altra raó, una opció que els aconselle és portar-los a Aida Books&More, en el carrer Moratín de València. Allí els tornen a vendre a un preu molt raonable i destinen els guanys a mantindre el local i a causes solidàries.
«Bones amistats, bons llibres, la consciència tranquil·la; esta és la vida ideal» va dir Mark Twain. Si, a més, tenim a prop a qui estimem segur que podrem sobreviure al «desorde» d'acumular passades i futures lectures.

Publicat en Levante-EMV, 1-2-2019
Related Posts with Thumbnails