dissabte, 27 d’octubre de 2012

La caricatura amb animals

Els poderosos conspiren contra la República francesa, 1794

Quan Leonardo da Vinci començà a dibuixar rostres humans extremadament grotescs, pura fisiognomia encara, poc sabia ell que iniciava el llarg i tortuós camí de la caricatura. Arribats al segle XVIII es fan molt populars les estampes on es ridiculitza l’enemic polític o nacional. La representació satírica ha arribat fins a hui mateix, que ha entropessat amb la imbecilitat d’alguns clergues musulmans i l’explosió de fonamentalisme que ells alimenten.
En algun moment la caricatura incorpora trets animals, com va fer Hieronymus Bosch, amb la idea d’adjudicar virtuds o defectes morals dels animals a l’humà retratat. Algunes d’estes, amb una gran dosi d’innocència, les imprimiren en França abans i durant la seua revolució o en els anys posteriors. En la imatge que il·lustra el post podem vore tots els reis, reines i emperadors que conspiraven contra la República francesa caricaturitzats amb cos d’animal: podem vore  1 William Pitt –conegut com el segon Pitt– és la rabosa que controla la reunió, 2 Jordi III, rei del Regne Unit, representat com un titot engabiat, 3 Francesc II, emperador del Sacre Imperi Romanogermànic, que sembla un estruç plomat, 4 Caterina II, emperadriu de Rússia, presentada com una bacona que dóna a mamar als dos germans del tirà Capet, 5 Guillem V, rei d’Holanda, és una granota molt atenta al que diu Pitt, 6 Frederic Guillem, rei de Prússia, és un mussol sobre una rama, 7 la germana del rei de Prússia, casada amb el rei holandés, és un rat penat que vola per dalt del cap del seu germà, 8 el duc de Brunswick és un porc a les ordres del rei de Prússia, el rei d’Espanya, 9 Carles IV, representat com un cabró, amb capa i caputxa, al·ludint a Godoy, 10 Ferran I, també conegut com Ferran II, rei de Nàpols, com un gos flac, 11 Maria I de Portugal, una dona nueta amb cames de mico i el rei de Sardenya, Victor Amadeu III, el representa una creu d’on penja un llenç amb la seua pròpia cara pintada i l'últim en afegir-se a la conxorxa és Pius VI, un ase aparellat amb els atributs del papa. Esta reunió de la realesa, on tots interpreten la seua cançó sobre quin és el seu interés i motiu, està vigilada per Marianne, al·legoria de la República francesa, que conduix el poble a ajustar comptes amb aquella “Coalition des rois ou des brigands couronnés”, reis i bandolers que ataquen la República. Aquella coalició, francament reaccionària, no es va dissoldre per vore's tan ben caricaturitzats, però el poble es riu i sembla que tot és menys negre del que realment és.

dimarts, 4 de setembre de 2012

Penjar pel turmell al pacifista

Mort en la plaça de Harlem, Rijksmuseum

No descobriré res si dic que els “creients”, de quasi totes les creences conegudes, han sigut manipulats per atacar als “altres” creients, de credo diferent, al llarg de la història. Les diferències eren, i són, profitoses per al poder que les usa a mansalva. No importa si en són poques o imperceptibles, per a un observador desapassionat, acabaran sent insalvables, imprescindibles i imposables per a preservar la supervivència de les pròpies que són les “vertaderes”.
En l’Europa, del segle XVI, convulsionada per guerres de religió –catòlics contra protestants i tots contra anabaptistes– es van fer autèntiques bestieses de refinada crueltat.
És el cas de Jan Smit, nascut en un dels molts estats alemanys de l’època, que va anar rodant per les terres de frontera fràgil i governs i senyors adaptables al credo més convenient. En un determinat moment es convertí a la fe dels anabaptistes –els referents actuals serien els mennonites, els amish, els quàquers i altres més belicosos que formen part del tea party nordamericà– que defensaven, des del segle IV, una visió molt particular del bateig: ells creien a peus junts l’evangeli de Marc quan afirma que “tot aquell que crega i estiga batejat se salvarà” i per a creure s’ha de ser conscient i voler batejar-se –afegiran els seus reformadors europeus del segle XVI. La gran diferència: batejar els acabats de nàixer o esperar-se que es facen grans i ho demanen. Smit caigué en mans dels Tercios de Flandes espanyols que comandava Fadrique Álvarez de Toledo –fill del duc d’Alba governador dels Països Baixos– que assetjava la ciutat de Harlem. Abans de la gran matança –unes 2.000 persones penjades o decapitades–, perpetrada en nom del catòlic rei d’Espanya pel futur quart duc d’Alba, quan el noble espanyol aconseguí la capitulació de la ciutat flamenca, manà penjar-lo pel peu. La seua fou una mort més lenta i més dolorosa, perquè tingué la gosadia de negar-se a formar en els Tercios i dir-li al futur quart duc d’Alba “que ell no tenia enemics” i no lluitaria contra ningú ni demanaria la rendició dels habitants d’aquella ciutat.
Jan Smit mor penjat pel turmell, per Jan Luyken

dimarts, 31 de juliol de 2012

Governar és fàcil... per a Groucho Marx


Programa de Groucho en Sopa d'oca: el benestar s'ha d'acabar!

Governar és fàcil! O això pensa Rufus T. Firefly nou president de Freedònia, interpretat pel genial Groucho Marx, que ens canta el seu programa de govern. Una de les escenes més animades i desgavellades de la pel·lícula Sopa d’oca (1933) [ací més coneguda com Sopa de ganso]. Firefly, com el seu cognom ja ens avança, és un cuc de llum amb recursos impactants i un programa ampli i sofisticat per al país. Llàstima no tindre governants d’eixa pasta per ací. Mariano Rajoy i LocoMontoro ens semblen igual d’irrisoris i són bastant més perjudicials. Groucho for president!

Groucho canta –traducció lliure:

     Si detecten alguna forma de benestar
     informeu-me'n i serà prohibida.
     Vaig a fer-me càrrec d’açò.
     Així serà!
     Esta és la terra de la llibertat.
     L'últim home que quasi va arruïnar el país no sabia què fer-se’n d’ell.
     Si creuen que este país està malament ara, esperen a què jo arribe fins al final.

    El tresor està arruïnat.

     L'últim mandatari se'n va anar i se l’emportà.
     Si vostés creuen que paguen molt ara
     esperen a què jo l’acabe de saquejar.

     S’han de fixar més imposts al país
     i sé com s’ha de fer,
     si vosté pensa que ara paga massa,
     espere’s a què jo l’acabe d’escórrer.

i el guió original:

If any form of pleasure is exhibited                        
Report to me and it will be prohibited.
I'll put my foot down; 
So shall it be 
This is the land of the free.
The last man nearly ruined this place He didn't know what to do with it.
If you think this country's bad off now Just wait 'till I get through with it.
(Does sailor's hornpipe)
The treasury is low on dough;
The last man went and flew with it.
If you think we're short of money now 
Just wait 'till I get through with it.
(Does Highland fling)
The country's taxes must be fixed - 
And I know what to do with it, If 
you think you're paying too much 
now, Just wait 'till I get through 
with it.
(Takes flute from inside pocket and 
plays strain of Dixie)

El programa de Rufus T. Firefly resumit: la tirania, el caos, la corrupció i la contradicció. No enganya ningú!

dimecres, 27 de juny de 2012

Policia contra l'art de carrer


Don’t be afraid - No tengas miedo
Pl. Tavernes de la Valldigna, Barri del Carme, València
Mur dedicat a les dones dels miners d’Astúries, Lleó i Terol

Si en alguna cosa destaquen els humans és en la destrucció del seu proïsme, també humà, prèviament proclamat contrari. Si la fatalitat t’assenyala, i l’«enemic» és poderós, ja l’has cagat! Hi ha una certa predilecció per enderrocar l’obra d’art del qui pensa diferent i més encara si ens retrata o creiem que ens mostra amb un perfil poc afavoridor. Una d’eixes amargues experiències ens l’ha relatat el poble quítxua: “Los españoles al asaltar aldeas, además de asesinar habitantes y buscar botín en oro, ahora tienen la misión de destruir arte y objetos religiosos, y de esterminar nuestros sabios”. Però este pa és el que donen, sempre, els uns als altres. Luter, veient com es treia tot l’art de les esglésies –que havien passat de ser catòliques a reformades– per a fer-lo desaparéixer, va formular un raonament d’urgència: “destruir art és una forma d’idolatria, indica que les imatges tenen algun poder i no és cert”. La idea del reformador alemany ha sigut, com bé sabem, ignorada. Res ha plagut tant a les successives generacions d’humans com tombar l’ídol de l’altre, borrar les metàfores plàstiques del contrari siga antic o actual.
Hui llegia, en les pàgines valencianes del diari El País, que uns policies han arrancat elements d’un mural que l’artista Vinz Feel Free ens havia deixat en una humil paret del barri del Carme. Què els molestava d’aquella obra? És evident que els era insuportable vore’s perfectament preparats per a infringir dolor i atacant dones nuetes amb cap d’au. Vinz sol fer en les seues actuacions una revisió molt particular de la història de l’art, pots trobar Max Ernst o Magritte, algunes peces del Renaixement o l’Equip Crònica sempre amb caps d’au, llangardaix o batraci. L’obra atacada formava part d’una acció d’art street anomenada Incubarte en la qual col·laborava el MuVIM i la Universitat de València. Els qui van fer la destrossa anaven uniformats i hi han molts testimonis de l’acte, fins i tot Canal9 ha passat un vídeo. Una bestiesa més a condemnar, i no serà l’última.

dijous, 21 de juny de 2012

Qui li plora a Joan Fuster?


D'esquerra a dreta; Vicent Guillamon, Pere Mayor, Dolors Castillo, Pere Mayor fill,
Joan Fuster, Vicent Ferri, Vicent Monroig i Josep Blasco
en el desllunat de la casa de Joan Fuster

El dia 20 de juny de 1992 una part de la direcció política nacional de la Unitat del Poble Valencià, ara Bloc, tenia programada una visita i un dinar amb Joan Fuster. A l’hora prevista ens presentàrem en la seua casa del carrer Sant Josep de Sueca, alguns dels visitants hi entraven per primera volta. Fuster ens va deixar caure, al llarg de la conversa, dos missions: la llengua no ha de ser com un llatí qualsevol i aneu alerta que els mestres no es tornen dogmàtics i la facen estranya per a les criatures i inacceptable per als pares. Juanito estava fet a manar faena a “totcristo” que s’acostava per aquella casa “el meu joc és donar joc” solia dir, però per què ens encomanava als qui ell afirmava “que no alçàvem un gat pel rabo” aquella tasca? Al remat les coses han anat, a trons i a bacs, però en eixe sentit que ell volia; i sense comandar-ho cap formació nacionalista.
Podríem haver parlat de més coses dinant, però ja no va voler eixir de casa. Em va dir un “aneu, aneu…” mentres mirava el xiquet que no s’havia estat quet ni un minut.
L’endemà, hui fa vint anys, quan després de dinar tornava a casa pel carrer Sant Josep, J. B. em va parar per dir-me que Juanito havia faltat. Vaig tocar a la porta i m’obrí T. D., dins estaven J. Ll., D. B., F. P. M., J. P. i V. V. S’havia mort un amic amb qui havia compartit hores de conversa, alguns viatges curts i moltes confidències. Crec que mantinguérem un mutu afecte els vint anys que disfrutàrem d’amistat. M’hauria agradat que algú, en aquella reunió claustrofòbica, em diguera com havia mort o si havia patit o algun detall insignificant, però humà, sobre la irreparable pèrdua. No vull vore els morts, vull recordar-los vius, però dubte que en aquell lloc es vetlara un amic i jo sobrava. Ni una llàgrima. Allà es feien càlculs i estratègies i les hores i els fets posteriors, segons han contat, sembla que ho confirmen.

dijous, 17 de maig de 2012

Internet i l'aigua



Ens preocupa el control d'Internet? Grafit: Escif

Internet és immens, increïble, i mil adjectius més que podríem dir i no ho diríem tot. El món circula per la world wide web o no “existix”. Però és preocupant que algú puga arribar a controlar-la, a controlar-nos, sense que li calga el nostre permís. Ara, i segurament en el futur immediat, la immensa quantitat de dades que circulen per les autopistes de la informació passa pels Estats Units. Als proveïdors d’accés a la xarxa els és més barat un enllaç París-Nova York-Londres que un de directe París-Londres, de fet la mitat del tràfic francés circula prèviament per un centre o altre d’un dels seus estats: Virginia. La proporció és més gran amb els proveïdors asiàtics i africans. Tots han pagat i mantenen les autopistes de la informació que majoritàriament usen els proveïdors americans a cost mínim i disposant, a més, d’un potencial control si les coses es giren i cal tancar l’aixeta.
Ho veiem tan natural, i no ho és. ¿Què faríem si algú controlara des del seu país el pas de l’aigua que tots necessitem? El que ja és normal, i no ho sembla, és l’aparició de grups que reivindiquen el gratuït total en la xarxa i mai no n’hem conegut cap que reivindique el mateix per a un bé imprescindible com és l’aigua. Internet ha canviat moltes coses, com sinó s’entendria el vot a un partit com el Pirata que va donant-se en diversos països europeus. Alerta!
Hui és el Dia d'Internet una efemèride impulsada per l'Associació d'Usuaris d'Internet.

dimecres, 9 de maig de 2012

Por a les paraules llargues


Paraules que fan por de dir-les

No conec cap persona que tinga hipopotomonstrosesquipedaliofòbia, una llarga paraula que vol dir "por a les paraules llargues". Té exactament 33 lletres. Altres idiomes en tenen de molt més llargues, i que segur que espantaran encara més als qui desgraciadament patixen la fòbia:
Rindfleischetikettierungsüberwachungsaufgabenübertragungsgesetz
una paraula alemanya que esmenta una norma legal aplicable a l’embalatge i té 63 lletres.
Però el Llibre Guinness dels Rècords té com a més llarga:
Donaudampfschiffartselektrizitätenhauptbetriebswerkbauunterbear, parla del Danubi i l’empresa d’electricitat, també amb 63.
Hi ha dos teories per a llegir paraules llargues, una afirma que la copsem sencera i alhora i l’altra diu que la fragmentem i la recomposem per a reconéixer-la. Voleu fer personalment la prova? Bé, millor ens familiaritzem primer amb les seues parts. Segons la Viquipèdia “aquest són els elements que entren en la composició:
La paraula deriva del grec hippopoto que s'empra per indicar gran en relació a la paraula grega per a designar hipopòtam (que al seu temps deriva de les paraules gregues hippo- ‘cavall’ i potam-os ‘riu’, pel que la paraula originalment significaria ‘cavall de riu’).
monstros és una paraula llatina que indica ‘monstruós’.
sesquipedali és una forma mutilada de ‘sesquipedalian’ que significaria paraula llarga (literalment ‘un peu i mig de llarg’ en llatí).
fòbia significa por.
Observeu que, en grec, hippo-pote podria significar ‘un cavall del vol’ o ‘un cavall que bevia’ (segons com es llegeixi), però mai no podria significar un hipopòtam. Així doncs, aquesta composició compta amb molts errors i solecismes des del punt de vista de la morfologia grega, per la qual cosa és dubtós si aporta molt significat”.
Ara, podem fer la prova llegint la paraula que he escollit per a apadrinar-la i cadascú que en traga la seua conclusió. Si no voleu fer la prova em semblarà igual de bé, mai entropessareu amb esta paraula tan animal.

dissabte, 14 d’abril de 2012

Cançons republicanes


Alegoria de la República del pintor suecà Alfredo Claros


La proclamació de la Segona República espanyola, hui fa 81 anys, és un dels grans projectes de canvi, frustrat, dels pobles ibèrics –dit siga en el llenguatge de l’època.
La gent del poble pla, interpretava a la seua manera els canvis. I ho feia a través de les seues expressions més populars i expansives: les cançons.
De les que he escoltat en Sueca –i recorde– algunes són un crit, bastant primari, contra la monarquia i el clero:
     La monarquia ha caigut,
     la República ha guanyat,
     ara diuen les beates
     aupa! ara si que mos han fotut
amb la música de l’Himno de Riego i text antimonàrquic:
      El rei demana corona,
      donem-li-la de paper,
      perquè la corona d’Espanya
      està colgà en un femer.
amb la mateixa música i una lletra simplement destarifada:
     Si vols sopar no te’n vages,
     sardines salaes tinc,
     safanories en vinagre
     i olives del pinyol dins.
Iguals temes i semblants cançons trobaríem en altres ciutats i pobles.
Com ara esta que, en Barcelona, li cantaven a Cametes –malnom del rei Alfons XIII:
     Si el rei en vol corona,
     corona li darem,
     que vingui a Barcelona
     i el coll li tallarem
o esta dedicada al clero regular o no
     Visca la República,
     ara més que mai,
     capellans i frares
     que vagin al carall!
i encara una més de Barcelona amb la tonada de la Marxa Real –actual himne d’Espanya– i text bastant surrealista
     Tinta xina,
     magnesia efervescenta,
     un bon mal de ventre,
     xeringues d’hospital,
     burros amb calces,
     canons i escopetes,
     que mori en “Cametes”,
     que es un animal.
Monarquia i clero representaven –per a la gent del poble– un món medieval, injust i opressiu, que volien deixar per sempre. El seu rebuig entre ingenu i festiu quedava propalat amb cançonetes com estes que hui he recuperat.

[La imatge que il·lustra el post, Alegoria de la República, obra del pintor i republicà Alfredo Claros, és propietat de l'Ajuntament de Sueca. Va ser descoberta, durant unes obres, en l'últim domicili de l'escriptor Joan Fuster i ha sigut restaurada. Claros i el pare de Fuster, Juan Bautista Fuster Seguí, foren professors de l'escola de dibuix local i l'autor, segurament, li confiaria esta obra a qui millor la podia custodiar ja que era membre del govern franquista local]

dimarts, 7 de febrer de 2012

Dickens, una lectura de sempre

El somni de Dickens, de Robert W. Buss 
Li confesava Mercé Rodoreda a Montserrat Roig que la novel·la “ha de reflectir la realitat però hi ha d’haver una part de fantàstic, d’irreal. I ha d’ésser poètica. Hi ha novel·les de [Charles] Dickens que semblen actuals; el principi de David Copperfield, per exemple. Quanta poesia que té!”. La fascinació de la Rodoreda per l’autor anglés la compartiran més autors nostres que, per edat, degueren llegir Dickens en les versions catalanes de Josep Carner i Pau Romeva d’abans de la guerra. Els qui hem vingut immediatament després d’aquella generació l’hem llegit traduït al castellà, un idioma que no necessitava del gran esforç de construcció de llengua que en va fer Carner. Massa lírica i massa provatures, pensa Jordi Llovet però, que acabaren construint una narrativa allunyada del Dickens original.
La lectura del David Coperfield o el Pickwik, bolcats al català en els anys trenta, no foren cap impediment per a què Maurici Serrahima se’n fera una idea clara de la seua vitalitat narrativa. Serrahima en 1969, quan acaba de llegir Cien años de soledad de Gabriel García Márquez, li s’antoixa que aquella explèndida novel·la “em fa pensar en alguna cosa com el que podria haver estat l’Odissea, o la mateixa Biblia … si hagessin estat escrites amb la mena d’impuls creador personalíssim amb que Dickens escriví el Pickwik”. Uuummm! Cert i segur que aquelles joies de la ficció haurien guanyat en mans de Dickens.
Hui celebrem la diada del seu 200 anniversari. Quan va morir algú li va retre un últim homenatge i li escriví l’epitafi “Estimà al pobre, miserable i oprimit”


Related Posts with Thumbnails