dimecres, 27 de juny de 2012

Policia contra l'art de carrer


Don’t be afraid - No tengas miedo
Pl. Tavernes de la Valldigna, Barri del Carme, València
Mur dedicat a les dones dels miners d’Astúries, Lleó i Terol

Si en alguna cosa destaquen els humans és en la destrucció del seu proïsme, també humà, prèviament proclamat contrari. Si la fatalitat t’assenyala, i l’«enemic» és poderós, ja l’has cagat! Hi ha una certa predilecció per enderrocar l’obra d’art del qui pensa diferent i més encara si ens retrata o creiem que ens mostra amb un perfil poc afavoridor. Una d’eixes amargues experiències ens l’ha relatat el poble quítxua: “Los españoles al asaltar aldeas, además de asesinar habitantes y buscar botín en oro, ahora tienen la misión de destruir arte y objetos religiosos, y de esterminar nuestros sabios”. Però este pa és el que donen, sempre, els uns als altres. Luter, veient com es treia tot l’art de les esglésies –que havien passat de ser catòliques a reformades– per a fer-lo desaparéixer, va formular un raonament d’urgència: “destruir art és una forma d’idolatria, indica que les imatges tenen algun poder i no és cert”. La idea del reformador alemany ha sigut, com bé sabem, ignorada. Res ha plagut tant a les successives generacions d’humans com tombar l’ídol de l’altre, borrar les metàfores plàstiques del contrari siga antic o actual.
Hui llegia, en les pàgines valencianes del diari El País, que uns policies han arrancat elements d’un mural que l’artista Vinz Feel Free ens havia deixat en una humil paret del barri del Carme. Què els molestava d’aquella obra? És evident que els era insuportable vore’s perfectament preparats per a infringir dolor i atacant dones nuetes amb cap d’au. Vinz sol fer en les seues actuacions una revisió molt particular de la història de l’art, pots trobar Max Ernst o Magritte, algunes peces del Renaixement o l’Equip Crònica sempre amb caps d’au, llangardaix o batraci. L’obra atacada formava part d’una acció d’art street anomenada Incubarte en la qual col·laborava el MuVIM i la Universitat de València. Els qui van fer la destrossa anaven uniformats i hi han molts testimonis de l’acte, fins i tot Canal9 ha passat un vídeo. Una bestiesa més a condemnar, i no serà l’última.

dijous, 21 de juny de 2012

Qui li plora a Joan Fuster?


D'esquerra a dreta; Vicent Guillamon, Pere Mayor, Dolors Castillo, Pere Mayor fill,
Joan Fuster, Vicent Ferri, Vicent Monroig i Josep Blasco
en el desllunat de la casa de Joan Fuster

El dia 20 de juny de 1992 una part de la direcció política nacional de la Unitat del Poble Valencià, ara Bloc, tenia programada una visita i un dinar amb Joan Fuster. A l’hora prevista ens presentàrem en la seua casa del carrer Sant Josep de Sueca, alguns dels visitants hi entraven per primera volta. Fuster ens va deixar caure, al llarg de la conversa, dos missions: la llengua no ha de ser com un llatí qualsevol i aneu alerta que els mestres no es tornen dogmàtics i la facen estranya per a les criatures i inacceptable per als pares. Juanito estava fet a manar faena a “totcristo” que s’acostava per aquella casa “el meu joc és donar joc” solia dir, però per què ens encomanava als qui ell afirmava “que no alçàvem un gat pel rabo” aquella tasca? Al remat les coses han anat, a trons i a bacs, però en eixe sentit que ell volia; i sense comandar-ho cap formació nacionalista.
Podríem haver parlat de més coses dinant, però ja no va voler eixir de casa. Em va dir un “aneu, aneu…” mentres mirava el xiquet que no s’havia estat quet ni un minut.
L’endemà, hui fa vint anys, quan després de dinar tornava a casa pel carrer Sant Josep, J. B. em va parar per dir-me que Juanito havia faltat. Vaig tocar a la porta i m’obrí T. D., dins estaven J. Ll., D. B., F. P. M., J. P. i V. V. S’havia mort un amic amb qui havia compartit hores de conversa, alguns viatges curts i moltes confidències. Crec que mantinguérem un mutu afecte els vint anys que disfrutàrem d’amistat. M’hauria agradat que algú, en aquella reunió claustrofòbica, em diguera com havia mort o si havia patit o algun detall insignificant, però humà, sobre la irreparable pèrdua. No vull vore els morts, vull recordar-los vius, però dubte que en aquell lloc es vetlara un amic i jo sobrava. Ni una llàgrima. Allà es feien càlculs i estratègies i les hores i els fets posteriors, segons han contat, sembla que ho confirmen.
Related Posts with Thumbnails