dissabte, 29 de desembre de 2018

Jutges d'un jutjat

Gérard David. L'escorxament del jutge Sisamnes, detall, 1498

Diu Herodot que en l’antiga Pèrsia hi hagué un jutge, Sisamnes, que es va vendre a una de les parts d’un litigi i fallà injustament. Cambises, el rei, el va fer escorxar al viu. Amb eixe cuir manà entapissar el seient des del qual s’impartiria justícia. El fill de Sisamnes, Otanes, el va succeir i quan presidia audiències, deliberacions o emetia sentències ho feia sobre la pell arrencada al seu progenitor. Clara i brutal advertència per a evitar cap temptació de corrupció. Passà el temps i la justícia anà civilitzant-se, però els jutges corruptes persistien. Les autoritats de Flandes ja no s’atrevien a aplicar càstigs tan expeditius com el de Cambises II i es conformaven amb penjar un quadre al·lusiu. Gérard David, pintor, plasmà el moment dramàtic en què li treien la pell al viu al jutge venal. Molts anys després, encara s’han civilitzat més els càstigs als jutges: ara ni se’ls fa un tènue amonestament. És dolorós vore com actuen impunement jutges venuts i parcials, sense que la societat els puga aplicar un correctiu proporcional al mal que fan a les seues víctimes i a la mateixa justícia.
Els humans, segurament, acceptem la justícia més per por a la injustícia que ens poden infringir que per amor a l’imperi de la llei. Déu conserve la Justícia i ens guard d'ella, diu la gent menuda.
L'any 1980 em vaig vore davant d'un tribunal per a respondre de l'acusació de premsa clandestina, ¡1980!, que havia fet Juan Marco Molines (alies el Mero) contra mi. El Mero actuava com a delegat de cultura del govern central, un esbirro vaja, que disparava contra tot allò que li pareixia perjudicial per als seus senyorets –la UCD en eixe moment i AP i PP després– i mentre feia de la delegació valenciana de TVE una caixa de ressonància partidària i del blaverisme, Vicent Flor dixit.
A mi, els membres del tribunal de l'Audiència de València, que em jutjaren, em semblaven antediluvians, estantissos, polsosos, uns franctiradors amagats darrere del paper de barba segellat… i em van condemnar. Sort vaig tindre que Josep Lluís Albiñana em va defensar i tres anys més tard el Tribunal Suprem veié que era contradictori amb la Constitució i em va absoldre –i de passada anul·là part de l'articulat de la Llei de Premsa i Impremta de 1966 vigent encara.
Parlant ara dels sobiranistes engarjolats. Si els polítics, i jutges vicaris que sempre n'hi han de disposats, volen que la injustícia evite el que ells consideren un desordre pervertiran la democràcia i ofegaran la justícia.
El posicionament dels polítics catalans, tan eixelebrat –com dirien ells mateixos–, és fruit de la seua debilitat. Però, la contestació de l'Estat espanyol, la venjança vestida de justícia, és igualment dèbil. Envestir més que pensar, i si no pensen ¿com resoldran el dilema del mercader de Venècia?: cobrar en carn sense fer sang.

Publicat en el Levante-EMV, 29-12-2018

divendres, 21 de desembre de 2018

Idiota

Donald Trump, idiota

La setmana passada compareixia Sundra Pichai, CEO de Google, davant el Judiciary Committee del Congrés nord-americà. La congressista Zoe Lofgren, demòcrata, li preguntà: «Ara mateixa, si gloogueges la paraula idiot, i especifiques que vols imatges, apareix sempre la foto de Donald Trump. ¿Com és que passa això?» El director general de la companyia de Mountain View va precisar: «Cada volta que s'escriu una paraula clau Google ja ha recopilat còpies de mils de milions de pàgines en el nostre indexador. Prenem cada paraula clau i la comparem amb les pàgines i la classifiquem a partir de més de 200 indicadors –com ara la rellevància, la frescor, la popularitat, com la utilitza la gent, etcètera. I basant-nos en això, en un moment determinat, intentem classificar i trobar els millors resultats de cerca d'esta consulta. A continuació, els avaluem amb els avaluadors externs, i ho avaluen amb directrius objectives. Aixina és com ens assegurem que el procés fa la faena».
Fa estrany que siga una demòcrata qui ho pregunte ¿veritat? No, no ho és. Davant la insistent campanya dels republicans i del mateix Trump, acusant Google de mostrar resultats que ataquen el president estatunidenc i el partit Republicà, convenia deixar ben clar que el buscador mostra el que hi ha en la xarxa sense cap manipulació. De fet la senyora Lofgren encara es va permetre una última ironia: «¿segur que no hi ha un homenet assentat darrere de la cortina decidint què s'ha de mostrar als usuaris?». Carregat de paciència, el senyor Pichai tornà a repetir: «els resultats que mostra Google estan formats pel comportament dels usuaris i la informació recollida pel buscador. No es pot particularitzar entre tres bilions de cerques». Clar i ras: la xarxa ha decidit que Trump és un idiota.
La informació que nosaltres li facilitem a Google ell ens la retorna en brut. Si volem saber quines preguntes foren tendència i a on, només cal anar a Google Trend i buscar. Per exemple: ¿què interessava als usuaris, per comunitats autònomes, en 2018?: Astúries i Madrid preguntaven pel 'màster de Cristina Cifuentes'; per 'Masterchef' consultaren en Euskadi, Madrid i Castella la Manxa; '¿què és una moció de censura?' interrogaren els de les Illes Balears, la Rioja i Cantàbria; la detenció del Rey del Cachopo, motivà que en Aragó, País Valencià i Extremadura preguntaren '¿què és Cachopo?'; la 'sentència contra La Manada' només va interessar en Navarra; preguntes com '¿què és una DUI?' o '¿què és un CDR?', dels quals s'ha parlat en tots els noticiaris, només va tindre recerques significatives en Catalunya; i ja per a cloure, els qui van demanar informació sobre la cançó Cómeme el donut –«Cómeme el donut, te hago dos por uno / cómeme el donut, el ojo de orum»– estaven concentrats en Andalusia i, ja a molta distància, en el País Valencià. ¡Coses que sap Google i desconeix el CIS!
Shakespeare fa dir a Macbeth «La vida no és més que un conte explicat per un idiota». ¡Ai!

Publicat en el Levante-EMV, 21-12-2018

divendres, 14 de desembre de 2018

Demografia i demagògia

El parlament nipó aclarint la votació sobre la immigració

Tal com ha publicat Levante-EMV, la natalitat valenciana ha caigut entre gener i juliol d'enguany un 6,3 %. Però les defuncions augmentaren un 4,4 %, el doble que la mitjana espanyola. Els demògrafs ja fa temps que advertixen que en un medi natural, si fórem conills, fiquem per cas, estaríem abocats a l'extinció.
Jim Rogers, un paio a qui li té igual Ale com Pardale perquè és molt ric i nord-americà, afirmava, en un diari digital espanyol i carca, que els europeus tenim un problema: la demografia. «No habrá italianos en cien años, no habrá españoles en cien años» concretava un poc més. Eixes declaracions volien recolzar les intencions proclamades per M. Rajoy durant el debat de la Nació de 2016. Poca gent poc Estat del Benestar, venia a dir. Solucions possibles: apujar els imposts, que es procree únicament bessonades durant els pròxims anys o, la millor solució, eliminar l'Estat de Benestar. ¿Què volen les dretes espanyoles? «Un sistema privatizado y de mucha mayor liberalización». Aaaah!
En el Japó estan pitjor que ací. Allí la piràmide de població va camí d'acabar cul per amunt cap a 2065. Dels 127 milions d'habitants actuals es preveu que es queden en 88 milions el 2065.
La despoblació és tan alarmant que calculen que unes 900 ciutats i pobles desapareixeran. Algunes, com ara Okutama en la prefectura de Tòquio, han resolt regalar cases buides a qui les demane sempre que aporte persones joves al cens. És un projecte molt ampli anomenat akyia banks, una mena de llista de cases fantasma oferides a baix preu o gratis. I al mateix temps els polítics de dreta acaben de legislar per a obrir la porta d'una de les cultures més tancada i singular del món a la immigració. El primer ministre actual, Shinzo Abe, conservador i ultranacionalista, arribà al poder cavalcant la por als immigrants i ara és l'ideòleg del canvi, vol gent de fora per a cobrir la demanda de mà d'obra –baratíssima– i, si és possible, ampliar la base de la piràmide de població. Sang nova i jove que, previsiblement, els arribarà de Vietnam, Filipines i la Xina.
Personalment crec que els qui realment manen, en el Japó i ací, tenen clar el nostre futur i el seu. Si guanya la dreta, que inicialment predica el no a la immigració però instal·lada en el poder canvia de paréixer, ells guanyen consumidors i mà d'obra barata. Si guanya la ultradreta, més de la mateixa medecina, i a més serem els autòctons els qui treballarem en les condicions actualitzades del despotisme oriental –si serà tal com el veia N. A. Boulanger o K. Marx ho decidiran segons el vagen aplicant.
Max Aub solia enviar als seus amics El Correo de Euclides un unifoliat ple de facècies. En un afirmava que les estadístiques demogràfiques mentien, ell feia els seus càlculs estrafolaris i resultava que els habitants minvaven. Els demògrafs s'irritaren, no captaren la broma del valencià, però el temps, indomable, li ha donat la raó.

Publicat en el Levante-EMV del 14-12-2018

dissabte, 8 de desembre de 2018

Minúsculs

Trump i Tod, per Mexican 64

Quan parlàvem de gent amb poc de caràcter, que no tenia serietat, d'un home –sempre ens referíem a algun home– insubstancial, solíem dir una sentència: hi han hòmens, homenicos i homenicacos. Sense adscriure, directament, el personatge a cap de les tres qualificacions. Tots, però, sabíem quina era la que li corresponia. Si l'interfecte tenia molt poc trellat encara se'n podia afegir alguna més: com ara cagamandurrios o manillars catxos. I, com és normal, cada persona i cada família afegia les seues. Mon pare solia incloure els paperets de llimonà com a última gradació. Hi han hòmens, homenicos, homenicacos, cagamandurrios, manillars catxos i paperets de llimonà, i quedava perfecta la dita per a poder encabir tota l'espècie humana masculina.
Quan vaig llegir Il giorno della civetta, de Leonardo Sciascia, vaig pensar que l'escriptor sicilià ens havia plagiat, modificant-la, la nostra frase tribal. Què va! Allò que jo pensava que era una creació original dels burlonets suecans es diu per diverses terres mediterrànies, amb les modificacions pertinents i al gust dels oriünds. Sciascia li fa dir la versió siciliana al capo de la màfia local, don Mariano, atenent a la seua particular visió del món: «l'umanità … la divido in cinque categorie: gli uomini, i mezz'uomini, gli ominicchi, i … pigliainculo e i quaquaraqua…». Els pigliainculo, vindrien a ser uns despreciables dats pel cul, i dels quaquaraqua, un diccionari italià diu que representen un «individuo senza spina dorsale, inutile, inconcludente» i un altre afirma que és un fonosimbolisme de la llengua siciliana amb el significat de persona particularment loquàs, però sense cap capacitat efectiva, tinguda per poc fiable.
He fet esta digressió mentre anava pensant quina qualificació li escauria millor a Donald Trump. En principi quaquaraqua, ¿no? Doncs, ¡no! Ens quedem curts. John Carlin afegia més qualitats al personatge «corrupte, racista, nepotista, egomaníac, paranoic, fantasista, mentider, amic de dictadors sanguinaris, abusador de dones i engarjolador de nens que, segons el seu propi secretari de Defensa, té una edat mental d’11 o 12 anys».
Falta afegir que Trump és un puter. I, justament, qui millor l'ha definit és Stormy Daniels, una actriu porno. La Daniels ha publicat un llibre, i hi ha deixat escrit que en vore-li la titola va pensar «que anava a mantindre relacions amb un individu amb un pene com el xampinyó de Mario Karts». Ara estan de brega en els jutjats i es llancen floretes pel Twitter. Ell li diu a ella «cara de cavall» i ella li ha respost amb un jab, un colp de puny, directe a l'enorme ego d'ell dient-li «minúscul». Tot el món ha entés de què parlava l'actriu.
Serà minúscul, però ha fet un gran remolí polític, una gran polseguera, que ha portat un Bolsonaro a Brasil i la ultradreta al parlament andalús, poca broma.
¿Què farem? ¿Es pot raonar amb ciutadans que expressen por emparant-se en opcions polítiques gens convenients? Recordem l'Argentina quan clamava: «Ladrón o no ladrón / lo queremos a Perón».

Publicat en el Levante-EMV, 8-12-2018

divendres, 30 de novembre de 2018

Visibles o invisibles

John Milton, ja cego, dictant el seu llibre El Paradís perdut a la seua filla

Robert Vaughan afirmava, en la seua nota biogràfica sobre John Milton per a l'edició prosificada en castellà d'El Paraiso perdido, que «un antecesor suyo [de Milton] fue hombre de cierta posición entre las personas visibles de aquella tierra». Si fem una lectura poc atenta d'esta frase arribarem a la conclusió que Vaughan afirma, en 1866, que hi havia persones invisibles en l'Anglaterra d'abans del segle XVII i, a més, de diferents posicions socials. No ho crec, supose que és una manera de parlar i no cal donar-li més importància. Ara bé, ¿hi havia dones visibles? ¡Qui pregunta ja respon! Les dones i les criatures han sigut transparents fins fa quatre dies i ara comencen a fer-se ben visibles.
S'han fet visibles, i molt, en la Plaça del Llibre valencià d'enguany. Els dos llibres més venuts tractaven de visibilitzar les dones i rescatar-les de l'oblit. Ja és un pas més cap a la recuperació de «dones que ens falten» com molt bé diu Ana López Navajas en la presentació de Contem històries de dones d'ací –text de Rosa Roig i il·lustracions de Manola Roig en Vincle Editorial– que per ser valencianes han sigut doblement maltractades. Una bona lectura a partir dels set anys.
I si afegim la discriminació racial: dones triplement maltractades. Com la protagonista del telefilm La dona del segle, que ens narra la història de Consuelo, una gitana òrfena, que investiga si és filla del pintor Nonell i de la seua musa gitana. La directora, Sílvia Quer, ens avança la seua intenció: «És una pel·lícula que parla dels inicis del feminisme i que està dedicada a totes les dones [que a principis del segle XX] van protagonitzar aquesta petita revolució d'una manera anònima». Basada en la novel·la de Margarida Melgar –pseudònim que amaga Montse Ganges i Ana Sanz-Magallón– està ambientada en Barcelona durant la vaga de La Canadenca. Distinto Films ha aconseguit fer una coproducció amb À Punt, TV3 i TVE. S'ha rodat, directament, en castellà i català.
Queda, però, una pregunta que han de respondre les dones –una demanda clàssica que Mary Beard en La veu i el poder de les dones es torna a plantejar–, vist que el nostre model cultural i mental de persona poderosa continua sent el masculí, ¿no seria convenient que miràrem de canviar l'estructura de poder abans? Diu Beard «Tenim una estructura de poder i de veu que fa tres mil anys que és masculina, i no podem fer entrar les dones aquí dins. L’única solució és intentar pensar diferent sobre com és l’estructura. Perquè el problema no és de les dones, és de l’estructura».
I tornant als hòmens visibles. Gavà, una ciutat del Baix Llobregat, ha despenalitzat les víctimes de la prostitució i ha visibilitzat els seus clients. A partir d'ara la sanció als usuaris anirà de 600 a 3.000 euros i la multa arribarà a casa dels sancionats. ¡Bon intent! Ara es faran invisibles a l'altra part de l'autovia, se n'aniran cap a Castelldefels.

divendres, 16 de novembre de 2018

Dimoni o urinaris

El dimoni de Lübeck, paregut al de Segòvia

En Suïssa vaig viure amb valencians que treballaven en la construcció. Un dia s'encetà una discussió sobre si s'havia de dir 'despús-demà' o 'después de demà' i encara deuen estar desburgant-ho. Un episodi paregut conta el pare Mulet, ¡en el segle XVII! Un sabut volia que les monges recitaren el salm correctament en llatí: Quam dilecta tabernacula. Elles, però, estaven encabotades en dir «Candileta tabernacula» i feren votacions. Creient que els canvis eren cosa de Banyeta, votaren que seguirien dient Candileta: «com sempre s'ha fet sempre es farà. / Puix candileta i al llit!» perquè «si en un convent / al dimoni han dit tinyós, / dir-ho totes és forçós» sentencià la superiora.
Coses pitjors li han dit i li diuen, li han fet i li fan, al dimoni.
Ara mateixa hi ha una forta discussió sobre si s'ha de ficar o no una escultura del diable en les immediacions de l'aqüeducte romà de Segòvia, «cuya puente la hizo el diablo en una noche» diu la llegenda. El consistori municipal d'esta població castellana aprovà que «Una escultura del diablo presidirá la calle de San Juan» tal com titulava en portada El Adelantado de Segovia justament el dia de la festa grossa local a sant Fruitós. Li han encarregat l'obra a l'artista polifacètic José Antonio Abella Mardones –de Burgos i ara metge en Segòvia– que cobrarà d'un espònsor generós i no de l'Ajuntament. Els partidaris de ficar-la argumenten que altres ciutats en tenen, Madrid, Lübeck (al costat mateix de la Marienkirche), en Arequipa (Perú) dins de la catedral, en l'església de Rennes-le-Château i en el Japó i la Xina tantes com en vulgues. Els detractors, que sempre es referixen a «la estatua para gloria y honra del Maligno», no la volen perquè no creuen que tinga cap atractiu turístic i per a les continuades glopades de turistes «lo más perentorio –en vez de correr a ver al Maligno al final de San Juan– lo que quieren es encontrar unos evacuatorios públicos dignos donde poder evacuar sus necesidades» opinava algú en El Adelantado. Mira tu, ¡una proposta constructiva!
Podrien ser urinaris ecològics com els uritrottoir que estan començant a ficar en París. Ara bé, ja els avise que han tingut detractors i detractores. Uns perquè no hi ha massa intimitat i les altres perquè només hi pot pixar el mascle de l'espècie. Supose que qui va per una gran ciutat, i l'apreta la pixera, agrairà poder amollar-la en eixos artefactes i descansar, encara que siga a la vista dels qui passen. Si en fiquen d'ús mixt jo, si fora dona, no acostaria el cul al comú mentre, majoritàriament, els hòmens siguen bruts i descurats. Millor adquirir un pisse-débout que és un aplic per a pixar dretes i còmodes en cabines públiques i locals poc nets; els de silicona, reutilitzables, els venen a 7,90 € i els d'un sol ús, es poden adquirir per internet, 2,70 €.
Per a necessitats majors ¡ca u panye!, com diuen per la Costera.

Publicat en Levante-EMV 16-11-2018

divendres, 26 d’octubre de 2018

Cap a Ítaca


En el principi algú va escriure, en idioma accadi, sobre fang, una història. Era la primera història escrita, l’Epopeia de Guilgameix (o Gilgameš), fa d’això uns 4.700 anys.
Després s’han escrit altres històries, la Bíblia, l’Alcorà, igualment anònimes, que li deuen trossos de trama i ordit. Tampoc no sabem amb certesa l’autor de la Ilíada, ni el de l’Odissea, que atribuïm a Homer. Els qui vingueren després ja repetien, interpretaven o enredraven les històries al gust del seu temps. D’això ara en diuen plagi. Sense ser exhaustiu, han plagiat: Virgili, Dant, Jaume Roig, Cervantes, Shakespeare, Stendhal, Diderot, Valle Inclán, Eco, Josep Pla, entre moltíssims altres més.
No sabem de cap càstig diví als plagiaris, ni tampoc cap condemna a l’Infern per part de Dant en la seua Divina Comèdia. En un principi l’únic càstig fou fer passar vergonya a qui gosava copiar sense demanar-li cap contrapartida o regalia. Al remat, «tout le monde imite», va dir Louis Aragon, condescendent, quan ja el capitalisme havia establit el © copyright —a partir de l’aparició de la impremta i la comercialització de còpies— com a defensa dels drets de l’impressor-editor.
En la línia de «tot el món imita» ha aparegut un grup d’escriptors espanyols que renuncien, ja d’entrada, a l’estricta originalitat en la seua obra per a escriure imitant l’estil i les maneres del seu autor, o autora, preferit. L’any passat publicaren el seu manifest fundacional, Los escritores plagiaristas, defensant la còpia com una nova forma d’originalitat i discutint la figura de l’autor. Són gent jove i potser no han sentit parlar de la conferència de Michel Foucault «Què és un autor» ni de les teories estructuralistes, Roland Barthes, sobre prescindir de l’autor original. Ja m’agradaria a mi tornar a la meua joventut i rellegir aquelles sublims collonades. Estos xicots acabaran treballant de negres per al famós a qui plagien, ¿què vos jugueu?
Personalment estic expectant, a vore què queda després de fer fotocòpies de fotocòpies de fotocòpies. I, com diu Joan Fuster, «I si el Dant i Shakespeare, si Virgili i Stendhal —i tants més!— han pogut ser acusats de plagiaris, i amb raó, ¿no serà que el plagi és menys ‘pecaminós’ del que ens imaginem?». ¡Ahí volia jo arribar! I m’explique.

A punt de jubilar-me els meus companys i companyes del treball m’han sorprés amb un regal de comiat: un socarrat. Hi han tallers que te’ls fan per encàrrec, a un, dos o tres colors i tries el motiu clàssic que més t’agrada. En el meu un barco, de vela llatina, com volent recordar-me que encara estic en la travessia cap a Ítaca. Han afegit una llegenda: «Vicent Ferri és la mesura de totes les coses». —T’hem adaptat l’aforisme de Fuster —em va dir el més comboiant. —Que ell se’l personalitzà —li vaig dir— d’una frase de Protàgores. Adaptem, com sempre, el que hi ha per als nostres propòsits i afanys. Em complau que m’hagen encertat el regal, participe de l’escepticisme i relativisme de tots dos autors.

Publicat, Levante-EMV, el dia 26 d'octubre de 2018

divendres, 12 d’octubre de 2018

Cossos d'estiu

                                The Angels Dance
Zaratustra, en la reinterpretació que va fer Friedrich Nietzsche, diu «en altres temps l’ànima mirava el cos amb menyspreu: i llavors este menyspreu era la cosa més elevada: ella volia el cos flac, lleig, famèlic. Aixina pensava escapolir-se’n del cos i de la terra», però vist que este estiu hem pogut contemplar com el cos es mostrava ple, bonic, assaciat, ubic i gloriós, hem de concloure que si no ha vençut la terra tampoc no s’ha imposat la seua negació.
Enguany hem pogut presenciar i disfrutar de la festa que li fan els Baul al seu gurú Fakir Lalon Shah en Bangla Desh, part de l’antiga Bengala, terra de la qual els natius diuen que és «un infern ple de benediccions». La secta proclama, diverses voltes cada any, el seu panteisme corporal: el cos humà és el lloc de totes les veritats i amb el sexe és el centre de la vida. Les seues cançons i els seus balls aixina ho conten.
En agost, puntualment, s’han mostrat els cossos nuets, en la desapassionada Suïssa. Zuric ha acollit el Festival Body and Freedom que començà fa tres anys en Biel/Bienne. Amb una durada d’entre 3 i 15 minuts van apareixent i desapareixent, per places i carrers, cossos que es despullen, mostren la seua força, la seua fragilitat o una palpable vulnerabilitat, davant d’un cercle de gent que passeja i es para a mirar. El festival és itinerant, quedaria perfecte al costat de les escultures de Miró en la Marina de València. No?
En la Mostra Internacional de Mim de Sueca, com cada any pel setembre, contemplàrem com feien contorsions uns cossos a 18 metres del terra sobre una perxa que cimbreja. Són The Angels Dance que te tenen captiu durant quinze minuts amb el cor en un puny.
Què no farem pel cos, al cos i amb el cos! Conten que les dones de Nàpols pujaven nuetes als terrats a prendre banys de Lluna per a fer créixer els seus pits. Ara hi ha un culte molt sofisticat al cos en les societats líquides, però en altres moments tindre cura del cos era una obligació: els centurions romans es feien la manicura i es depilaven les cames abans de cada batalla.
Jusapol, associació de policies i guàrdies civils, esperà a l’estiuet de sant Miquel per a fer la seua performance pels carrers de Barcelona. Preguntes: ¿Anaren humilment, amb mitges senyeres, per a exigir als catalans que afluixen la seua part de l’augment de sou que demanen? ¿Per què van amb la bandera bibarrada espanyola a commemorar la violència de fa un any contra aquelles gents, volen el premi Nobel de la Pau? Més preguntes, que no contestaran, com les que li va fer Juan Nieto Ivars, en À Punt a una representant d’eixa associació. A l’exhibició barcelonina dels cuerpos, com la d’eixe espècimen que hem vist per internet amb tricorni al cap, vestit amb retalls de roba de gala i un piu de goma entrecames, no se sumaren els sindicats.
Cossos d’estiu!

Levante-EMV 12-10-2018

divendres, 28 de setembre de 2018

Vandalisme


En la meua ciutat, en la vostra o en Paterna, hi ha gent que passaria per normal –fins i tot un poc pansida– que maltracta amb molta contundència el nostre entorn urbà. Són gent per civilitzar, que es lliura a comportaments vandàlics contra el mobiliari urbà.
La paraula ‘vandalisme’, que segons el savi Joan Coromines és invent francés, fou un mot creat per a vituperar els destructors de tresors religiosos, recordant el saqueig de Roma pels vàndals l’any 455. Però, com bé sabem, no tot el vandalisme actua contra les manifestacions artístiques religioses.
Joan Fuster, en plena batalla de València, estava convençut que tard o d’hora apareixerien escamots de vàndals ignorants retocant escuts quadribarrats amb blau per a ‘actualitzar-los’. Feia brometa, el meu conterrani. Fou més senzill, quedà escrit en l’Estatut d’autonomia que les barres no onejarien soles en cap lloc i aquelles que, pintades o en pedra, havia respectat la història es quedarien, com les havien deixat feia segles, allà a on havien estat sempre.
¿I hui, què fan els vàndals actuals? S’han diversificat. Tant que l’Acadèmia Valenciana de la Llengua ha actualitzat i completat la definició de ‘vandalisme’. Queda ara aixina: «Destrucció de béns públics o privats, per diversió, per gust pervers o per pura ostentació de força». Perquè hi ha gent que es divertix anant per les nits al jaciment iber de Kelin, en Caudete de las Fuentes, a fer mal per fer mal. També hi ha la perversió religiosa que demana als seus fanàtics enderrocar edificis i cremar llibres de Timbuctu, la ciutat quasi mil·lenària de Mali. Com hi ha Turquia que usa la força i envia el seu Exèrcit a assolar els barris emmurallats d’Amed, la capital kurda –declarada patrimoni de la humanitat per la UNESCO– per a deixar clar qui mana en una ciutat de predomini kurd.
Sense anar tan lluny, en Paterna hi ha vandalisme i el volen acabar. La iniciativa d’esta ciutat de l’Horta consistix en ficar rètols a tot el mobiliari urbà de mides proporcionals al seu tamany i de formes i colors diferents. Explicitant el nom de l’objecte, per a què s’ha de fer servir i quin cost, sense IVA, té per a l’Ajuntament. Una paperera costa 60 euros; un senyal que advertix que no és el lloc per a cagar els animals, no humans eh!, i que a més han d’anar lligats, ix per uns 100 o 120 euros; un contenidor de fem se’n va als 1.100 euros. El més car de tot és un parc infantil complet, anomenat la Formiga, amb un cost de 4.600 euros. L'objectiu d'esta iniciativa, diuen les autoritats municipals, és que els veïns i veïnes puguen conéixer el preu de les coses perquè aprecien el seu valor i, d'esta forma, col·laboren en la seua protecció, bon ús i manteniment.
No ens fem il·lusions, possiblement sabent el cost de cada objecte la reacció del vàndal siga esta: per què perdre el temps cremant una paperera de 60 euros podent cremar un contenidor de 1.100.
Publicat en Levante-EMV, 28-9-2018

divendres, 14 de setembre de 2018

Emojipaella



Emojipaella



«En un principi fou l’arròs. A l’arròs se li atribueix un origen meravellós. No debades els antics  llibres sagrats diuen que l’arròs fou la creació d’un déu» diu Josep Piera en El llibre daurat. La història de la paella com no s’ha contat mai. El primer bri d’arròs, un dels aliments primordials, aparegué per la voluntat pòstuma de la deessa Retna-Dumila, morta per Xiva el déu destructor. En una altra història dels aliments el déu és més procliu al blat. Acaba de condemnar les seues criatures, Adam i Eva, a treballar per a menjar i els ho diu aixina «menjaràs el pa [de blat] amb la suor del teu front», Gènesi (3,19). Pense que, si el déu del blat realment els volia castigar, els hauria d’haver ficat a cultivar arròs que exigix moltíssima més faena, i per tant més suor, que no el blat. Bo!, deixem eixes disquisicions divines.
Segons un fullet de propaganda de la Generalitat valenciana l’arròs es cultiva en el nostre país des de fa més de mil anys. Els últims 58 d’eixa pila d’anys es ve celebrant el Concurs de paella valenciana de Sueca, que ha passat per quatre èpoques i modalitats de competició fins a arribar a l’actual que és professional i internacional.
Qui vulga participar i conjuminar el gra diví en la divina paella rep de l’organització els productes que pot ficar-hi: arròs de Sueca; oli d’oliva; caragols, però no uns qualsevol sinó vaquetes; garrofó, tavella i bajoqueta de trencar; tomaca; una cabeça d’alls; un paquet de safrà en brins i safrà molt; pebre roig dolç; pollastre especial i conill sense indicar si és o no especial. I per acabar, uns pessics de sal i, el més important, aigua... de Sueca. Element important l’aigua, en les primeres edicions no era de la ciutat arrossera sinó dels pous de Corbera que abastien esta població.
El pròxim diumenge dia 16 de setembre podeu comboiar-vos i acudir a Sueca a vore com les fan professionals internacionals. Per a fer la convocatòria, entre amics, coneguts i saludats, podeu fer servir el corresponent emoji. Gràcies a una coneguda marca d’arròs i al meu paisà Eugeni Alemany, que té bona mà per a posar lloques, Unicode 9.0 va incloure la seua proposta d’emojipaella en Emoji 3.0. Eugeni i companyia enviaren un dibuix esquemàtic, però ben explícit, d’emojipaella, ¡fins i tot es veu el socarrat! La llàstima és que cada plataforma –Apple, Google, Microsoft, Samsung, WatsApp, Twitter, Facebook, EmojiOne, Emojidex– l’ha adaptat al seu propi estil i semblen paelles per a guiris, d’eixes que fa oix només de vore-les dibuixades. Per acabar-ho d’afinar, Unicode, li ha ficat un nom insuls: Shallow Pan of Food. ¡La deesa de l’arròs els castigarà per això! Fem-li un favor a la paella, al Concurs de paelles de Sueca i a Retna-Dumila i no usem els emojis més desllavassats.
Jo, avise, he decidit ignorar tota convocatòria de paella que m’arribe des d’un Samsung, és l’emoji més repulsiu de tots.

Publicat en Levante-EMV 14/09/2018

Related Posts with Thumbnails