Amor

La comtessa de Dia, trobairitz

Fa uns anys diuen que va dir Liz Day, en DiscoveryNews, que s’havia publicat un estudi amb els resultats d’aplicar la ressonància magnètica per a saber com afecta l’amor al cervell humà. Este estudi, fet per investigadors de la Universitat de Syracuse, Nova York, i de l’Hospital Psiquiàtric de Ginebra, Suïssa, i aparegut en la revista Journal of Sexual Medicine, ha arribat a la conclusió que per a l’enamorament no cal estar-se mesos de festeig: és cosa d’un moment. També han concretat com és i com actua la seua essència —això de l’amor és pura química— que induïx a una eufòria semblant a la que provocarien la dopamina, l’oxitocina, l’adrenalina i la vasopresina juntes. Resumint-ho, és com una llarga esnifada de cocaïna continuada. L’amor, un invent dels trobadors que provocà i provoca les passions més delicades o més desastroses en la literatura i en la vida; però que la gent normal i corrent viu a la seua manera, mireu sinó els personatges del meu paisà, Josep Bernat i Baldoví, Pascualo i Vicenteta, que estan pendents d’altres urgències: «¿perqué mau donat la figa / si no tinc qui me la cullga?», clama ella.

Un trobador anònim cantà aquests versos a la seua amada:

Balada, vai ad esperon

d’amor méstera ben e gent,

e saluda·m leis de cui son,

quar manten valor e jovent.

D’amor m’estera ben e gent,

s’eu ma dona vis plus sovent.

Balada, ves esperonant

l’amor em seria bo i agradós,

i saluda de part meua a aquella de qui sóc,

que manté valor i joventut.

L’amor em seria bo i agradós,

si veiera més sovint la meua dama.

¿I tot això estan mirant-ho dins d’un laboratori?

Tret del meu llibre Bestiolari. Bésties, bestieses i bestioles. © El Petit Editor, 2016