dimecres, 18 de març de 2020

El virus i la distopia

La previsió, la millor protecció

Molta gent ha entés que pinten bastos quan han suspés les Falles, la Setmana Santa de Sevilla i els napolitans quan han vist com separaven Maradona –Déu en persona, el Pibe de Oro– com a entrenador del seu equip actual per pertànyer a un grup de risc.
La gent sensata desconfià de Donald Trump, quan minimitzà els riscs –«It will go away, just stay calm», va dir ell– i es desesperà quan el vicepresident Mike Pence aconsellà resar per a combatre el coronavirus. Finalment, el mateix president dels EUA, que inicialment li llevà ferro a la pandèmia, ha aixat arrere i ha claudicat reconeguent l’emergència. És clar que l’ha espentat a fer-ho que els seus compatriotes, els qui encara se’l creuen, han vist immobilitzades les lligues esportives, oooooh!
Tenim, per una part, els qui són conscients d’estar en mans de sociòpates i, per l’altra, els qui viuen com el burro Vitòria, sense pena ni glòria. Per als nord-americans, que viuen les grans competicions esportives professionals com si fora una religió, vore-les suprimides els ha enviat un missatge potent: hi ha epidèmia, aneu alerta! I han captat el missatge: han assaltat els establiments de menjar i s’han renovat el rifle de capçalera. Molts altres, desconsolats, hauran recordat l’última estrofa de la cançó Mrs. Robinson de Simon & Garfunkel «Where have you gone, Joe DiMaggio?». Plorant tant l’absència del famós beisbolista com la dels seus ídols actuals. Impel·lits, ells ara, sense protecció, a  fer-li una finta al coronavirus. ¡Woo, woo, woo!
La majoria de jugadors, riquíssims, de les multimilionàries competicions dels EUA, i els milmilionaris en general i de tot el món, ja han pegat a fugir en jets privats als refugis personals o als prop de sis-cents búnquers escampats pel país emportant-se amb ells personal mèdic i d’infermeria. Abans de fer este pas han intentat, a qualsevol preu, obtindre la vacuna. No poden creure’s que no la trobaran, ni ara ni en les pròximes setmanes, a cap preu, i que els arribarà a ells al mateix temps que a qualsevol no ningú.
Poden passar la pandèmia, per exemple, en Kansas. Allí hi ha dos sitges de superluxe, 15 plantes sota terra. L’apartament més econòmic, 80 m2, de tres a cinc ocupants, per un milió i mig de dòlars i el menjar a part –cultius hidropònics i aqüicultura. Fent-li una ullada a les preguntes freqüents de la promotora ja t’avisen que no poden garantir un cent per cent d’efectivitat, però t’asseguren que no et faltarà de res en un entorn de luxe els cinc anys posteriors a la «catàstrofe».
No sé si veieren vostés, en els anys setanta, Survivors; una sèrie televisiva britànica escrita i dirigida per Terry Nation. La recorde com bastant digna i d’impacte segur. Un relat distòpic premonitori: la trama s’inicia quan en la Xina s’escapa un virus modificat genèticament que es dispersa i mata el noranta-cinc per cent de la població mundial. Jo la vaig vore en Suïssa, era jove, idealista i no m’era creïble cap atac indiscriminat de la Xina. Supose que als natius  tampoc no els inquietaria la ficció. Ho dic perquè el país tenia, i té, més places en búnquers públics o privats, per a refugiar-se a segur d’eixe o qualsevol altre perill, que habitants.
Vostés i jo no som rics ni de la Confederació Helvètica, val més que ens concentrem a exigir uns serveis públics eficients i suficients perquè la situació actual potser no és tan excepcional com voldríem.

Cap comentari:

Publica un comentari

Related Posts with Thumbnails