divendres, 6 de març del 2020

Carnestoltes, bones voltes!

A l'esquerra Alemanya els anys 30, a la dreta la rua de l'any passat en Aalst

¡Ha passat ja el Carnestoltes! El poble menut ha manifestat ja les seues acostumades expansions vitalistes. Aprofitant eixos moments per a propiciar l’ocasió de la imaginada i desitjada proximitat dels cossos; sempre provant de desbordar algunes convencions socials.
Carnestoltes, el mot, anuncia el que passarà quan a les dotze i mitja de dimarts de Carnaval una campana comence a avisar de l’entrada en la Quaresma i, per tant, l’obligada abstinència de la carn. Fossilitzat en el nom ens ha quedat el verb toldre, hui en desús, ja que del llatí carnes tollitas, toldre la carn,  o carnem levare, llevar la carn, ens han quedat els dos noms: Carnestoltes i Carnaval. Malgrat que no patim ja els rigors i les prohibicions de la Quaresma continuem celebrant la gresca prèvia, una mena de carpe diem horacià.
Els carnavals, abans i ara, són dies d’excessos i, fins i tot, de crítiques al poder establert; a qui, però, també li convé que l’olla del poble perda pressió i es canalitze botant, ballant, fent masquerades i destarifos.
Vejam un cas en la Catalunya de principis de 1640. Quatre prohoms de la ciutat de Barcelona havien anat a queixar-se al virrei, Dalmau III de Queralt comte de Santa Coloma, dels abusos i malifetes dels Tercios en terres catalanes i del gasto que suposava mantindre la Guerra dels Trenta Anys. El comte envià Tamarit, Vergós i Serra a la presó i va lliurar Pau Claris, eclesiàstic, a l’ordinari corresponent. El Consell de Cent, vista la situació, decidí no autoritzar els Carnestoltes aquell any. El virrei, pel contrari, veia molt «necesario [el Carnaval] para divertir los ánimos y precaver los alborotos». Els «alborotos» començaren el mes de juny. Esclatà el Corpus de Sang, mataren el virrei, i s’inicià una guerra de dèneu anys per a independitzar Catalunya de la Monarquia Hispànica.
Manipulats o no, la desmesura se sol enfocar a caporrutxo dels participants. Enguany hem pogut vore una comparsa carnavalesca, en Campo de Criptana, banalitzant l’Holocaust; més escardalencs que no antisemites, tot s’ha de dir. Han demanat perdó per la seua burrera i no ho repetiran. Molt més greu, polititzat i perillós és el cas del Carnaval d’Aalst –una ciutat belga del Flandes Oriental a on el celebren des de fa 600 anys amb una ben neta, ben ordenada, molt vistosa i ben vestida rua– que, en 2011, va aconseguir la denominació de Patrimoni Immaterial de la Humanitat. Durant els últims anys, però, hi han desfilat uns energúmens d’ultradreta amb disfresses i escrits racistes i antisemites. La UNESCO demanà que no els deixaren participar mai més. Els polítics municipals han decidit rebutjar la petició i l’organització de l’ONU, per a l’Educació, la Ciència i la Cultura, els ha retirat el reconeixement que els atorgà. Ben fet!
En eixa ciutat flamenca la meitat de la població vota dreta o ultradreta. Ara acabe de comprendre aquella cançó de Jacques Brel, Les Flamingants, «Nazis durant les guerres et catholiques entre elles / Vous oscillez sans cesse du fusil au missel»..., així com recorde les paraules –premonitòries, ai!– de Raimon: «Quan creus que ja s'acaba, / torna a començar, / i torna el temps dels monstres / que no són morts...».

Este article aparegué en l’edició impresa del Levante-EMV, del dia 5 de març de 2020

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Related Posts with Thumbnails