Joan Fuster i Fermín Rubio, retratats per Gabriel Cualladó.
Pere és pare d’un xiquet –set anys– i
una xiqueta –de tres anys–, i acostuma a llegir-los, alternant-se amb la seua
parella, un conte quan els té gitats al llit per a dormir. Els ha llegit tota
classe d’històries i amb diversitat de protagonistes. Fa uns dies li llegia, al
fill, un llibre diferent. Quan portava dos contes llegits el xiquet li
preguntà: ––¿Totes les històries són de dones? ––Sí, fill, totes les d’este
llibre són de dones, exemples de determinació i audàcia per a xiquets i
xiquetes. Es tracta del segon volum de Contem històries de dones d’ací, Vincle
Editorial, escrit per Rosa Roig i il·lustrat per Manola Roig. Si els
contes per a dormir volen ser un pas cap a mons mai pensats, i un estímul excitant
per a la imaginació infantil, res millor que incloure històries de dones valencianes
relatades amb la convicció i la sensibilitat de Rosa i acompanyades de les
formes i colors de Manola.
Cada dia
et trobes dones que, amb moltes dificultats, caminen cap als seus horitzons,
cada volta en són més i millors. Com ara Adhara Pérez, mexicana. De ben
menuda li diagnosticaren la síndrome d’Asperger i un coeficient intel·lectual
de 162, dos punts més que Albert Einstein i Stephen Hawking, ara amb
huit anys ja cursa estudis universitaris en dos especialitats diferents. La
revista Forbes l’ha elegit com una de les cent dones més influents de
Mèxic. Adhara vol anar a la NASA, somia ser astronauta, i tot i que afirma que
«li agrada la Terra a on podem sobreviure» ella voldria «anar a l’espai i
colonitzar Mart».
Confiem
que amb dones com Adhara o Greta Thunberg, una altra dona potent, la
supervivència del planeta i de la humanitat puga ser una realitat.
Però, quan
un ser com Donald Trump, i altres de pareguts, arriba a on ell ha
arribat l’extinció és previsible i, fins i tot, és percebuda com a necessària.
No ho dic jo, ho assegura un estudi de la Universitat d’Oxford publicat fa un
mes en Scientific Reports. Davant l’eventualitat d’una catàstrofe global
les persones enquestades preferien que no quedaren humans a què l’espècie
deixara mostra sobre el planeta devastat. La «humanitat» se n’infot de la seua desaparició.
¡Fi de l’esperança que Prometeu els lliurà als humans! Ah, però, per
contra, preguntats sobre què seria pitjor que totes les zebres s’extingiren o
que en quedaren algunes, la resposta majoritària fou: que continue l’espècie.
Uf!
Permeten-me
que jo salve, almenys en esta columna, dos espècimens masculins de l’Albufera
de València. Dos suecans, Joan Fuster i Fermín Rubio, retratats,
en 1985, per Gabriel Cualladó dins del seu projecte «L’Albufera. Visió
tangencial». Els he tornat a vore en l’exposició «Gent i llocs. Gabriel
Cualladó en la col·lecció de l’IVAM», del Centre Cultural La Nau de la
Universitat de València. Foren dos qualitats humanes ben diferents –Fuster, fràgil,
urbà i esmolat per la paraula, Fermín, vital, ferm i campestre–, captades
perfectament per Cualladó en la seua disparitat.
Publicat en el Levante-EMV, 29-11-2019
