Fer la guerra amb enginy

Soldat amb surador, tecnologia alemanya del segle XVI

Li diu Tirant a l’Emperador que per a una guerra calen tres coses: “gent, argent e forment”. Segons el personatge de Joanot Martorell si no hi ha estes tres coses no es pot fer guerra. Tal com ens mostra el personatge de la il·lustració, també fa falta enginyar noves maneres de guerrejar. Fer surar un soldat i travessar un riu, que l’enemic creia insalvable, podria donar un gran avantatge a un exercit sobre el contrari. Lamentablement l’inventor del surador unipersonal automantingut, per a soldats, s’empenyà en fer-los passar amb l’armadura ficada, es desmedraven bufant i no arribaven a passar el riu i si algun ho aconseguia arribava mig mort. Ja veieu, una molt bona idea per a fer la guerra en el segle XVI que fallava per una malíssima aplicació.

Sexe, violència, prostitució

http://www.camillemm.com/blog/images-erotiques/loup-y-es-tu/

© Camille MM, Llop estàs ahí?

Hi ha tota una cultura que troba una certa complacència en exercir alguna mena de violència del mascle sobre la femella en el sexe. No sé si conegueu aquella famosa frase de Francisco Umbral, que escrivia bé però moralment era un trinxalaire: “La hembra violada parece que tiene otro sabor, como la liebre de monte. Nosotros ya sólo disfrutamos de mujeres de piscifactoría”.
En una conversa nocturna, amb amics i amigues, la cosa comença per l’abús del superior jeràrquic sobre les dones subordinades i anà derivant cap a la prostitució, establint-se dues posicions que resumides sostenien: 1) Assumir que la prostitució ha estat, en general, incorporada en la consciència de la gent com una situació inevitable. Que s'ha utilitzat pels homes i per les dones i defensa la prostitució com una cosa bona per a la societat i els seus membres humans que per ahí dissipen necessitats fisiòlògiques, que és un treball com un altre i que, al remat, les prostitutes ho fan perquè volen. 2) L’altra posició rebutjava la prostitució i la volia prohibir, ja que és una forma d'explotació que redueix la dona a una pura mercaderia i que dissocia les dones dels seus cossos. El debat es va allargar i com diríem en castellà “fuesen y no hubo nada”.
Alguns esperàvem que podríem canviar les relacions de producció i amb això, com assegurava el Manifest de Marx i Engels, s’acabaria amb, entre altres ignominies, la prostitució. Com que sembla que va per a llarg i en previsió del malestar que sembla produir-se en algunes braguetes no estaria mal que incloguérem l’apaivagament dels ardors i la inclinació a la violència sexual entre les atencions profilàctiques del Servici Valencià de Salut: una moderna màquina per a munyir vaques.


Si tota “la liebre de monte” que té a l’abast un individu qualsevol –Berlusconi és un cas paradigmàtic però poderós i ric que pot pagar-se llebres i daines– és la sòrdida prostitució ja ens podem imaginar quina classe de gent circula pel món amb carasseta de persona normal.

© Edu Bayer. Publicat a El País i Elpais.com.

Tijuana Bible i "catecismo" amb animals

Algunes Tijuana Bible

Jo he sigut consumidor de tebeos o porgasitos –com els anomenàvem a Sueca– des de ben menut. Amb el meu sou setmanal me’n comprava tants com podia i després els canviava per altres, i m’eixia molt bé de preu, quan ja els havia llegit. D’esprés d’un parèntesi d’uns anys, en l’adolescència, en què em vaig sentir més interessat en altres coses, vaig tornar a la lectura sistemàtica d’històries gràfiques en la dècada dels 70 i 80 del segle passat. No crec ser exagerat si dic que les millors èpoques del còmic valencià i espanyol –accessibles per a un valencià– foren aquelles. Desconeixia per complet quins eren els antecedents d’aquells còmics de Crumb i altres, lligats als últims espasmes de la contracultura hippie, que començaven a cridar-me l’atenció i que tingueren un cert ressò per ací. Els de la meua generació havíem tingut accés als productes de la factoria Marvel, quin ois, i ens eren familiars els dibuixets embafosos de la Disney i, naturalment, Tom i Jerry, Popeye i alguns més que veiem en els passes previs a les pel·lícules dels cines. Després vaig conéixer l’existència de tota una cultura underground, ara en diríem alternativa, del còmic nordamericà coneguda com Tijuana Bible, i allà hi havia bastant contracultura. Allò que coneguem com Biblia de Tijuana és una sèrie de publicacions, caòtiques, disperses, ocasionals, clandestines, que tenien en comú una impressió pobríssima, uns dibuixos que basculen entre bons i francament roïns, una distribució al marge del comerç convencional i que tenien totes un mateix protagonista compartit: el sexe. Els protagonistes de les historietes solien ser personatges coneguts del cine i del còmic. Estes publicacions, a partir dels anys 20 i fins els 60 del segle XX, tingueren una certa continuitat i fins i tot n’aparegueren en l’espanyol de Mèxic, que malgrat el títol no era el lloc on es feien, i tingué una pròspera edició en Brasil els anys 50 i 60 de la mà de Carlos Zéfiro, molt millors que les edicions contemporànies nordamericanes, que són coneguts com “catecismos”. Una de les constants és que, tant els fets a EE. UU com els de Brasil, mostren sovint sexe amb animals, com ara The Pet i Little Annie Rooney and Zero. Aquelles edicions atrotinades tenien la seua gràcia i supose que els seus devots, però d’això ningú no en parla, ara sols viuen esporàdicament en les subhastes d’eBay. Sembla que cap dels seus editors no va entrar mai a la presó, ni per la distribució de pornografia ni per apropiar-se les imatges de personatges famosos.

Botija sense manual

El Sr. Ferrer prova de beure d'una botija sense manual

Molt encertada, i necessària, aquesta intervenció del Sr. Ferrer, publicada al Postdata 14-01-2011 de Levante-EMV, fent-nos caure en el compte que molts dels productes importats de Xina no porten manual d’instruccions entenibles. El resultat es veu ben clar, no sap que s’ha de beure pel morroll i es tira tota l’aigua per damunt.

Lamentable! Això només feia gràcia quan Pinet, el de Tàrbena, oferia un canter menut, amb diversos morroll, a les dones d’un grup alemany i les incitava a beure al gallet i endevinar quin era el broc bo.

Caçar animals o afusellar carn?

Barraca de fira, per a obtenir trofeus còmodament

Ara fa uns dies acabà el període de caça major que havia fixat la Conselleria corresponent, no sé si els caçadors hauran demanat ampliar els dies hàbils fins al 6 de febrer per al porc senglar. Esta espècie ha augmentat considerablement i els últims anys es fan batudes autoritzades per a frenar la seua expansió. La resta d’espècies (cabra salvatge, cérvol, cabirol, daina, mufló i arruí) tenen unes poblacions més ajustades.

Michel Foucault, mentre esmicolava el concepte de genealogia en Nietzsche, llançava una advertència als il·lusos: “l’ull serví, primer per a la caça i la guerra” que per a la contemplació del paisatge o l’art. Alguns no han superat aquell estadi inicial, apuntar i disparar, abatre la peça, exhibir el trofeu… Però de caçadors en trobem de moltes classes, si es pot dir així: hi ha caçadors que en fan un ritual, una manera de viure, fins i tot per a alguns és l’única manera de procurar-se menjar… i n’hi ha altres que són caçadors de saló, sense imprevists ni riscs. De fa uns anys cap ací que les bestioles susceptibles d’esdevenir un trofeu de caça són criades en granges, els seus criadors les vénen als “escopeters” els quals les “afusellen” com si foren cabres tretes d’un ramat. Això no és caçar, és comprar la carn i pegar-li un tir. Podrien entretenir-se tirant en barracons de fira i emportar-se el premi, les banyes de l’animal per exemple, ja en condicions de penjar-les al menjador de casa.

Els micos, bons venedors

Micos per a vendre anís i sabó

Hi ha dues marques del segle XIX que em criden l’atenció, tenen en la marca un mico. Un dels simis ens pretén vendre anís basant-se en el dictamen de la ciència i l’altre, que pretén que comprem sabó, arriba a traure cites elogioses de la revista The Lancet de l’època i fa ell mateix proves irrefutables si convé.

Hi ha molts i molt seriosos estudis sobre l’efectivitat de la publicitat, jo, però, continue rient-me de les seues ocurrències: micos venent-me anís i sabó!

El sexe del castor

El castor es talla els genitals, Bestiari de Hartley

En tots els més importants bestiaris medievals hi consta la llegenda del castor. Segons aquest llibres, meitat tractat d’animals i meitat simbolisme per ordenar el món real, el castor era valuós pel seu sexe. El tenien per una bèstia “gentil”, es a dir útil, i la seua gentilesa consistia en l’aprofitament dels seus genitals. Quan intentaven caçar-lo la bestiola suposava que li volien traure els atributs de gènere i per fer-los desistir i salvar-se, conten els bestiaris, que se’ls tallava a mossos.

Segons conta Plini en la seua Història Natural, aquella “espècie de greix” que s’obtenia d’unes glàndules de sota la cua –els més efectius, diu, venien de Ponto (l’actual Crimea), Galàcia (ara dins de Turquia) i Àfrica– era considerat com un efectiu antiespasmòdic, usat també per a curar el vertigen, els tremolors,els espasmes, la ciàtica, les inoportunes flatulències i moltes més malalties humanes. Hipòcrates el recomanava per a malalties de l’úter i Dioscòrides el receptava per a avançar el part. La substància en qüestió, el castoreum, figura en tots els tractats medicinals, herbolaris i semblants del món medieval. Alguns segles després tenim noticia que els indis, natius de la Badia del riu Hudson, l’afegien al tabac de pipa i el Dr. Charles Wilson –una celebritat mèdica del XIX– lloava les seues virtuts curatives.

Superada la superstició medieval i passant per l’ús ritual dels indis americans, ara encara continuem aprofitant aquella substància, que els castors empren per marcar territori, en múltiples productes. Ens untem, perfumem i empolainem amb aquells greixos que formen part de cremes i perfums actuals. És un dels sis productes esencials de l’art de la perfumeria.

El que no sé, i no puc dir-vos, és si els castors s’ho continuen arrencant a mossos o se’ls cria per a extraure’ls, després de matar-los, el preciat producte en un lloc convenientment esterilitzat –com exigix el nostre alt grau de civilització.

Indis en Itàlia?

Al fons un cartell, de la Lega Nord, contra els immigrants 

Mentre repassava un Magazine del 26 de desembre passat em trobí la imatge que il·lustra esta entrada. Veiem una seu del partit norditalià Lega Nord. I si reparem en el que hi ha en la paret del fons trobarem un insult a la intel·ligència en forma de cartell. El missatge imprés –amb una imatge d’un cap apatxe convencional del cine de l’oest nordamericà, italià o d’Almeria i dels còmics– no pot ser més miserable: “Loro [els indis nordamericans] non hanno potuto mettere regole all’immigrazione. Ora vivono nelle riserve! Pensaci” [Ells no pogueren regular la immigració, ara viuen en reserves. Pensa en això].
Als italians del nord ja els molestava que la seua gent del sud –en major nombre que l’actual immigració– hi pujara a guanyar-se el pa carregats amb les seues diverses maneres de parlar i viure. Ho resolgueren difuminant un contrast certament evident i fent brometa en unes quantes películes –algunes d’elles memorables.
Però ara els més descerebrats els inciten a temer la minorització a mans d’uns estrangers desarmats i famolencs que els reduiran a habitants de reserves siux amb opció a casino de jocs. Poca broma, hi ha molta gent que accepta esta hipòtesi i actua políticament en conseqüència.
M’entren ganes de dir ben fort: Els indis són els immigrants, estúpid!