diumenge, 9 d’octubre de 2011

El patró dels enamorats: sant Donís


Fruites de massapà han substituït les piuletes i els tronadors

Contava Francesc Almela i Vives que la festa de sant Donís, o Dionís, es va començar a celebrar un segle després de l’entrada de Jaume I en València. Se solien fer cerimònies religioses, espectacles de joglars pel carrer, enramades, fogueres, lluminàries i cremar pòlvora en forma de coet. Cap a mitjan segle XV la festa consistia en tirar coets —piuletes i tronadors— des de dalt dels edificis públics. Almela cita un escriptor antic que relata el següent “en una sola de estas veladas hicieron disparar los diputados de la Generalidad, desde su casa, más de 13.000 cohetes” als que s’hauria d’afegir els que tirarien des del Micalet i des de l’Ajuntament.
Quan, a partir de 1707, s’aboliren els furs valencians també desaparegué la celebració cívica i sorollosa del 9 d’octubre. Quedà el costum de menjar eixe dia olives, xufes, faves cuites, pinyons i cigrons (torrat en diem a Sueca), però ja convertit en dolç massapà fins i tot les piuletes i els tronadors “los cohetes silbantes y los tonitruantes … La piuleta tiene una forma similar a un lazo; el tronador es más bien cilíndrico” aclarix Almela. Quan ell va escriure aquesta nota, en 1933, assegurava que la festa cobrava nova vida i fins i tot es tornava a commemorar la conquesta de València per Jaume I.
¿Però com va arribar a ser la festa dels enamorats valencians, de Valencia ciutat i els voltants si més no, el dia de sant Donís? I per què sant Donís?
Dels huit sants de nom Donís només he pogut esbrinar una certa vinculació a la capital del nostre regne medieval en dos casos: sant Donís Areopagita i sant Donís bisbe de París. A cap dels dos se li podrien atribuir inclinacions dionisíaques, intencions carnals desmesurades o ser uns grans libadors de vi con el Dionís grec que si que tindria alguna cosa a vore.
El Areopagita, a qui li atribuien les obres del ara conegut com Pseudo-Dionís l'Aeropagita, inspirà els nostres autors medievals —i en concret a Isabel de Villena. El tenim pintat per Macip, a finals del segle XV, en el retaule que comparteix amb santa Margarida que inicialment s’estava a l’església de Sant Joan de l’Hospital.
L’altre Donís fou el primer bisbe de París i el seu patró, i la possible vinculació a València seria a través d’Alexandre VI. Este Donís era invocat per a ficar remei als qui patien el “mal francés” —de los “humores gavachos” que deia Quevedo— l’actual sífilis que colpia també els familiars del papa. Tant era així que un dels metges valencians de sa santedat, Gaspar Torrella, es congratulava de l’entorn tan favorable que havia tingut per a estudiar la terrible malaltia, ja que en dos mesos li havia permès tractar 17 malalts sense eixir de les estances pròximes al pontífex, i no era l’únic metge, ni tampoc l’únic procedent  de terres valencianes, en la cort del segon papa Borja. Cèsar Borja, el seu fill i aleshores arquebisbe de València, en va patir. ¿Induirien els Borja als fidels valencians a fer-li festa al sant a qui pregaven per lliurar-se o guarir-se del mal?
Mentres algú esbrina per què en València sant Donís és el patró dels enamorats, nosaltres menjarem piuletes i tronadors —que ara els sucrers locals han diversificat fins a l’infinit— i fugirem de les proposades celebracions, tant d’uns com d’altres, que només ens aboquen a la frustració.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Related Posts with Thumbnails