La pornografia sobre sèpies

Animal sèpia i Seppia animal

Joan Fuster deixà una pregunta en el seu Bestiari “Quina pornografia podria muntar-se, per exemple, sobre les sèpies?". La sèpia diuen que és, comparada amb bestioles semblants, molt intel·ligent. Ningú sap tot el que fa, o pot fer, quan es passeja pel fons marí acudint a la crida sexual.

Però no totes les sèpies tenen unes pràctiques sexuals convencionals i reproductives. Un tal Riccardo Seppia, capellà italià, fa anys que és un predador sexual de criatures. És un fastigós pederasta i la jerarquia de la seua empresa, l’Església catòlica, apostòlica i romana, li ho ha consentit i l’han amagat tant com han pogut. Hauria d’haver un infern com el de Dant, com a mínim, per a tots ells. Ara, finalment, la justícia ha ficat a la presó –"accusato di violenza sessuale su minori e cessione di sostanze stupefacenti"– esta Seppia miserable que ha reconegut que té sida i que vol un trasllat ja què els inquilins de la presó se'l passen com si fora una guitarra i no només per a tocar-lo. Només has de deixar passar un poc de temps i fins i tot els fets més impossibles s’escauen: pornografia sobre sèpies!

Tom Thumb, Garbancito, Patufet i els animals

Per a Tom Thumb cada animal és un enorme problema

Hi ha una història d’autosuperació que m’agrada especialment, té com a protagonista un nen diminut que tira avant com pot amb els inconvenients de ser minúscul d’ençà que nasqué. No tots els personatges minúsculs ho són de naixement, n’hi ha alguns, com ara José María Aznar, que són enans sobrevinguts. En el seu cas doblement: està reduint-se mentalment i físicament. És ja tanta la seua lleugeresa que en poc de temps igual el veiem cabalgant camells en les carreres dels Emirats Àrabs Units, on les protestes han fet que ja no utilitzen infants famolencs com a genets sinó robots i, els aficionats, troben a faltar esguits de sang i cossos trencats en les pistes.

La història de Tom Thumb, el més popular dels homenius, ací conegut com Patufet o Garbancito, és d’origen anglés. En resum, tracta de la vida i aventures d’un xiquet molt menut que prova de normalitzar la seua vida ficant tot el que pot de la seua part. La versió original era més llarga i amb moltes més aventures que la versió oral que circulava per ací anys després. La que imprimiren en 1621 per a adults, i en les edicions per a infants a partir del segle XVIII, el minúscul Tom fins i tot arriba a morir per l’alé d’una aranya verinosa. Però, com era un conte fantàstic, la família recorre a Merlin i el recuperen sa i estalvi. A mi, i supose que a més criatures valencianes, em contaren la història de Garbancito en valencià, però la cançó deia “–¡Pachín, pachín, pachán! ¡Mucho cuidado con lo que hacéis! ¡Pachín, pachín, pachán! ¡A Garbancito no piséis!”. Una de les peripècies més recurrent, en totes les versions i idiomes, és aquella en què Tom es refugia, altres versions diuen que cau o entra, en una col i se’l menja un bou que pasturava per allí. El busquen tot cridant “–Garbancito on estàs?” i ell respon “–En la panxa del bou, que no neva ni plou!” És la primera notícia sobre remugants menjant carn, poca això sí, que després seria molt preocupant quan es va descobrir que els afectava el cervell: en digueren, d’això, “les vaques boges”. La gran diferència entre Tom Thumb, Garbancito i el nostre Patufet és la forma d’eixir del bou. En la majoria de versions el pare i la mare recuperen el nen fent-li, al bou, picoretes al musell. Cosa poc versemblant, si bé es mira, que gent del camp amb trellat s’acoste a un bou solt a tocar-li els morros. És més convincent la nostra versió, tant la valenciana com la catalana, en què els progenitors esperen que la fisiologia animal faça el seu cicle complet i com diu el xiquet “quan el bou faça un pet sortirà Patufet”. També hi ha una versió anglesa, poc recomanable, en la qual porguen al bou amb una herba laxant.

El terratrèmol de Roma sacseja Múrcia

Raffaelle Bendandi, sismòleg de capçalera de Mussolini

[L'entrada la vaig publicar el dia 12 de maig a les 0:06 hores quan era evident que Roma no havia patit cap terratrèmol, però Blogger a l'endemà l'ha fet desaparéixer –com moltíssimes entrades més– i l'he penjat per segona volta]

Fa uns dies que circulen per Roma uns fulls volants i diverses notes a Internet que aconsellen a la població que isca ordenadament de la ciutat els dies 9, 10, 11, 12, 13 i 14 de maig. Els escrits van signats per la Protecció Civil –cosa que en principi no és gens tranquil·litzadora ja que era, i potser encara ho és, un niu de lladres– i aconsellaven que era perillós quedar-se en Roma i el més segur era eixir de la ciutat. El motiu de l’alarma són les prediccions de terratrèmol atribuïdes a un tal Raffaele Bendandi (Faenza, 1893 - Faenza, 1979). Pel que sabem, Bendandi, un sismòleg aficionat, solia endevinar la majoria de prediccions en vida i n’ha deixat algunes per a després de mort com la que assenyalava un sisme l'11-05-2011 amb epicentre a Roma.

La Protecció Civil italiana no ha reconegut la paternitat de l’alerta i ha aprofitat per remarcar que eixes falses alarmes ajuden a la competència, als lladres vull dir, que trobarien els domicilis fàcilment expoliables.

Hui, 11 de maig de 2011, encara no tenim notícies de cap terratrèmol en Roma o rodalies, però els habitants de Lorca (Múrcia, Espanya) han vist la seua vida trasbalsada per dos sacsades de la terra que, lamentablement, han causat uns 10 morts, alguns ferits i molts despreniments en edificis. Ens riuríem de la peripècia, tan italiana, si no hi haguera la desgraciada catastrofe en Múrcia. Els seguidors de Bendandi, associats a La Bendandiana, ens explicaran en algun moment eixa desviació de 1.294,15 quilòmetres en línia recta del punt previst.

Animals en perill: gat de teulada

Caçant gats per les teulades de París

París fou sotmesa a un siti de més de quatre mesos (19 de setembre de 1870 - 28 de gener de 1871), fins que entrà l'exercit prussià i proclamà kàiser Guillem I de Prússia. La fam, que s'arrossegava des de la guerra francoprusiana, que havien perdut els exercits de Napoleó III, obligava a improvisar aliments. La imatge mostra en clau còmica una de les possibles opcions.

Sant Vicent apocalíptic i amb ales

Sant Vicent alat per a atemorir als eivissencs

En València tenim una segona Pasqua, que acaba amb la representació dels miracles de sant Vicent Ferrer en alguns carrers de la ciutat i en alguns pobles de l’Horta. Les representacions en altars dels miracles del pare Vicent, la més antiga data de 1561, i les manisetes, que el representen en alguns carrers dels nostres pobles, quasi mai l’han presentat amb ales. He passat uns dies a l’illa d’Eivissa i he fet el turista. En un dels altars laterals de l’església de sant Domingo –Dalt Vila de la ciutat d’Eivissa– vaig trobar una representació molt eivissenca del taumaturg valencià que he triat per a il·lustrar esta entrada. A la simbologia acostumada –home jove afaitat i tonsurat i amb l’evangeli entre mans assenyalant amb el dit alçat la filacteria amb el text bíblic reduït “Timete Deum et date illi honorem...” i als peus els barrets de bisbe i de cardenal que havia rebutjat i la flama sobre el cap denotant el do de llengües–  afegix un recordatori de l’explosió del polvorí del baluard de santa Llúcia –per l’impacte d’un llamp l’any 1730 conegut com “l’any del tro”–, i unes ales. No he pogut saber qui pintà el quadre amb aquelles ales tan fermes i enlairades ni per què no va ficar el final acostumat del text llatí “...quia venit hora iudicii eius”. A una representació de sant Vicent com àngel de l’apocalipsi trobe que li correspon indicar l’advertència sobre la imminència del Judici Final. Per tot el centre d’Europa hi ha representacions vicentines amb ales i dalt de tot l’exhortació i l’advertència, també el trobem allà on han anat els dominics –com ara a l’Argentina on en una parròquia tenen una imatge a la que li fiquen les ales de cartó o de llauto daurat segons quina siga la celebració. I la molt dramàtica visió de Palomino en l'església de Sant Joan del Mercat de València.

Em resulta molt curiós que representen el frare dominic amb la parafernàlia apocalíptica en els segles XVIII i XIX quan les seues prèdiques com a missatger de l’apocalipsi havien sigut devaluades, si més no, i era evident que el món no s'havia acabat i que el Judici Final s’ajornava per a més endavant.
Durant les festes del 400 anniversari de la canonització vicentina, celebrades en València en 1855, el poble pla, tan impresionable abans, ja ni pensava en les advertències del patró i vivia la festa com manava la tradició:

Entre traques y cuets, / Còrdes, castells, procesons, / Moixiganga, bous, masclets, /

Serenates… y   apretons, / Quedarem molt satisfets, / Y… cascats com a melons.

Era el que interessava de la festa, segons els gremis de torners i cadirers, laus deo!
Més o menys com encara fem els valencians davant d’un nou predicador de l’apocalipsi: José María Aznar.