divendres, 4 d’octubre del 2019

Mirant la Transició

Parlament final de l'1 de Maig de 1977 en Sueca. Foto: Manuel Linares

La vida, en els anys de l’anomenada Transició, la nostra vida, transcorria ocupant els carrers i participant en reunions inacabables, en locals sovint insalubres, acudint a places de bous atibacades de gent amb la quadribarrada en la mà. Érem molta gent, amb conviccions i il·lusions polítiques fresques, convençuts d’estar a prop de la «lluita final» que faria canviar el «món de base» i recuperar el nostre País com el volíem: valencià.
La selecció de fotografies que Manuel Linares ha publicat recentment, L’ull compromés. Un relat fotogràfic del darrer franquisme i la Transició, Onada Edicions i IAM-CVEI, ens torna a aquells temps que només els desmemoriats, gent feliç diria Joan Fuster, han oblidat. Les fotografies que l’amic Manolo anava fent en la Sueca, i altres llocs del País, d’eixos anys convulsos ens tornen la nostra imatge personal i col·lectiva d’aquell moment tal com érem. Llàstima que només ens mostra una tria del seu abundant arxiu –amb la col·laboració de Xavier Serra i Salvador Vendrell–, en la que trobem a faltar els que hi eren i no apareixen, especialment un company i una companya que passaren per la presó. El temps, com una mà poderosa, ens va sacsar i d’aquell moment, d’aquella vivor, excepcional, retenim completes o a trossos històries de les persones que apareixen.
L’1 de Maig de 1977, en Sueca, els parlaments els férem tres trotskistes i no tots de la mateixa tendència. ¡Tan ben representats estàvem, per a dirigir-nos al poble en lluita, que allò pareixia el sòviet de Petrograd!
He tornat a vore aquell xicot nerviüt, dirigent local de la Falange Auténtica, que a mi em pareixia un perfecte candidat a legionari, un bon exemplar de «juventud recia, nacida en una época decadente», fill d’un guàrdia civil destinat en el poble, que es presentà a manifestar-se l’1 de Maig amb una bandera republicana i José Antonio Primo de Rivera en la camisa. Diuen que va morir, violentament, en algun país de Sud-amèrica.
Destacava, també, un jove militant del Moviment Comunista amb pancarta, amb un look Mao quan feia la llarga marxa. Passà el temps i abraçà la fe mahometana –amb la mateixa passió que abans la revolució proletària.
Fins i tot tinguérem en Sueca l’únic militant del PSAN que fou expulsat del partit. Sospite que no seria per cap discrepància ideològica sinó per estar farts que els gorrejara tabac.
Tot açò no es veu en les imatges, ens ho ha portat el temps i mirant-les no pots evitar recordar-ho.
Si que trobareu el primer alcalde suecà de la democràcia, Jaume Lloret, prenent possessió del càrrec i, uns mesos després, ja expulsat. Un Joan Fuster distés, de tertúlia i de sopar, i també tens en una de les dos úniques manifestacions en les quals va participar. Paco Burguera, quan era un polític actiu. Vicent Andrés Estelles, en una de les millors fotos que li han fet mai i que el mostra tan innocent com era.
—Ha passat això. —Què? ¡El temps, és això que passa!

Publicat en Levante-EMV de 4-10-2019

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Related Posts with Thumbnails