La mort del "toro" de la Vega

Imatge publicada per El País / Uly Martin

“The townspeople then threw the lances into the animal before one of them finished it off with a knife in the neck, in a bloody spectacle that lasted about half an hour” així resumia, en l’edició electrònica del Brisbane Times, un periodista australià la notícia de l’agència AFP. Eren els primers però no els últims en llançar la notícia dels fets esdevinguts a Tordesillas, província de Valladolid, on una gentada a peu i alguns a cavall acorralaven un bou i el picaven fins matar-lo. Allà on ha aparegut la notícia de les festes d’aquesta població castellana, i el Toro de la Vega és la seua culminació, ha produït reaccions d’indignació i fins i tot alguns que estan disposats a arrasar el poble si cal. De tot s’ha vist a internet.
Contrariament, els mitjans informatius de Castilla i León, com ara El Norte de Castilla, han preferit amagar els fets tal com han passat i que tot el món ha vist (veure vídeo), per a suministrar als seus lectors una sèrie d’imatges on desapareixia la violència, i podíem acabar pensant que el bou moria per respirar tanta pols com alçaven el cavalls dels genets llancers.
M’ha cridat l’atenció que alguns dels participants entrevistats definien aquesta lamentable pràctica con un acte cultural (?) i com l’esència de l’espanyolitat tant minvada en altres llocs. He notat que aquella gent havia sigut alliçonada pels seus polítics. Si no vaig errat, una “festa” tan bèstia com aquesta s’havia deixat de fer i fou la Junta de Castilla y León, en 1999, qui l’ha recuperat. Si el PP fa això és perquè dóna vots, en són més els que no li veuen cap importància a què una multitud acace un bou i el liquide al mig del camp amb arma blanca. La gent sensible pot anar deixant, com ha fet, tota mena de comentaris al llarg de tot el món.
Açò ve de lluny, ens ha tocat fer el paper de Juvenal a l’antiga Roma i denunciar, dos mil anys més tard, el panem et circenses amb vessament de sang del bou Platanito i donant gràcies que no demanen encara un humà.

Pareados de camal

Pensaments profunds1

Pensaments profunds 2

Els textos de les imatges que acompanyen aquesta entrada poden ofendre la sensibilitat de qualsevol persona, de qualsevol edat i condició. Esteu advertits!
Les persones som creatives i espontànies quan tenim fam. Això venia a dir el doctor Turró en la seua obra Origens del coneixement: la fam (1912), primera obra catalana de psicologia si no volem considerar la Ciència del Tot de Francesc Pujols per a aquest primer lloc.
Ara bé, segons i per a quina persona haurem de matitzar quina classe de fam li dóna aquest impuls.
Ací a Sueca hi ha un personatge –que anomenarem Pep C.– que canvià de la nit al matí en jubilar-se i immediatament després divorciar-se. Per aquesta zona les famílies tenen dos habitatges –un al poble per a l’hivern i un a la costa per a l’estiu– i en divorciar-se el de la costa sol pertocar-li al mascle. Així que el nostre artista, perquè com veureu és un artista, va haver de viure en un casup a sota d’una figuera. No sé si per influència de la figuera o per freqüentar poc el sexe femení esdevingué un versador, un rimador segons reconeix ell mateix, sobre sexe i altres gèneres. Es va trobar com un rossí a qui li refillen els ramals dalt del llom: lliure i en disposició de fer tot el que s’havia negat durant tota una vida.
Fruit d’aquesta fam de dona, i per usar plenament la seua llibertat, es va dedicar a fer uns pareados que deuen la seua factura a l’insigne Bernat i Baldoví, al Flors de marche, del també suecà Vicent Molina i Maset, a qualsevol llibret de falla i a l’ànima inmortal suecana que ens impulsa a fer-ne broma de quasi tot. Algú dirà: això és una bestiesa! Jo crec que és una animalada que s’ho penjara a la porta de casa, el que diu té, com tota obra complexa, els seus alts i baixos. Disfruteu-ho.