El misteri del manuscrit

Dos imatges del manuscrit Voynich

El manuscrit Voynich és un còdex medieval, actualment propietat de la universitat nord-americana de Yale, que passa per ser un dels pocs que mai s'ha desencriptat. L'adquirí Wilfrid Voynich, en 1912 i facilità el seu estudi a qualsevol persona interessada. S'han llançat diverses hipòtesis, ningú ha presentat cap resultat plausible però. Continua sent un misteri!

El matemàtic britànic Alan Turing ho va intentar sense èxit. També els membres de l'FBI, durant els anys de la guerra freda, se'l van mirar convençuts que era propaganda comunista. Alguns estudiosos, però, han fet apreciacions que ja ningú discutix: el pergamí de vitel·la és datat entre 1404 i 1438, el llenguatge és coherent amb la llei de Zipf i per tant seria una llengua natural i no una d'inventada per a estafar panolis.

Tampoc la profusió d'imatges ajuda a comprendre el text. Hi ha dibuixos de plantes, però hi ha la convicció que cap d'elles apareix en altres herbaris de l'època. El que pareixen diagrames astrològics o astronòmics tampoc són homologables amb els del seu temps. A més, les diverses imatges de dones nuetes, que prenen el bany en tines poc convencionals, no s'assemblen als establiments termals coetanis. 

En això estàvem quan Gerard Cheshire, un professor de la Universitat de Bristol, no només assegura que l'ha desxifrat sinó que afirma que es tracta d'una enciclopèdia que conté receptes amb remeis d'herboristeria, teràpies mèdiques, lectures d'astrologia sobre l'amor, la ment i la reproducció. «El manuscrit utilitza un llenguatge [afirma Cheshire] que va sorgir d'una barreja de llatí parlat, o llatí vulgar, i altres llengües … el proto-romànic». El treball s'ha publicat en la revista Romance Studies i diversos medievalistes no li han estalviat ja les crítiques. Bé, ja en tenim un més que no ha aclarit res, diríem. No! Ha fet aportacions innovadores. Veu en una de les imatges l'erupció del Vulcanello, en 1444, al nord de l'illa de Sicília (coordenades 38°24′15″N 14°57′57″E), i tot el dispositiu naval per a salvar els supervivents que feu la reina Maria de Castella, consort del rei Alfons el Magnànim i lloctinent dels seus regnes. També ha afirmat que el manuscrit el van confeccionar monges dominiques d'Ischia –l'illa que tanca pel nord el golf de Nàpols– per a la reina Maria, aaaah!

El vincle que fa entre el manuscrit, l'illa d'Ischia i la reina, em suggerix un manual fet per dones per a ús de dones. Tant per a la reina, dona de constitució malaltissa, però de ment desperta –persona culta que estimava els llibres i que tenia en el Palau Real de València una biblioteca important. Com per a les successives governadores del castell d'Ischia: Lucrezia d'Alagni –amant del rei–, Costança d'Àvalos –descendent de qui segons Abel Soler seria l'autor del Curial e Güelfa i possiblement és la Gioconda pintada per Leonardo, i cantada per l'Ariosto en l'Orlando furioso–, o Maria d'Aragó viuda del marqués del Vasto nebot de Costança. ¡A vore si s'acaba el misteri!

Publicat en el periòdic Levante-EMV, 24-5-2019

La Volta és meua!

Mapa amb la ruta marítima seguida per Magallanes-Elcano

En les passades eleccions generals, i abans i tot, s'ha vist una carrera, especialment entre les dretes, per a mostrar-nos qui tenia més unflada l'espanyolitat. La premsa adicta, que habitualment els enguisca, col·laborava proporcionant-los el gas per a que no minvara. El periòdic ABC n'és un bon exemple. Encara que, com veurem, no sempre els ix bé.

El cas és que l'alcalde de Sabrosa, ciutat portuguesa on va nàixer el cap de l'expedició de la primera volta al món, ara fa cinc-cents anys, Fernão de Magalhães, va proposar, en juny de 2015, la candidatura de la volta com a Patrimoni de la Humanitat.

Escamat l'ABC, pel que qualificava com «Los engaños de Portugal para evitar una de las grandes gestas españolas», encomanà un informe a la Real Academia de la Historia espanyola i, pel que informava LibertadDigital, l'entitat lliurà en març de 2019 les seues conclusions: «La Academia de la Historia confirma [titulava el diari digital de Federico Jiménez Losantos] la "plena y exclusiva españolidad" de la primera vuelta al mundo. La institución ha publicado un informe "tras los intentos de las autoridades portuguesas de capitalizar la paternidad de la gesta"».

L'ABC va traure l'artilleria i disparà contra Pedro Sánchez quan ja havia tret a Mariano Rajoy de la presidència del Govern: «Portugal tergiversa la historia y borra al Imperio español de la vuelta al mundo. El país vecino busca que la Unesco reconozca la "Ruta Magallanes" sin [Juan Sebastián] Elcano ante la falta de acción y diplomacia del Gobierno de Sánchez». Quatre anys rodant la història de celebrar la circumnavegació marítima i la dreta mediàtica mut. Arriba Sánchez i comencen les presses i les denúncies de falta d'«ardor patriótico». Burros! Eixes coses es fan com aconsellava Felip V, en unes instruccions secretes als seus corregidors en Catalunya, «que se consiga el efecto sin que se note el cuidado».

De fet, abans que el director de l'ABC, Bieito Rubido, muntara el carafal i cridara contra Sánchez ja s'havia arribat a un acord –i el projecte es presentarà a la UNESCO com a Ruta Magallanes-Elcano– en el qual participaran, junt amb Espanya i Portugal, Brasil, Argentina i Filipines. A més, per la part espanyola compta amb un pressupost inicial de 174 milions d'euros i 193 projectes entre privats i públics.

Ha quedat, a més, clar que el finançament de l'expedició a l'illa de les espècies –eixe era l'objectiu real– fou el que ara diríem una joint venture entre comerciants de Burgos, que operaven en Sevilla, i la corona de Castella, mai un projecte «imperial espanyol». Tant l'ABC com la RAH han fet el ridícul.

Eixe nacionalisme espanyol, penós, xipiriflautic, que busca la confrontació, ja no enganya ningú. Els comentaristes portuguesos els han vist vindre i se'n foten d'ells: «Vindrà dia que a la Real Academia de la Historia espanyola li encarregaran informes sobre el Real Madrid –empresa exclusivament espanyola– per a explicar-se per què l'equip perd molt més d'ençà que marxà Cristiano Ronaldo».

Publicat en el diari Levante-EMV, 10-5-2019

Votaré en defensa pròpia

Una casa romana amb publicitat electoral

Diuen que Giulio Andreotti –que encadenà càrrecs polítics fins als 94 anys, quan el van traure per defunció– recomanava la lectura del Commentariolum petitionis, estes eleccions he decidit fer-li cas i mirar-me'l. El text, d'estil epistolar, atribuït a Quint Tul·li Ciceró, se suposa que havia de servir per a la campanya electoral que el seu germà, Marc Tul·li Ciceró, feu l'any 64 (aC) com a candidat a cònsol de la República Romana. Ciceró tenia com a contrincant Luci Sergi Catilina –un paio de males arts, patètic i demagog–, que mentre feia campanya preparava un exèrcit, per si perdia les votacions, poder acabar immediatament amb el règim republicà. El manual recomanava buscar el suport de gent influent i ampliar els qui podia anomenar amics: «Cal que el suport dels amics naixca dels favors i de les obligacions, de la vella amistat, de la bondat i l’afabilitat de caràcter». Sobre els crítics amb el candidat advertia: «N’hi han de tres classes: els que has ferit, els que et tenen una antipatia inexplicable i els que són amics dels teus adversaris». I, acabava, la campanya electoral ha de ser «aparatosa, vistosa, magnífica, popular, que es desenvolupe amb aires de grandesa i dignitat, i també –si algun fet ho permet– que ixca a la llum la mala reputació dels teus adversaris, resultat del seu comportament, es tracte d’un crim, de luxúria o de corrupció». En dos mil anys les campanyes no han canviat, en el que és substancial, gens ni miqueta.

Fa uns dies estava recorrent les restes de Pompeia i em vaig fixar en la propaganda electoral fixada en certes cases. En les eleccions romanes no es podien fer el que ara coneguem com a mítings, i per a demanar el vot recorrien a amics, partidaris i parents que en la portalada de sa casa pintaven les programmata –de les quals se'n conserven unes 2.500– demanant el vot. Com ara: «Vos pregue que elegiu Iulio Polibio, edil, que fa bon pa», «Cuspidum Pansam, tots els orfebres el proposen». Com que els grafits no s'esborraven, en acabant les eleccions, la gent els feia comentaris, algun de molt pensat: «¡Per ambició quantes mentires s'escriuen!», «Em sorprén, oh paret, que encara no t'hages assolat sota el pes de les bovades de tants escrivans». Un tuiter manual! Sempre hi han hagut escèptics en el tema de les eleccions, ara també. El mes de març de l'any 79 (dC) hi hagué votacions en la ciutat de Pompeia, cinc mesos després el volcà Vesuvi entra en erupció i va, literalment, fondre amb els seus fluxos piroclàstics tot el que pillà per davant deixant, però, visibles les proclames electorals. ¡Tot és tan provisional i precari!

Despús-demà hi ha eleccions. Acabada la campanya electoral només veig dos opcions: la de la por, l'egoisme i la imbecil·litat per una part, i per l'altra la de la igualtat, la solidaritat i l'esperança. Votaré, en defensa pròpia, millorar el govern del Botànic ací i exportar la fórmula a Madrid.

Publicat en el diari Levante-EMV, 26-4-2019

Vigileu els porquets

Com ja saben, el dimoni, quan s'avorrix, mata mosques amb el rabo. I si treballa per als periòdics conservadors anglesos, com és més que probable, té un camp més ampli d'entreteniment. Per exemple, ara fa uns dies rodava per eixos diaris una notícia sobre una guarderia, del comtat de West Yorkshire, que retirà el conte infantil Els tres porquets per si molestava a les criatures de religió musulmana. Els musulmans ja han dit que per ells que no el retiren. El relat té fins i tot versió en àrab. Algú vol clavar el clau per la cabota una volta més. I torna a eixir el tema en una població o altra del mateix comtat, pareix ja la cançó de la lileta, que es torna i es torna i es torna a repetir.

Però no és sols en les escoletes infantils que rebutgen, retallen o adapten lectures clàssiques per a criatures de hui. Una enquesta, encarregada per musicMagpie a OnePoll.com, feta a 2.000 pares i mares anglesos, ha revelat que un de cada quatre progenitors canvia alguna part dels relats per a dormir la prole. Un altre 16 %, més radicals, té una llista de contes prohibits. La raó dels canvis i els retalls no és cap altra que adequar-los a les seues creences religioses i polítiques o pures manies sense més.

Entre les històries que més canvien estan Els tres porquets, La caputxeta roja i The Gingerbread Man (L'home de galleta de gingebre). Als enquestats els pareix massa fort que els tres porquets coguen i es papen un llop –en algunes versions, no en la de Disney–, que una xiqueta innocent siga menjada per un llop transvestit o que una galleta en forma d'home siga devorada per una rabosa famolenca.

¿Els contes infantils tradicionals s'estan quedant obsolets i són ofensius? Eixa era la pregunta inicial de l'esmentada enquesta. ¿És possible adaptar contes clàssics a nous models de relacions i desenvolupaments personals per a criatures del segle XXI? Com ara, que dels tres porquets un siga Peppa Pig. Que el llop desapareix per a ser rellevat per una ferotge hipoteca, fins i tot per a la casa de palla. ¿Direu que la criatura no sap què és una hipoteca? ¡Ni un llop tampoc, i avant! La Caputxeta seria una repartidora de menjar a domicili, treballant en una ciutat qualsevol, defensant-se amb gas pebre d'un «presumpte» violador. The Gingerbread Man? Ja s'ho fareu! Relats, com ara Hansel i Gretel i La Ventafocs, són especialment cruels. Un perquè s'abandona dos criatures de pocs anys al mig d'un bosc, i l'altre perquè totes les faenes de casa les ha de fer la mateixa persona obtenint un premi de fantasia per la seua submissió. Apanyeu-los!

El meu nebot Carles tira al dret i adorm el fill amb Qualsevol nit pot sortir el sol de Sisa, i li funciona. Mira tu per a on!, a nosaltres, en els anys setanta, la música de l'Ona Laietana ens despertava.

Publicat en el diari Levante-EMV, 12-4-2019

És el futur, amic!

El clàssic teorema dels micos infinits superat, ja, per la intel·ligència artificial

Acabe de llegir Oficio de lance. De como llegué a comer, incluso bien, del periodismo, Libros.com, d'Emili Piera. Unes «memorias profesionales», com diu ell mateix, d'un bon periodista que ens conta què i perquè i quan i com i a on i qui del periodisme valencià i espanyol com ell l'ha viscut els últims quaranta anys. Emili, amic i col·laborador de Levante-EMV, amb el que ell diu un «mixto de relato i juicio (¿final?)», deixa constància que és un periodista vocacional que no pot deixar de contar el que succeïx i, a més, és dels que vol contar el perquè i el per a què passa el que passa. Ja en este segle, i dins del revol que produí la publicació de les filtracions de WikiLeaks, Emili va creure que encara hi havia periodisme com cal fent bé el seu treball «Aún valia la pena comprobar, valorar, y establecer criterios, fijar el algoritmo que expresa la actualidad».

Sent haver de sembrar el dubte, Emili, però el futur del periodisme, i de l'escriptura en general, l'algoritme que donarà el cop fatal, el poden haver obtingut ja uns investigadors d'intel·ligència artificial.

OpenAI, una companyia que promou la investigació en intel·ligència artificial amigable i sense ànim de lucre, estava provant un nou software per a predir la següent paraula mentre escrius. El cas és que ho feia tan tan bé que els investigadors arribaren a espantar-se perquè imitava molt i molt bé l'escriptura humana. Decidiren parar el projecte i avaluar els danys que podia arribar a causar, «alliberar-lo fora perillós» digueren.

El periòdic anglés The Guardian accedí al GPT-2, el nom del programari, i va provar amb la primera línia del llibre 1984 de George Orwell: «Era un dia d'abril fred i lluminós i els rellotges estaven tocant les tretze». El programa va recollir el to de l'extracte i va continuar amb una miqueta de ciència-ficció distòpica pròpia «Estava en el meu cotxe camí a un nou treball en Seattle. Li vaig posar gasolina, vaig ficar la clau i després el vaig deixar marxar. Em vaig imaginar com seria el dia. Cent anys a partir d'ara. En 2045, vaig ser professor en alguna escola en una zona pobra de la Xina rural. Vaig començar amb la història xinesa i la història de la ciència».

The Guardian li va subministrar quatre detalls d'un tema i el programa li facilità una notícia falsa però versemblant, i segons el periodista Alex Hern, del The Guardian, l'acabà en 15 segons.

Els investigadors d'OpenAI haurien d'haver exclamat, com Arquímedes, Eureka! Amb l'alegria que se sent per haver trobat o aconseguit allò que buscaven i més, però no. Ara intenten que abans de lliurar el programari es debata si convé fer-lo accessible i establir directrius ètiques en l'elaboració de projectes futurs d'intel·ligència artificial.

Si això, ara o més avant, cau en males mans, i caurà sense dubte, vorem un fordisme en la comunicació que empapussarà consumidors amb paladar de llanda.

Publicat en el diari Levante-EMV, 29-3-2019

El sabó, arma de sedició

El sabó, arma de sedició

Estic molt content de vore que, després de molts anys, ha baixat la mitjana d'edat en una manifestació. Doblement content perquè eren moltes les dones joveníssimes que s'afegien, espontàniament i sense que les arrastrara ningú, a manifestar-se el dia 8 de març, per a rebutjar la violència, l'opressió i l'autoritarisme del patriarcat. Exigien igualtat de gènere en defensa pròpia… i nostra, dels hòmens, que segur que n'eixim beneficiats. Valentes i sense por. Benvingudes al món real de veritats variables.

En este món trobareu inevitables barsagues, com ara Enric Millo, exdelegat del govern espanyol en Catalunya, que en el juí als sobiranistes catalans va relatar el conte de la «trampa del fairy». ¡Paciència! Segons Millo, el dia del referèndum, algú va anar abocant sabó Fairy en les entrades dels centres de votació amb la despietada intenció de fer que s'esvararen policies i guàrdies civils i quan redolaren per terra patejar-los.

John Carlin, columnista del diari La Vanguardia, no se'n sabia avindre: «no he vist mai cosa més absurda. Però el millor, o més aviat el pitjor, el que se'n porta la medalla d'or a la ridiculesa, és que aparentment a Espanya molta gent es pren el fairy tales (conte de fades) del senyor Millo de debò». En Catalunya, ben al contrari, han fabricat tota classe de memes –#latrampadelfairy– per a ridiculitzar la rondalla de por del senyor Millo –si li demaneu «fairy Catalunya» el buscador vos tornarà tota classe d'ocurrències sobre el cas.

Per acabar-ho d'afinar, l'arxiver de la Seu d'Urgell, Lluís Obiols, ha fet saber que està treballant en un manuscrit de Jeroni Grau, del 1570, ple de tàctiques i tècniques de guerra i entre altres les d'aplicació a una batalla naval. «La novena [diu Grau] és que tingan molts vasos y bótes plenes de çabó per, al temps de la pelea, lançar-lo en la nau dels inimics, perquè lo paviment d'ella sie lúbrico y alizant, de manera que lo inimic no puga caminar ni córrer a plaer per la fusta y, axí impedits, sien millor vençuts», i com poden suposar la troballa ha provocat la hilaritat en les xarxes.

¡La perfídia catalana no és cosa d'ara, senyor Millo! En 1432 salpà de Barcelona el rei Alfons el Magnànim amb una flota de guerra. El cronista i capellà del rei, Melcior Miralles, fa un detallat inventari dels armaments i materials d'a bord i ja esmenta l'arma secreta catalana: «Portava .X. mília ladrioles [vidrioles], totes plenes de calchs viva e de sabó mol». El sabó moll, i la calç viva, eren armes de guerra habituals ja en el segle XV i ara, a més, sabem com i per a què les usaven. Els pèrfids habitants de la Catalunya actual només han canviat la vetusta «ladriola» per la moderna botella de plàstic.

Ara no sé si he contribuït a aportar proves de l'ús d'armes l'1-O o a fer córrer les sonores carcallades que en les xarxes es fan i es desfan.

Publicat en el diari Levante-EMV, 15-3-2019

Procés i Ninot en febrer

Ninot d'Eugenio Merino i Santiago Sierra

Fidel Cadena –fiscal en el procés que es ventila en el Tribunal Suprem, contra els soberanistes catalans– ho ha deixat clar: «Segovia no es de los segovianos ni Zaragoza de los zaragozanos. Ni Catalunya sólo de los catalanes separatistas, sino de todos». A això en el meu poble li diuen traure les escriptures. Allarguem l'especulació: ni Europa dels europeus, ni el món dels seus actuals habitants. ¿Per què el fiscal Cadena no se centra en exposar i provar els fets i no en dissertar sobre la propietat del sol?

I no és l'únic que divaga. Vist, perquè ho hem vist i escoltat, que no hi ha manera de provar la violència en els fets jutjats els fiscals modelen el relat cap a la ficció: demostrar la «previsible violència». La possibilitat de violència és per ella mateixa violència, ¡ooooh! És per això que el fiscal Jaime Moreno pregunta a Jordi Cuixart: «¿Hubo pocos incidentes para lo que podía haber pasado?». Encara com els han pillat quan anaven a cometre violència i preventivament els han detingut i empresonat, i se suposa que ara els jutgen. ¡Maedeusenyor! Acabe d'escriure cinc voltes la paraula violència, ara sis, ¿serà això, ara ja set, violència? ¿No els recorda la policia Precrim de Minority Report?

Cada dia, els encausats, eixint de la sala del Tribunal Suprem es tiren als ulls un fragment d'un salm, en llatí, que diu: «Sentencia tu mateix la meua causa i mira qui té raó». És el clam d'algú acusat injustament que s'adreça a la divinitat esperant justícia, perquè de la humana no n'espera. Ni l'Oriol Junqueras, que sap llatí i creu en el Déu dels cristians, confia en la justícia divina exclussivament, ¡seria una temeritat! Els ha faltat escriure a l’entrada de la sala un text de Dant «Lasciate ogni speranza voi ch'entrate», no siga cas que els acusats es facen il·lusions. 

Atrevit com soc done per fet que es dictarà una sentència condemnatòria i el cas acabarà en un tribunal europeu. No ho soc, però, més que el Rei d'Espanya que també ha ficat cullerada en l'olla que bull en el Suprem.

Voler resoldre amb pleits el que han de solucionar amb política i trellat no pot acabar bé. Per a desgràcia general, els jutges «suprems» són com els que apareixen en el capítol LI d'El Quixot i no hi ha un Sancho, governant Barataria, que superant la lògica legal i apelant al sentit comú, a l'empatia i a fer el que és millor per als seus semblants, dicte humilment sentències.

Per cert, Felip VI té enguany ninot en ARCOMadrid 2019 ¡quin luxe! L'obra es diu Ninot i li ha xafat a Renfe la repercussió i el protagonisme de la peça que exposa, una porta d'un vagó de tren de rodalies amb un grafit, que la publicitat de l’empresa valora en quinze milions d'euros #LaObraMasCara.

Post scriptum: Em quede molt despagat obrint cada dia el diari Levante-EMV i no trobant-hi la columna d'Emili Piera. ¡Emili fa buit!

Publicat en el diari Levante-EMV, 1-3-2019