Tirar la gata

Abans, al meu poble, els gats no desitjats acabaven dins d’un sac que llançaven a la séquia on, normalment, morien ofegats. Això tenia nom: fer-los mariners. Ho feien sense donar-li la menor importància. Aplicaven la màxima: val més dos farts que set mal menjats. Dos o tres animals era el màxim que podien tenir per a netejar una casa i un corral de bestioles menudes no desitjades. Parle de les ventrades que paria una gata, que els amos regulaven segons convenia. Els gats ja grans si no se’ls requeria per a cap servici se’ls feia fora de mals modos i prou. Ara s’ha de ser més imaginatiu i segons com, més bèstia. És el cas de la senyora Mari Bale, empleada d’un banc de Coventry (Gran Bretanya), que va ser captada per la càmera del veí mentres intentava dipositar l’animal –de nom Lola i propietat del veí amb video-vigilància–  dins d’un contenidor de fem. Aquest acte li pot costar algun disgust ja que la policia l’ha acusat de maltractament als animals. En qualsevol cas, a internet ja circulen tota classe de comentaris sobre aquesta dona, un vídeo satíric i desenes de pàgines a Facebook que li diuen el nom del porc. La implicada s’ha mostrat sorpresa per la dimensió que ha pres el cas: “però si sols és un gat”, diuen que ha dit.
M’he parat a imaginar de quantes maneres més s’haura desfet la gent dels seus animals domèstics o dels del veí? N’he pensat unes quantes, però estic segur que n’hi ha moltíssimes més i que la gent com Mary Bale les coneix i les aplica regularment.

Gallines de sempre

Les gallines estan presents en la cultura popular

No us ha passat mai que la curiositat infantil ha superat els vostres coneixements? A mi sí. Podeu quedar-vos muts davant una pregunta com aquesta: les gallines pixen? Les gallines, abundants en els corrals d’abans i en les granges actuals, són sovint més protagonistes que no els galls, escassos, de la nostra imagineria popular.
A Albaida, la Vall d’Albaida, les dones solien recitar uns versos abans de gitar a les criatures:

El sol se'n va a la posta
les gallines al joquer
mon pare fa la firma
i em tira el novio al carrer.

a questa població “fer la firma” era escampar el foc de la llar per a què anara apagant-se.

I també les gallines han estat presents en les lletres d’algunes cançons tradicionals valencianes, com ara aquesta que sempre m’ha fet gràcia per la imatge tan surrealista que mostra.

En la vida m’he rist més
que un dia collint tomaques,
em vaig girar i vaig vore,
una gallina en sabates.

I per si no sabeu la resposta: les gallines no pixen... com nosaltres!

La felicitat del cavall

La felicitat dels cavalls necessita d'interprets?

Interpretant els desitjos dels cavalls

D’uns anys ençà que sent parlar de les teràpies amb animals, molt especialment amb cavalls. Segons sembla poden ajudar a moltes persones discapacitades o amb dolències diverses. Aquest és el testimoni d’uns pares: “Des de fa gairebé tres anys venim amb Júlia (nom fictici) (que ara té set anys) a muntar a cavall a la Fundació els dissabtes al matí. Al principi no li agradava gaire, ja que a la Júlia sempre li costa acostumar-se a les situacions noves, a les persones que no coneix, a les noves activitats. Però ... hem aconseguit que gaudeixi de les sessions i que intervingui activament. Ara, realment s’ho passa molt bé i sempre està disposada a venir. Creiem que aquesta activitat l'ha ajudat i l’està ajudant molt en el seu desenvolupament psicomotor i, també, a nivell social. Volem agrair
la feina que fa la Fundació per les persones amb discapacitat”.  J. i C., pares de Júlia.

Però també sembla que hi ha cavalls que necessiten ajuda dels humans per  refer-se de les seues dolències o dels problemes que els han provocat els seus amos. És el que precisava Robert Redford a The horse whisperer (ací L’home que xiuxiuejava als cavalls): "No ajude –deia– a persones que tenen problemes amb cavalls, de fet, ajude a cavalls que tenen problemes amb persones".
Aquesta realitat ja està contemplada fins i tot a nivell de l’ètica, l’ètica aplicada per a ser més exactes. Tant els humans com els animals tenen dret a la felicitat i aquesta disciplina teoritza al respecte.

Caçar

Escena de caça prehistòrica al Tassili

La cacera de mamífers superiors sembla un joc, un entreteniment de gent ociosa que no es para a calcular com poden arribar a patir terror aquest tipus de bèsties abans de morir i, algunes voltes, matar en el “joc” de la cacera.
Hi ha una escena en el film d’Ernest B. Shoedsack i Irving Pichel, The most dangerous game, ací la traduiren com El malvado Zaroff, on es veu com el caçador sempre es fica en el lloc privilegiat en el “joc” de la caça. Dos dels personatges mantenen el següent diàleg:

– Pensava en com n’és d'inconseqüent la civilització. A l’animal, de la jungla, que mata per a sobreviure li diuen salvatge. A l'home, que mata per esport, se li diu civilitzat. És una gran contradicció, no creus?
– No, espera un moment. Què et fa pensar que no és el mateix esport per a l’animal que per a l’home? Aquest d’ací [assenyala el tigre], per exemple. No hi hagué moment en què no poguera escapar, però no va voler. Li interessava caçar-me. Ni m‘odiava per assetjar-lo ni jo a ell per voler caçar-me. És més, ens admiràvem mútuament.
– Es possible, però, canviaries el teu lloc pel del tigre?
– Doncs... ara no.

Aquest mateix caçador es convertirà posteriorment en la presa de Zaroff, una malabèstia que caça homes per entreteniment. I en el final de la novela de Richard Connell afronta la mort a mans del seu perseguidor amb aquestes paraules:

– Esplèndid! Un de nosaltres serà el dinar dels gossos. L'altre, dormirà en aquest llit matrimonial.

Cartell de la pel·lícula El malvado Zaroff

Per a la tranquil·litat de les persones de bé, que no hagen vist la pel·lícula, els diré que en el llit no acaba el malvat general Zaroff.

Una cosa ben diferent seria aquell Gervasi, que caçava per a omplir l’olla familiar, i que Josep Pla, al Quadern gris, en deia “un caçador petit”. A aquest bon senyor quan li donaren, per primera vegada, una escopeta de dos canons matà el gos del seu company de caça. Com en quasi tot, hi ha diversitat d’actituds i aptituds en la caça.

Pareados de camal

Pensaments profunds1

Pensaments profunds 2

Els textos de les imatges que acompanyen aquesta entrada poden ofendre la sensibilitat de qualsevol persona, de qualsevol edat i condició. Esteu advertits!
Les persones som creatives i espontànies quan tenim fam. Això venia a dir el doctor Turró en la seua obra Origens del coneixement: la fam (1912), primera obra catalana de psicologia si no volem considerar la Ciència del Tot de Francesc Pujols per a aquest primer lloc.
Ara bé, segons i per a quina persona haurem de matitzar quina classe de fam li dóna aquest impuls.
Ací a Sueca hi ha un personatge –que anomenarem Pep C.– que canvià de la nit al matí en jubilar-se i immediatament després divorciar-se. Per aquesta zona les famílies tenen dos habitatges –un al poble per a l’hivern i un a la costa per a l’estiu– i en divorciar-se el de la costa sol pertocar-li al mascle. Així que el nostre artista, perquè com veureu és un artista, va haver de viure en un casup a sota d’una figuera. No sé si per influència de la figuera o per freqüentar poc el sexe femení esdevingué un versador, un rimador segons reconeix ell mateix, sobre sexe i altres gèneres. Es va trobar com un rossí a qui li refillen els ramals dalt del llom: lliure i en disposició de fer tot el que s’havia negat durant tota una vida.
Fruit d’aquesta fam de dona, i per usar plenament la seua llibertat, es va dedicar a fer uns pareados que deuen la seua factura a l’insigne Bernat i Baldoví, al Flors de marche, del també suecà Vicent Molina i Maset, a qualsevol llibret de falla i a l’ànima inmortal suecana que ens impulsa a fer-ne broma de quasi tot. Algú dirà: això és una bestiesa! Jo crec que és una animalada que s’ho penjara a la porta de casa, el que diu té, com tota obra complexa, els seus alts i baixos. Disfruteu-ho.

Gat a Mundobasket

La calor d’aquests dies li fa oblidar, al gat, la por a l’aigua

El gat Turc, en realitat kurd, de Van mascota oficial de Mundobasket

Sembla que fa uns 9.500 anys, a Xipre, es va domesticar el gat. Bé, dir domesticar és dir molt tractant-se de gats. Qui pot dir que un gat, qualsevol gat, és “totalment” domèstic? Encara que alguns pretenen fer-lo més que domèstic un objecte, una ombra egipcia.
La majoria de gats tenen una aversió sòlida cap a l’aigua. Parlem de l’aigua que els pot deixar xopats: una pluja forta, una bassa gran, una séquia, etc. No solen acostar-s’hi massa per si de cas.
N’hi ha però una raça, entre les diverses dotzenes que es coneixen, que no només no li té por a l’aigua sinó que es troba còmoda dins d’ella i nadant-hi. La coneixem com el gat Turc de Van. Aquests gats són oriunds de la zona muntanyenca que envolta el llac Van al Kurdistan, avui a Turquia. I és precisament Turquia qui l’ha fet mascota oficial del Mundobasket que s’està celebrant a aquest país.

Pica'm mosquita!

Denise Franck era una xiqueta normal a la que li picaven, les nits d’estiu, els mosquits i tractava de fer-los fugir untant-se la pell amb els productes habituals.
Pel temps ha esdevingut una mena de “parany per a mosquits”. De fet és la persona més convidada a festes a Southampton, estat de Nova York. Però no va per cultivar les relacions socials o deixar-se veure per altres raons. Denise va de festa i cobra! Segons conta ella mateixa a la Weekly World News se la rifen per a tindre-la present en les festes nocturnes a la costa. I en què consisteixen els servicis de Denise? El cas és que aquesta dona té un especial atractiu per a les mosquites, una sang o una olor, o totes dues coses, que atrau en exclusiva les picades d’aquestes bestioles que ens emprenyen durant les nits estiuenques. La llastima és que només pot actuar tres nits per setmana!
Si veieu qualsevol exemplar de la Weekly World News comprovareu, sense massa dificultats, que és una revista truculenta i plena de “noticies” impossibles i fetes a partir d’una tonteria qualsevol que esbomben o rebenten fins a convertir-la en una antologia dels disbarats. Hi ha gent que compra aquesta premsa, que hi farem!

Gavinots

Els gavinots atacaran?

Venia una noticia molt alarmant a Público: els gavinots a Londres ataquen a les persones!
Sé que l'acudit és fàcil però no em resistisc a fer-lo: ací primer es forren, a continuació es forren de roba i finalment paguen els seus deutes i els del Papa amb els nostres diners. I la majoria de gent els pareix normal que els gavinots, depredadors oportunistes, ens prenguen pel tio latissa.
Estarem atents a l’evolució, que sembla ràpida, cap als atacs físics i indiscriminats.

La camallonga se'n va

Una camallonga mascle camina pels arrossars en juny

Ja va notant-se que les camallongues (Himantopus himantopus) o camallargues com les coneixen a Catalunya, van prenent el camí de l’emigració cap a l’Àfrica. Les vaig començar a veure pel maig, passejant, picant ací i allà, a la Bassa de Sant Llorenç (Cullera) i després pels camps d’arròs plens d’aigua i menjar (insectes, cucs, caragolets, etc.) que els han refet les forces que han necessitat per traure avant els seus pollets i ara, ja, per a fer el vol anual cap a la calor.
Fa gràcia aquest animalet, el seu aspecte fràgil i fi m’agrada molt.
Algunes es quedaran per ací i esperaran les que han viatjat, altres hauran mort de velles o a mans d’alguna rabosa i deixaran un buit per a les noves pollades.
Els nordamericans diuen que la camallonga es susceptible de contraure la grip aviària i el botulisme. Les que he observat puc dir que estaven plenes de salut i amb uns reflexes perfectes i automàtics.

El ximpancé i el gripau

Quan creus que ja ho has vist tot encara hi ha una cosa nova que et deixa amb la boca oberta. Així és la vida, això és la vida. La tendra mania dels humans de pensar-se innovadors i avaçats en tot. I un dia apareix un insignificant ximpanzé que tenen engabiat a Honolulú –ciutat natal del president nordamericà Obama– i es fica a donar-se gustet amb allò primer que té a mà: un gripau o una granota. El treball dels déus creadors, si més no, queda com molt poc eficient. No diuen que el sexe és per a la procreació? I com se’ls ha escapat de la regla aquest mamífer que se la pela amb un amfibi! Esperem que d’ara en avant a les escoles nordamericanes passen el vídeo en les classes de creacionisme com a exemple que els déus continuen la seua obra i no per haver nascut mono, mico o papagall has de veure limitades les teues possibilitats d’accés al sexe experimental.
Un altre dia –millor documentat– parlaré de l'amfibi.

Art urbà d'El Perelló

Aquest grafiti, d’autor anònim, que apareix en diversos llocs d’El Perelló i que jo per a singularitzar-lo li dic Gavardino sembla que marca el lloc on pixen els gossos, encara que ben mirat també pot ser que els cans el vulguen pixar i borrar-lo. Quina serà la resposta correcta? Cap de les dues? Algú ha vist Gavardinos fora d’El Perelló o és un artista que només s’expressa localment? Gavardino és art urbà? Gavardino és humà o animal? Deixe ací les preguntes que jo mateix em faig al respecte i, potser, entre tots i totes les resoldrem.

Gats esterilitzats

Gat de carrer sense amo

De Mary Harrsch

Photographed at the Rosicrucian Egyptian Museum

by Mary Harrsch

http://www.flickr.com/photos/mharrsch/315756318/

De Mary Harrsch

Sembla ser que el govern, provisional, belga es planteja legislar sobre l’esterilització de gats i gates. Segons l’oficina federal encarregada d’aquests assumptes, el Servei Públic Federal (SPF) de Salut Pública, la població de gats al país s'incrementa anualment en un 6 per cent. Aquest augment també condueix a elevar els abandonaments i l'eutanàsia. L'any passat, se’n practicaren més de 13.000. A més, l'augment en el nombre de gats pel carrer eleva el risc de propagació de malalties contagioses.
Es proposen un pla plurianual fins a 2016 per resoldre el problema obligant a registrar a tots els gats domèstics convenientment esterilitzats. Per a anar ablanint les persones que tenen gats a casa han llançat tot de proclames i textos induïts a la premsa. Van publicant ja els pros de la mesura i, sorprenentment, també algunes de les contres.
Pel que fa als gats, si els esterilitzen tindran, segur, un animalet més dòcil, casolà i de millor humor. Si li lleven els testicles al seu gat el veuran tornar-se més civilitzat i amb millors modos socials. Ja no passarà ànsia d’anar a copular, ves a saber amb la gata de qui, ni pixarà pels racons de la casa per marcar territori i, a més, s’acabarà això de fer eixides nocturnes a buscar brega amb altres gats del veïnat.
Ara bé, si veu que guanya pes exageradament no ho atribuïsca a la seua poca activitat, no! És producte normal de la castració que s’engreixen, fique’l a règim! També pot passar que li apareguen càlculs renals al seu mixino castrat, té solució. Compre-li aigua de mineralització dèbil, com que eixirà poc de casa el pot tenir més controlat.
Si el que vosté té és una gata, molt millor. A les femelles de Felis silvestris catus previament estirilitzades se’ls acaba això d’anar maulant pels carrers quan van d’eixida. Sencillament ja no tenen interés per aparellar-se, encara que això en el seu moment serà irrelevant perquè els gats, també capats, tampoc no en tindran de ganes. Les moixes, com que s’estaran a casa no portaran malalties infeccioses del carrer i fins i tot se’ls reduirà el risc de patir malalties com el càncer (de mama i d’úter).
Després d’haver conviscut uns 9.500 anys amb els gats i haver-los sotmés a tota classe de canvis de pelatge segons el nostre gust, fins i tot de fer que en prescindiren totalment, ara ja anem encarats a convertir-los en sombres egipcies limitades a voltar per la llar.
I, per a desempalagar, un poema de Jorge Luis Borges:

A un gato

No son más silenciosos los espejos
ni más furtiva el alba aventurera;
eres, bajo la luna, esa pantera
que nos es dado divisar de lejos.
Por obra indescifrable de un decreto
divino, te buscamos vanamente;
más remoto que el Ganges y el poniente,
tuya es la soledad, tuyo el secreto.
Tu lomo condesciende a la morosa
caricia de mi mano. Has admitido,
desde esa eternidad que ya es olvido,
el amor de la mano recelosa.
En otro tiempo estás. Eres el dueño
de un ámbito cerrado como un sueño

Déus i gossos

Dóna i gos a la platja

"Tots els homes son déus per al seu gos. Per això hi ha gent que estima més els seus gossos que als homes". Aldous Huxley
Té, Huxley, molta raó. Vas per la costa i cada dia trobes més cans solts per la platja, i sense bos!, que fan les seues necessitats allà mateix. I t'han de fer gràcia!

La musola, un tauró

Bonic exemplar de musola seca al Mercat Central de València

Passejar pel mercat central de València et dóna l’oportunitat de contemplar bona cosa d’animals que poden, i deuen, acabar en la taula més exigent. És el cas de la musola (Mustelus punctulatus). És un tauró que arriba a fer un metre i poc més d’adult. Se’l pot cuinar sec o fresc. Com que és un depredador oportunista té un ampli espectre de bestioles marines en la seua dieta, crustracis, moluscs, etcétera. No pot defraudar, si som el que mengem!
Si la compreu seca la podeu fer a la manera de Santa Pola, on la coneixen com gatet:
Feu-la a tires i fiqueu-la sobre brases, doneu-li unes voltes i d’ací al plat. Un rajolí d’oli d’oliva per damunt, deixeu-li caure un pessic de sal i a menjar-se-la tota, fins i tot l’os central que es un cartílag.
Si em convideu a participar us donaré una indulgència plenària, gratitud i hores de conversa. Bon profit!

Sant Gos

Sant Roc i el gos, ermita de Sant Roc de Sueca

Ahir va ser la festa de sant Roc i avui és la del gos, almenys a Sueca és així. Conta la llegenda que el tal Roc, que va nàixer a Montpeller cap a 1295, ciutat que en aquell moment formava part del regne de Mallorques, fou un apestat que anava d’ací cap allà vivint de la caritat ciutadana i les oenegés d’aleshores. Finalment, es va trobar amb un gos que l’acompanyava en les seues anades i vingudes i li llepà les ferides fins curar-lo del tot i a més li proporcionava el pa de cada dia. El feren patró dels apestats i durants segles li han tingut molta devoció les gents que viuen a les vores del Mediterrani cristià. Ara, com podeu comprendre, no hi ha apestats i el tenen molt abandonat ja que no saben per a què els pot servir.
Però això pot canviar. El gos era molt important en la vida de Roc i després la gent ha continuat simpatitzant amb l’animalet i de fet va sobreviure a la baixada de popularitat del seu company humà ja que li atribuien la facultat de fer fugir els gossos bojos o amb ràbia. Joan Amades, que és una autoritat en creences populars, diu que “Portada per aquesta creença, la gent invocava el gos i deia que l'endemà de sant Roc era sant gos, i seguia fent llum a la imatge cantant els goigs i fent oració, dedicats, però, no al sant, sinó al ca. Al gos de la imatge de sant Roc que es venera en la capelleta de la Plaça Nova [Barcelona] se li havien fet ofrenes i àdhuc presentalles. Avui [dia 17 d'agost] és l'únic dia que era permesa l'entrada dels gossos a les esglésies, interdita durant la resta de l'any en virtut de la creença que una de les maneres preferides pel dimoni per a dissimular la seva presència era la de prendre la figura de gos”. Així que ja ho sabeu, més que sant Antoni el patró del millor amic de l’home hauria de ser sant Roc i el seu company sant Gos. Amén.

Sexe clar

Dos ocells copulen sobre les branques d'un ametler

Quan jo era un adolescent, durant un temps vaig freqüentar diversos amics aficionats a la cria de canaris. Jo mateix en vaig portar a casa un dels que ells deien canari holandés. L’afició em durà poc, però bastant com per acompanyar-los a comprar-ne un parell de vegades. Recorde, especialment, un dels venedors, amb una cara de furtamantes integral, repetia: –Cucha, cucha! mentres entre “cucha” i “cucha” pegava un bufit contra les plomes de prop de la cua a l’ocell que ens oferia. Tota aquesta escenografia suposadament servia per a confirmar-nos que estàvem comprant un mascle que refilaria a ple pulmó. La decepció venia als pocs mesos quan apareixia un niu, o una posada d’ous, en qualsevol racó de la gàbia que habitava aquell ocellet que no havia mostrat cap dot cantora. Els meus amics estaven convençuts que això del sexe dels canaris era una cosa molt difícil de concretar i, sorprenentment, mai li reclamaven al furtamantes el sexe pel qual pagaven.
Fa prop d’un any que uns científics australians van determinar quins factors condicionen la definició del sexe de les aus, i ho van publicar a Nature. En el seu estudi es veia clarament com un ou que havia de produir un embrió de gall esdevenia una futura gallina.
La definició sexual en les aus, això ja se sabia, és molt més complexa que la dels mamífers.
Segons es desprén de les declaracions d’Andrew Sinclair, de l’equip de Craig Smith i que ja havia participat en el l'estudi reeixit sobre la determinació del sexe dels mamífers, aquest descobriment del gen determinant del sexe en les aus podria ajudar els científics a comprendre millor els trastorns sexuals, també en els éssers humans, o criar únicament gallines ponedores d’ous on produir vacunes.
En un futur no massa llunyà cada bestiola tindrà en la seua acta de naixement una clara i definitiva adscripció sexual. Espere i desitge que els adolescents de despusdemà ja no seran assaltats en la seua innocència o ignorància, almenys no pel que fa al sexe equívoc d’un ocell.

Vida de gos

Xixo, acaba ja que hi ha partit!

Veig que no sóc l’únic que mira de comparar el viure dels animals i el dels humans, també animals però. Llegia fa poc un article de Pedro Silva al Levante-EMV on reflexionava sobre la vida de gos que porten els gossos, passeu-me la redundància, i considerava que al xixo “Se le castra, se le inhibe de las pulsiones básicas de la vida. Se le impiden las relaciones sexuales ... Se le priva de la mayoría de las prácticas olfativas, con las que el animalito se comunica con el mundo, salvo cuando, a una hora precisa, se le saca a la calle, sin dejar que se pare mucho en los rastros que ansiosamente busca. ¡Eso es vida! ¿Eso es vida?” I si estirem el raonament, no és el mateix que els humans ens infligim a nosaltres mateixos? La insatisfacció és el motor i el resum de la nostra manera de viure, com no anàvem a traslladar-li-la a la vida d’un gos! Morí plenament insatisfet, o insatisfeta, hauria de dir en les làpides que clouran l’últim recer dels humans, si més no dels que millor n’hagen reeixit. Almenys al gos li fan tot això sense fer veure que li demanen la seua opinió, el seu vot o bé intentar fer-li creure que li convé i és el millor per a ell.

Gos rater valencià

Gos rater jove

El pròxim mes de setembre podrem assistir a la III Exposició del gos rater valencià a Sueca.

 Jo encara he vist com actuaven coordinats l’home, armat amb una corbella, i el gos rater fent-li eixir les rates de dins dels seus caus en un paller. Caça menor i per a menjar.

 Si en voleu saber més aneu ací.

Els dracs mamen?

Àngel i drac

Els dracs mamen? Segons aquesta representació que trobem a la Llotja de València si. ¿Per què ficarien un àngel donant a mamar a un drac en una obra civil valenciana del segle XV?

Voleu bous?

Cortina de bany il·lustrada amb bous i vaques

Encara avui, diumenge 8 d’agost, continua la remor partidària dels antitaurins per la legislació anticorregudes de bous catalana –supose que també hauran prohibit i amb més motiu les de jònecs– i els que volen que se’n facen per a no anar-hi.
Respecte les dues posicions, encara que sóc dels que no hi he anat mai i no tenia pensat començar ara. No entenc per què tot aquest soroll per una activitat tan i tan residual?
Ara fa uns dies l’alcalde del meu poble contestava a la “popular” demanà de bous amb la també clàssica resposta: bous tindreu! En Sueca, en festes, solten vaquetes per un circuit urbà i tenen una àmplia acceptació del públic. Les vaques, embolades o no, les paga l’Ajuntament, ja que eixa gran passió no va a càrrec dels aficionats.
Aquest personatge –que es fa dir Baldo i és com un alcalde provisional que s’ho ha de fer perdonar tot– feu un discurset per a disculpar-se amb els que el coneixien amb altres conviccions i troben impresentable que estiga, ara, tan convençut i posat entre bous, sang i sacristies.

L’única visió “cultural” dels bous i les vaques –si exceptuem el rapte d’Europa i les pintures d’Altamira entre altres– és la de la gent que en fa una miqueta de broma i un negoci, els de Kukuxumusu, ben bonics queden decorant una cortina de bany –com la de la imatge d’ací dalt– un got o una camiseta. A mi els bous només en el plat, i millor si és la part de la galta o la cua.